divendres, d’octubre 19, 2007

[catalonia-europa] La identitat reeixida (3ª part)

AIXÒ ÉS ALABAMA! (XI)
DEVUITENA REFLEXIÓ: La llengua és el darrer vestigi d'una identitat. Abans de perdre l'idioma es perden molts d'altres signes. El territori, per exemple (i sense territori no hi ha nació!). O la cançó del camp. O el més important: la consciència de poble. Som gent feinera, austera, imaginativa i de paraula. Som gent de la mar, però no de barques cremades; gent de jardí, de la terra i no de quarters ni de la guerra. Som un poble que no exhibeix el dolor, sinó que el sublima amb discreció. No ens excedim en verbalitzar els sentiments, perquè sabem que s'expressen millor amb la mirada o amb l'abraçada. Com així aquest poble nostre de bruixes, de pagesos i de brodadores veu malmenats els signes d'identitat? Ara i aquí ens empelten (patrocinada) una feria de abril quan podem anar a fira als nostres pobles per a veure el bestiar (el del mercat i el dels casinos), per menjar un bon frit i practicar l'art de la conversa i del debat. Ara i aquí ens agredeixen l'ànima amb música
estrident a les totes a les nostres platges. La uniformització anorrea la personalitat. Ara i aquí ens volen salpar aquelles vetllades comunicatives, les cançons populars, el sortir a prendre la fresca a l'estiu, el regar la carrera, el tallar rama, el tenir el rebost a punt d'una visita imprevista amb una dolça per allepolir els infants mentre aprenen dels grans les dues grans virtuts catalanes: la del respecte i la de l'afecte. S'ha de ser molt curt de gambals per no aprofitar el brollador d'idees i d'emocions que ens regalen les cançons i romanços dels nostres pobles. Els qui no volen veure la seva pertinença nacional, ben diferenciada de la que ens adjudiquen, potser és per no haver-la de defensar. En tot cas, pot escollir entre les dues definicions que li brinda el poeta eivissenc Marià Villangómez: "Que som terra catalana/ ja és ben fàcil d'advertir,/ llevat que un tengui lleganyes/ o cervell de ratolí.".
DENOVENA REFLEXIÓ: Espanya usurpa i assimila els nostres mites. De tothom és coneguda la conducta antipedagògica d'alguns pares que, quan l'infant ha fet una gràcia, un dels cònjuges braveja a l'altre allò que ha fet "el meu fill", però si ha estat una polissonada, aleshores retrau allò que ha fet "el teu fill". Hi ha estudis documentats (Un puput de cresta molla o El País, la quinta columna) que desemmascaren l'anticatalanisme dels mitjans de comunicació assignant el gentilici en funció del mèrit de les persones. Joan Miró és un pintor espanyol; Ramon Mercader, l'assassí de Troski, català; s'amaga que Agustina "d'Aragó" era barcelonina... ABC, La Razón, la COPE, El Mundo (tan antinacionalistes) com les televisions públiques d'Espanya (autonòmiques incloses) multipliquen l'exhibició del patriotisme més ultranacionalista. D'aquell "¡Arriba España!" franquista a l'actual "¡Aupa España!" no hi ha distància! On aquest pamflet nacional es demostra més barroer és a l'àmbit
esportiu. D'una banda, es promou i magnifica la competitivitat (guanyar és l'únic objectiu) i, evocant antigues glòries (amb permís de l'enfonsada "invencible"), es relaciona la victòria amb Espanya (mai no s'havien vist tantes de banderetes, tants de polítics, ni tanta de família reial). De l'altra, es creen referents per enlluernar la ciutadania, molt especialment els infants, i inundar-la d'espanyolitat. Siguin els tennistes, sigui l'equip de bàsquet, sigui el de futbol o el dels hoqueis, sigui el món de les motos o sigui qualsevol altre esport, Espanya fa seus els noms més rellevants (Gassol, Nadal, Pujol, Xavi, Moià...) i els segella amb la bandera. Naturalment que fan els numerets que calguin per impedir que les diverses nacions de l'estat puguin tenir seleccions pròpies. Naturalment que no volen ni sentir parlar de la Gran Bretanya, on les seleccions nacionals (Gal·les, Escòcia, Anglaterra i Irlanda) s'enfronten amb passió. Els mallorquins sabem bé el motiu: d'haver
disposat d'equip nacional hauríem guanyat la Copa Davis abans que Espanya. Hi ha molts d'altres exemples. Per això, Espanya practica el lema franquista: ¡una grande y libre!
(continuarà si el Director d'aquest diari m'ho permet).
Bartomeu Mestre i Sureda, autor de LA IDENTITAT REEIXIDA
AIXÒ ÉS ALABAMA! (XII)
VINTENA REFLEXIÓ: Hem de volem comandar a ca nostra! L'any 1991 al Teatre Principal de Palma es reuniren representants d'entitats empresarials, sindicals, culturals, universitàries, socials, mediambientals i religioses per aixecar un clam a favor de la llengua i l'autogovern. Era un crit de protesta davant del tracte colonial. Les organitzacions tenien credibilitat, perquè hi havia persones amb cara i ulls. El President de la CAEB, Francesc Albertí, va patentar la frase "Espanya és un mal negoci!". Alexandre Forcades, conseller d'Hisenda, desvetllà l'espoli que patíem, amb un dèficit de devers tres-cents mil milions de pessetes d'aleshores; un parell de pressuposts de la Comunitat! El robatori no s'ha aturat mai i ens converteix en la mamella d'Espanya. L'any 1932, l'Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Mallorca i Eivissa reclamava el Concert Econòmic (com a les comunitats basques). És a dir, les competències fiscals per, després, passar comptes amb l'estat, però amb la
bossa en el nostre calaix. Ara, 75 anys després, patim una extorsió al galop. La classe política n'és conscient, però ha reculat amb una actitud tan covarda que mereix ser qualificada de traïció; el terme que va utilitzar Xirinacs per definir l'abandó dels líders en les reivindicacions més bàsiques. A ca nostra comanda el veïnat i ningú no li atura els peus. Al contrari, esperam amb la boca badada al vent les propines; la torna dels nostres propis recursos! Vivim de les miques mentre del nostre blat els altres en fan coques! Quan dos expresidents de la Generalitat de Catalunya (Pujol i Maragall) parlen d'un nou tancament de caixes (un boicot fiscal contra l'extorsió) a les Balears i Pitiüses, on la cosa és molt més greu, els cinc darrers consellers d'Economia han fet de bones persones; de vernacles. Ells no convocarien mai la societat civil per omplir el Teatre Principal i vindicar una cosa tan senzilla com voler administrar els nostres recursos. Com a qualsevol casa
normal! VINT-I-UNENA REFLEXIÓ: La nostra solidaritat no té tornada! A les èpoques de major pobresa, quan els nostres avis es veien obligats a emigrar (Argèlia, França, Argentina...), Espanya no va equilibrar la nostra economia. Érem les illes oblidades; una roca tirada dins la mar com va dir Pere d'Alcàntara Penya. Ara, en canvi, cada dos per tres ens recorden el concepte de solidaritat... amb trampes! Per ser solidaris cal un principi fonamental: la voluntat de ser-ho! Tothom ha de poder decidir com i quant de solidari ha de ser i designar amb qui vol ser solidari i amb qui no fa cap falta! Ningú no ens ha de ficar la mà a la cartera i decidir quina ha de ser la nostra solidaritat i cap a on ha d'anar, perquè això és espoli. D'altra banda, ningú no ens ha de donar lliçons de solidaritat. L'hem practicat i no n'hem rebut! Diuen que les comparances són odioses? Perfecte! Quan l'any 1844 a Felanitx va esdevenir la catàstrofe que causà 414 víctimes mortals (moltes més que
l'atemptat de l'estació de Madrid de fa tres anys), ningú no va acudir amb ajuts solidaris. Ni quan patírem la fil·loxera. Ni quan esclatà el polvorí de Sant Ferran. Al contrari, Espanya ens espoliava com ara: "El embargo de bienes en Mallorca va tomando ya un carácter muy serio. No basta la contribución directa, crecidísima, sino que le siguen el impuesto de la sal, los consumos, el recargo, la cédula personal, el impuesto del timbre y otros que hacen insostenible la situación del infeliz contribuyente". Si les malifetes que hem vist a Barcelona (desgavell dels trens de rodalies, apagades de llum, caos de l'aeroport, l'esfondrament del Carmel...), o a Palma (un metro recentment inaugurat que s'inunda, un centre inaugurat sense llum ni mobles...), haguessin passat a Extremadura o a Castella, hauríem vist reaccions de suport solidari espontànies i immediates. Aquí no. Aquí només tenim una finestreta: la de pagar! La de ser solidaris per decisió aliena! I després els
espanyols diuen que els mallorquins, i els catalans en general, "¡son muy suyos!". Tant de bo ja ho fóssim!
(continuarà si el Director d'aquest diari m'ho permet).
Bartomeu Mestre i Sureda, autor de LA IDENTITAT REEIXIDA
AIXÒ ÉS ALABAMA! (XIII)
VINT-I-DOSENA REFLEXIÓ: Espanya sap que no som espanyols! Dia a dia, certificam com Espanya tria l'àmbit d'aplicació de la llei als seus súbdits, en funció de la condició de si són o no espanyols. Els qui han de fer complir les lleis, discerneixen: els espanyols tenen tots els drets i els qui no ho són només tenen deures. És evident, per tant, que nosaltres no som espanyols. Però no perquè ho hàgim decidit, sinó perquè ells ho saben. Per això (democràtics?) no volen sentir parlar del dret d'autodeterminació i això que, igual que hi ha gent que creu ser Napoleó o un moix, trobarien mallorquins que creuen ser allò que els han dit que són els que no ens deixen ser qui som! No, les lleis espanyoles (la Constitució al capdavant) no són igualitàries. Aquesta afirmació es constata empíricament. Entestar-se en fer pedagogia per convèncer de la nostra realitat nacional és un acte de candidesa infinita! Santa innocència! La classe dirigent de la política espanyola sap molt bé que
no som espanyols. Però hi ha una altra cosa que, per a ells, és molt més important: saben que sense nosaltres ells no són res! Per això ens volen espanyols a la força i anorrear la nostra identitat, principalment la llengua dels nostres pares i de Ramon Llull! Voler que ens deixin ser espanyols en terreny d'igualtat, és com creure que la guineu ens vigilarà les gallines. No hi ha miracles. Ara i sempre cal resistir i mantenir-nos lleials al "siau qui sou". SIAU QUI SOU I NO FOTEU!
VINT-I-TRESENA: Hem d'evidenciar els errors de la nostra gent! Evitar l'autoodi no ens ha de fer perdre l'autocrítica. El comportament pusil·lànime, quan no servil, de la nostra classe dirigent i l'entorn mediàtic que l'avala, no ens ha de fer còmplices de la seva actitud acomodatícia al poder. Els intel·lectuals han de mantenir una veu crítica i mordaç. És cert que els poetes compromesos fa temps que no canten! Hem perdut veus deixondidores (Salvat Papasseït, Foix, Salvador Espriu, Josep Maria Llompart, Blai Bonet, Guillem d'Efak, Vicent Andrés Estellés...) i la majoria de les veus novelles han desertat o s'han instal·lat contra natura en els llocs que haurien de vigilar. La democràcia es fonamenta en el control del poder. Si es perd la crítica, el poder s'ensenyoreix dels càrrecs públics, es perd la vocació de servei a la ciutadania i no es corregeixen els errors. És necessari denunciar les desviacions i exigir polítiques que garanteixin la protecció de la nostra
llengua, que estimulin el prestigi cultural i que promoguin avenços en el camí de l'autogovern.
VINT-I-QUATRENA REFLEXIÓ: Hem d'aprendre dels altres! Ningú no neix ensenyat. Això fa que l'aprenentatge sigui un camí llarg que, per anar bé, ens ha d'acompanyar tota la vida. Si volem garantir la supervivència de la nostra llengua, de la nostra cultura i de la nostra nació, hem d'aprendre de totes les lluites per les llibertats que ens han precedit. És important estudiar els processos que han reeixit, analitzar el comportament dels seus líders (Bolívar, Martí, Lord Byron, Fannon, Ghandi, Ibarretxe...), valorar les etapes de cada procés d'alliberament. Cal efectuar el diagnòstic correcte i tenir en compte les circumstàncies de cada moment històric. Els mètodes de lluita prescriuen amb el temps, però la defensa de les llibertats no caduca mai. No vivim avui la situació que va fer que Argèlia s'alliberàs del colonialisme francès l'any 1960. Tampoc no vivim la situació que va permetre la independència de l'Índia (1947) o la creació de l'estat d'Israel (1948). No som part de
l'alliberament generat en tomar el mur de Berlín ni de l'esqueix iugoeslau que, l'any 1991, permeteren l'alliberament de nacions sotmeses (Croàcia, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia...). Tampoc no podem plantejar un "divorci amistós" com el cas d'Eslovàquia i Txèquia (1993) o, el més recent, de Montenegro (2006) amb un simple referèndum d'autodeterminació. Això no obstant, es pot aprendre de totes aquestes lluites. Només hi podem guanyar!
(continuarà si el Director d'aquest diari m'ho permet).
Bartomeu Mestre i Sureda, autor de LA IDENTITAT REEIXIDA
AIXÒ ÉS ALABAMA! (XIV)
VINT-I-CINQUENA REFLEXIÓ: El cas d'Alabama és un bon referent! Alabama és un referent en la lluita a favor dels drets civils. Una lluita carregada d'obstacles, però guanyada gràcies a la tenacitat i a la resistència incansable. Un símbol lligat, sobretot, a dues persones: Martin Luther King i Malcolm X, amb estils diferents, però qualificats igualment de radicals extremistes. Ambdós varen confluir en un objectiu comú: exigir el respecte dels drets humans i la igualtat entre les persones, sense consideracions de sexe, ètnia, religió, llengua... El seu èxit rau en haver esvaït la por dels negres, presos de la patologia dels esclaus, incapaços de revoltar-se contra els abusos i vindicar els drets humans més elementals. King encapçalà un moviment a Birmingham, Alabama (l'estat més racista del sud), que va permetre obtenir el cens pels votants negres, acabar amb la segregació i aconseguir l'accés a qualsevol escola i allotjament. Quan King va ser detingut (del 12 al 19 d'abril
de 1963) va escriure la famosa "Carta des de la presó", en resposta als jutges jueus i als eclesiàstics cristians que deien que s'havia de complir la llei vigent, la qual impedia la igualtat dels negres. King va respondre allò que ara diuen els bascos i que passa d'hora que diguem els catalans: els drets dels ciutadans no han d'esperar lleis i, molt menys encara, si aquestes lleis són discriminatòries, perquè les lleis injustes no s'han de respectar, sinó profanar! El conflicte estava cantat. King va cridar a la concentració pacífica. Les dues primeres setmanes només hi acudiren els seus íntims. Dia 7 de maig, prop de tres mil manifestants varen ser dispersats amb porres per la policia. Hi va haver detencions. King denuncià al món l'agressió que patien i la complicitat de l'FBI amb el Ku Klux Klan. Dia 28 d'agost va convocar una protesta a Washington, davant l'estàtua de Lincoln, on s'hi concentraren gairebé dues-centes mil persones, una xifra ridícula atenent la potencial
assistència. Allà King va pronunciar un dels discursos més famosos del segle vint: "I have a dream". El fort impacte del seu somni, va forçar el president Kennedy a negociar. Ja no hi hauria marxa enrere, malgrat les maniobres del director de l'FBI, J. Edgar Hoover, que seguia els moviments de King i enregistrava les converses. Encara l'any següent, King va ser detingut de nou en exigir ser atès a un restaurant exclusiu per blancs a Florida. Després de publicar "Why we can't wait" (Perquè no podem esperar), li va ser concedit el Premi Nobel de la Pau, l'import del qual va anar tot a patrocinar noves accions. La seva família vivia a Atlanta, però King va decidir anar a Selma (Alabama), on l'actitud del governador era clarament permissiva amb els abusos policials (us sona, senyor Socias?) i on encara s'impedia el vot dels negres. El 7 de març de 1965, poc més de cinc-centes persones, encapçalades per King es manifestaren sense permís. La televisió de tot el món va mostrar
l'actuació de la policia dispersant els concentrats amb gas lacrimogen. Aquell dia, conegut com el Bloody Sunday, va ser determinant. El governador va caure. D'aquells fets va néixer el lema que presidiria totes les accions reivindicatives dels negres: Black Power! Finalment, el president Lyndon Johnson signà l'acta del Dret de Vot dels afroamericans. Un discurs menys conegut de King, però que és un referent clarificador de la situació actual que patim, és The American Dream, pronunciat el juliol de 1965, on recorda que el primer somni americà, 180 anys abans, havia estat no dependre del Regne Unit, ni d'un rei, sinó ser una nació lliure, sense estar subordinats a unes terres situades més enllà del mar. Aquell somni s'havia fet realitat, però calia continuar somiant. Assolida la independència, el nou somni era que tots els homes havien de tenir els mateixos drets com a ciutadans d'aquella nació lliure. L'abril de 1967, un any abans de ser assassinat, va fer el discurs
"Three dimensions of a complete life", on explicava que els negres, per assolir les dimensions d'una vida completa, necessitaven ser lliures i respectats! (continuarà si el Director d'aquest diari m'ho permet).
Bartomeu Mestre i Sureda, autor de LA IDENTITAT REEIXIDA
AIXÒ ÉS ALABAMA! (i XV)
VINT-I-SISENA REFLEXIÓ: No hi ha res més ultranacionalista que els espanyols que es proclamen antinacionalistes! Savater! Bono, Zaplana... tots aquells que es defineixen com a antinacionalistes, són sempre d'un espanyolisme fonamentalista que els allunya del més mínim sentit democràtic. N'hi ha prou de comparar dos referents. Entre Ibarra i Ibarretxe hi va qualque cosa més que lletres. El segon és educat, demòcrata, no insulta, defensa les seves idees, en positiu, informant d'allò que vol i no d'allò que no vol que facin els altres. La histèria forassenyada de l'altre, dedicat a amenaçar catalans i bascos, els confirma militants de la cultura dels "conquistadores".
VINT-I-SETENA REFLEXIÓ: Els repressors no són gent d'honor! Tot i que l'honor és un dels paradigmes de la milícia, els autors dels abusos, després de tirar la pedra, amaguen la mà. La veracitat no és el seu fort i, conscients que burlen la legalitat, neguen les actuacions. Són gent que practica l'abús d'autoritat, sovint amb una pistola a la cintura, però si són denunciats, s'acovardeixen i s'emboliquen en la mentida acusant de mentiders els qui els han posat en evidència. Ho fan, perquè se saben protegits per qui hauria defensar els drets dels ciutadans. Vaig tenir ocasió de parlar amb el governador Socias fa tres anys. Li vaig dir que coneixia els codis militars d'actuació. Hi ha una cosa que entenen bé: la disciplina. No hi valen discursos ni pedagogies. Si burlen les normes de convivència, cal una sanció exemplar. Qui no compleix les ordres ha de ser foragitat, com passaria a qualsevol empresa. Ramon Socias va fer un monòleg amb paraules tan dolces com eixorques.
Estaria content, qualque dia, d'haver de rectificar, però ara per ara veig Socias com un col·laborador actiu de l'etnocidi. No esper res d'ell. No hi crec. Antoni Mestre, acompanyat de l'escriptor Llorenç Capellà, li va lliurar el juliol de 2004 un dossier titulat EN DEFENSA DELS DRETS CIVILS! A la darrera pàgina, es detallaven les propostes. Socias es va apressar a declarar que les assumia. Perfecte! La quarta i darrera petició deia: "Que, en el cas que es repetís qualque actuació similar als fets comentats en aquest document, es comprometi a la destitució fulminant dels responsables dels fets o a dimitir el càrrec." Els casos s'han repetit. Socias no ha destituït els autors i no ha dimitit. Tots els partits polítics tenen còpia d'aquell dossier. La complicitat és evident. Amb aquesta condescendència, va morir l'anterior Pacte de Progrés per desencís col·lectiu. Ningú no ha demanat responsabilitats polítiques. Socias pot continuar sense por. El PP té la teulada de vidre
per retreure res i els partits progressistes duen calçons amb elàstic. La qüestió és vacunar el poble del virus de les persones dignes! El resultat? Un poble mesell domesticat gràcies a legisladors, fiscals, governants, sindicats, entitats culturals, intel·lectuals, poetastres i creadors d'opinió més amagats que Sor Tomaseta! Cal una catarsi civil com la d'Alabama! Som davant d'una emergència nacional! És hora de recobrar els nostres crits de combat: "Pag qui deu!", "Endarrera aquesta gent!", "Via fora!".
EPÍLEG. Som un poble sotmès, espoliat i maltractat. Ens amaguen la història i ens burlen el dret fonamental de decidir el futur, en pau i llibertat! Aquesta és la conclusió en tancar el lliurament d'aquestes reflexions, generades a l'entorn dels abusos contra els nostres drets civils. He deixat de banda molts de punts que tractaré en un llibre, en curs de redacció. Entre d'altres, he defugit el tema llépol de la cremada de fotografies dels borbons (som un dels milers que s'han inculpat). Per acabar, vull agrair la gentilesa del Diari de Balears en conferir-me l'espai on divulgar aquests escrits per promoure un debat urgent i necessari. Gràcies per les webs catalanes que se n'han fet ressò amb mostres de suport i amb crítiques. En tot cas, com més prest millor, esper veure recobrar els nostres drets i, en comptes de dir "Això és Alabama!", aviat pugui escriure aquella expressió mallorquina popular per expressar satisfacció: AIXÒ ÉS L'HAVANA!
Bartomeu Mestre i Sureda, autor de LA IDENTITAT REEIXIDA

-------------------
http://wave.prohosting.com/~fortesa/index.htm


---------------------------------
Be smarter than spam. See how smart SpamGuard is at giving junk email the boot with the All-new Yahoo! Mail

[Non-text portions of this message have been removed]

__._,_.___
€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€
http://groups.yahoo.com/group/catalonia-europa/
1-Aquest és un grup sobiranista català i federalista europeu, d'esquerres, antipatriarcal i antireligiós. Es una iniciativa espontània, espontaneïsta i deslligada de cap entitat organitzada. Aquest grup no admet continguts: 1-comercials, 2-que facin apologia de la religió o que justifiquin postures diferents de l'ateisme, 3-que atemptin contra els principis ideològics de l'esquerra europea i catalana.
2-ATENCIÓ!!!!: Per a evitar virus i atacs aquest grup NO ACCEPTA missatges
amb arxius adjunts. Si el contingut de l'adjunt que voleu enviar és un
escrit, podeu copiar-lo dins el cos del missatge en format de text.
Altres tipus de documents podeu carregar-los directament dins la web.
Aquest grup TAMPOC no accepta missatges amb format HTML.
3-Si no vols rebre els missatges d'algú en particular, no cal donar-se de baixa del grup, és més fàcil filtrar aquest algú.
4-Els missatges d'aquest grup es pobliquen també al blog:
http://catalunya-lliure-free-europa.blogspot.com
€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€
Recent Activity
Visit Your Group
Yahoo! News

Sexual Health

Get important

sex health news

Green Y! Groups

Environment Groups

Find them here

connect with others.

Popular Y! Groups

Is your group one?

Check it out and

see.

.

__,_._,___