dissabte, d’octubre 20, 2007

CAROD: "El referèndum del 2014 no es pot fer ni contra ni sense el PSC i CiU"

"El referèndum del 2014 no es pot fer ni contra ni sense el PSC i CiU"
 
 
JOAN M. PERDIGÓ MARC ANDREU
BARCELONA

Si al líder d'ERC li hagués sonat el mòbil en el programa de TVE Tengo una pregunta para usted, 5,2 milions d'espectadors haurien sentit el famós pasdoble Amparito Roca, del barceloní Jaume Teixidor. Amb la coartada que el pasdoble tanca les festes de Tarragona, Josep-Lluís Carod-Rovira l'usa al seu mòbil. Li va sonar dues vegades durant l'entrevista, però no va perdre el fil del que es juga Esquerra en la conferència d'avui: definir la proposta independentista, però també el futur del Govern

--¿Què es juga avui Esquerra a la conferència nacional?
--Esquerra és un partit que s'ha fet gran, en militants i electors, però sobretot en responsabilitat de govern i en capacitat d'influència sobre la societat catalana. S'ha de reforçar aquesta línia de partit amb vocació de majoria social, que vulgui guanyar fent les coses de manera gradual i amb la màxima complicitat. Al davant hi ha una altra via que correspon a una noció més de moviment polític, que es concep al marge de les institucions i amb vocació minoritària i resistencialista.

--A la conferència d'Esquerra s'hi votaran propostes que poden afectar l'estabilitat del Govern, al qüestionar els sectors crítics el pacte d'Entesa.
--De cap manera. L'estabilitat del Govern ja la vaig garantir al Parlament en un altre moment. Està assegurada. L'objectiu de tot partit és acostar la societat als seus fins polítics i, en democràcia, això només es fa des del Govern. Si una cosa té clara Esquerra és que el que representem ha d'estar associat a estabilitat, rigor, serietat i utilitat i feina ben feta des del Govern. Això és prioritari. Després hi ha qui intenta introduir debats superats. Plantejar les coses en termes de posar l'agenda nacional per un costat i l'agenda social per un altre ja ho va resoldre ERC l'any 1931. Som un partit d'esquerres que defensa un Estat per a Catalunya. No té sentit reobrir un debat sobre si som més nacionalistes que d'esquerres. Hi ha qui no és nacionalista i sí independentista, com jo.

--Diu que l'estabilitat està garantida, però ¿i si guanyen els que proposen revisar l'Entesa?
--Si guanyés aquesta opció, que no guanyarà, hauríem de complir el mandat de la conferència, que per això som un partit democràtic. Però, sincerament, que ERC digui, quan no fa ni un any que es va formar el Govern, que vol renegociar-ho... Qui ho proposa oblida que potser els altres també voldran renegociar les seves condicions. És millor deixar les coses com estan. Vam fer un pacte per mantenir-lo. Potser podrem veure si alguna cosa ha quedat superada.

--¿Com per exemple?
--El concepte de paper determinant de la Generalitat a l'aeroport. Queda tan superat que els tres partits PSC, ERC i ICV-EUiA ja hem anat més lluny del que diu el pacte de l'Entesa. Ja parlem d'una majoria determinant de control.

--Entre la ponència oficial, l'alternativa de RCat i les esmenes d'EI no només hi ha discrepàncies en la qüestió estratègica, sinó en l'anàlisi de la realitat. La direcció parla d'un procés lent d'acumulació de forces cap a una massa crítica sobiranista. Els crítics parteixen de la base que els catalans ja estan a punt i que el que falla és ERC.
--He dit moltes vegades que una de les funcions d'ERC era anar obrint camí. Però s'ha d'anar amb compte de no anar massa avançats, no sigui que, al girar-nos, darrere no hi hagi ningú. El perfil independentista d'ERC està meridianament clar al
carrer. I s'ha de demostrar que els independentistes som bons per governar avui, sense esperar la plena sobirania. Volem la sobirania perquè la gent visqui millor materialment i espiritualment. La independència és un mitjà, no un fi. Un partit amb aquests objectius necessita dos requisits: majoria social democràtica i hegemonia institucional. I ERC, encara que ja és un partit mitjà, no té ni una cosa ni l'altra. Fer segons quins plantejaments sense disposar de majoria social ni suport civil és una irresponsabilitat.

--La ponència oficial inicial tenia un caràcter marcadament gradualista i dibuixava un procés sobiranista lent i legalista. Després vostè va fixar una data, l'11 de setembre del 2014, que ha estat recollida a la ponència. ¿Com encaixa el gradualisme amb una data tan concreta?
--Bàsicament en tres motius, que combinen la qüestió pràctica de la política amb la simbòlica o èpica. L'any 2014 s'haurà acabat l'aplicació de la disposició addicional tercera de l'Estatut, la que atorga el 18,8% d'inversió en infraestructures, i Catalunya tindrà el dret de dir de quina manera avalua aquesta experiència de l'Estatut i de quina manera afronta el futur. El 2014 ja no existiran els fons europeus: aquells territoris de l'Estat acostumats a un ritme d'inversió pública no voldran perdre els bons costums i algú haurà de seguir contribuint-hi amb el seu esforç fiscal. Catalunya haurà de decidir si vol mantenir-se o no en una situació de dèficit fiscal permanent que priva, sobretot als seus sectors socials més desafavorits, de beneficis, qualitat de vida i igualtat d'oportunitats. I hi ha el revulsiu nacional que el 2014 farà 300 anys que Catalunya va perdre la seva condició d'Estat.

--¿Què farà ERC fins llavors?
--Comportar-se com un partit mitjà que vol ser gran. Seriós, estable, de govern, capaç d'inspirar confiança en la gent i ser útil a sectors socials més amplis que els que avui el recolzen. Segons l'enquesta d'EL PERIÓDICO, hi hauria el doble de ciutadans que votarien en un referèndum a favor de la independència que els que voten Esquerra. Hi ha molta gent que ja és sobiranista i encara no ho sap. I és que el que està canviant és que el referent primer de cohesió social del nou catalanisme serà el benestar material i la qualitat de vida. Jo aspiro que Catalunya sigui allò que moltes vegades s'ha dit de Suècia: pàtria de la llengua i la cultura sueques, però també pàtria del benestar, de la no discriminació per raó de sexe... Penso Catalunya en aquests termes. Aquesta és la via a reforçar.

--¿Com pot entusiasmar aquest projecte si la gent, abstencionista o desafecta a la política, percep que el 2014 és una simple tàctica partidista? ¿Què hi ha de seriós?
--El projecte del 2014 només serà possible si hi ha una majoria social que el recolzi. I això vol dir que no es pot fer ni contra ni sense el PSC i CiU. No parlo del resultat del referèndum; parlo de les condicions democràtiques per convocar-lo. Em remeto a l'enquesta d'EL PERIÓDICO: la majoria vol expressar-se sobre el futur del seu país, però això no vol dir que tots vagin en la mateixa direcció. L'horitzó 2014 també requereix un creixement important d'ERC, que ha de passar dels 10.000 militants actuals a 25.000. Això no es fa amb discursos ni manifestacions exagerades estèticament en data fixa, sinó guanyant les consciències dels ciutadans per al dret a decidir, al marge de si aquest dret consta o no en un text legal. Són més importants les persones que les lleis.

--¿Alguna altra condició?
--Una consulta popular no es pot fer des d'un gimnàs, una parròquia, una associació de veïns o des d'una tertúlia radiofònica. Les consultes les organitzen els governs. Salvant totes les distàncies amb el País Basc i Escòcia, les seves consultes les han formulat partits al govern; no hi ha precedents de referèndums organitzats des de l'oposició. Així doncs, el del 2014 es farà si una majoria de diputats vol que es convoqui. La meitat de l'electorat del PSC vol una consulta; més del 70% d'Iniciativa, també; i el 125% d'Esquerra. I CiU hi ha de ser. Són necessaris tots els partits de tradició democràtica, els que fa 30 anys ja vam estar en el mateix bàndol.

--Queden clars els requisits per a la consulta. Expliqui per què ERC vol basar-la en el dret a decidir i no en el clàssic dret a l'autodeterminació que va fixar l'ONU.
--El segle XX va ser un ball permanent d'expressions de sobirania. Va començar amb la separació amistosa de Suècia i Noruega i va acabar amb el divorci entre Txèquia i Eslovàquia. Al mig hi va haver territoris que van passar d'un costat a l'altre en un festival apassionant. Dit tot això, perquè ningú s'enganyi, ni Catalunya és Vietnam ni tampoc Esquerra és el Vietcong. Estem al primer món, tenim més habitants que una tercera part dels estats de la Unió Europea, som un país avançat i no vivim un procés de descolonització clàssica, sinó en una societat que té dret a decidir sobre el seu futur. I el dret a decidir és l'expressió moderna del que històricament era el dret d'autodeterminació dels pobles. Amb el 2014 posem data no a la independència, sinó a l'exercici de la plenitud democràtica: escollir no qui et representa, sinó el futur per al teu país. Això és el dret a decidir. ¿Quin demòcrata hi pot estar en contra?

--Vostè diu tenir complicitat amb José Montilla. ¿De veritat veu el president i líder del PSC disposat a convocar un referèndum el 2014?
--Preferiria convocar-lo jo, perquè això significaria que el partit hegemònic seria ERC. No vull parlar per boca d'altres, però puc dir que el president de la Generalitat sempre ha volgut el millor per al seu país. La societat és dinàmica: el que avui és inimaginable d'aquí a uns quants anys pot no ser-ho. El president ha assumit que no és el president d'una comunitat autònoma inventada el 1979. Ell sap que és el president 128 d'unes institucions nacionals que vénen del segle XIV. I a Madrid també saben que el PSC no és el partit socialista navarrès.

--De la seva reflexió sobre les complicitats per convocar el referèndum a Catalunya s'ha de deduir que, si fos basc, no estaria d'acord amb el plantejament unilateral del lehendakari Juan José Ibarretxe.
--Com diria Jaime Mayor Oreja, aquesta és una pregunta trampa. No sóc basc, sóc català. No hi ha receptes màgiques: ni basques, ni escoceses, ni quebequeses, ni lituanes.

--Pel que diu, deduïm que té intenció de presentar-se a les eleccions del 2010 i que posa data de caducitat a l'Entesa si el referèndum del 2014 va en el pròxim programa d'ERC.
--En absolut. El programa del 2010 serà el que fem per a aquella legislatura. La convocatòria d'una consulta popular no és un programa de govern. El programa s'haurà de fer sigui Catalunya independent, autònoma o federal, amb qui sigui. El Govern continuarà igual: ha de fer hospitals, escoles, atenció social, infraestructures. Dit això, m'estalvio qualsevol comentari sobre el futur encapçalament de llistes perquè sobre això ja he dit el que havia de dir i és una obvietat. La meva obligació és que el 2014 ERC estigui prou ben posicionada en la política catalana per tenir el màxim protagonisme en el que pugui succeir.

--Amb referèndum o sense a l'horitzó, sí que és clar que un dia o altre hi haurà sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. ¿Tem que, si la decisió desautoritza el text, el Govern es pugui trencar? Sembla evident que les sortides que proposarien el PSC i ERC no serien gaire compatibles.
--Qui no vol un model en el qual Catalunya encaixi a l'Estat espanyol no és Catalunya, sinó l'Estat espanyol. Tot evoluciona: el PSC, altres partits... Si el Constitucional rebutja l'Estatut, tots hauran de reflexionar si és bo seguir condemnant Catalunya a viure en una Espanya que ni tan sols accepta un Estatut retallat per Mas i Zapatero. Si això passés, segur que al PSC hi haurà gent partidària de fer un pensament.