[catalonia-europa]ANDALUSIA, A L'HORA DE LA REFORMA ESTATUTÀRIA

La Rematada

Misèries d'Andalusia

ANDALUSIA, A L'HORA DE LA REFORMA ESTATUTÀRIA.
Andalucía Libre
24 de juliol de 2005.

La discussió sobre la Reforma Estatutària andalusa és l'embolcall polític-jurídica d'altra qüestió més substancial i permanent: el debat sobre la situació i naturalesa d'Andalusia i del poble andalús, la delimitació de les seves necessitats i objectius i la determinació dels mitjans efectius a exigir i conquistar per a resoldre unes i arribar a els altres. Comporta ineluctablemente una reflexió i definició connexes quant als principis a defensar i l'estratègia a construir sobre com afrontar des d'una posició d'esquerra andalusa conseqüent la nostra doliente relació amb Espanya i sobre les formules per a solucionar-la radicalment. La col·lecció d'ANDALUCIA LIBRE està repleta de tractaments i pronunciaments referent a això (veure enllaços) des de diversos tons i enfocaments; aportant successives anàlisis de conjuntura i sectorials encara a risc de repetició i proposant alternatives. De fet -i com hauran advertit qui ens hagin seguit amb regularitat- els nostres textos en tot aquest temps dedicats a altres situacions nacionals -singularment, les d'Euskadi i Catalunya- també han estat elaborats sempre des d'una perspectiva nacional andalusa, amb la intenció prioritària d'acompanyar, complementar i desenvolupar a la calor de l'actualitat en les tasques exposades els explícitament dedicats a la nostra Pàtria.

A sino només hem seguit amb detall aquí la generació i plasmació de les propostes de reforma estatutària o els discursos polítics de les diferents formacions polítiques d'Andalusia; també hem acumulat articles en la mesura de les nostres forces sobre la situació socioeconòmica andalusa, la nostra relació econòmica i fiscal amb Espanya o la inserció andalusa en la Unió Europea, entre altres temes, intentant en tots ells plantejar en conjunt una postura andalusa pròpia, global i coherent com contribució a la reflexió i ubicació polítiques de la nostra esquerra.

In aquesta hora, en la qual el debat estatutari andalús es troba en una fase processal important, a les vespres d'entrar en el terreny de les definicions, procedeix realitzar un repàs sincer i àdhuc desabrido del context nacional que es desenvolupa i d'alguns elements destacats de l'exterior que ho condicionen.

MANQUES SUBJECTIVES EN UN MOMENT CLAU

Dus elements de preocupació des d'un punt de vista d'esquerra andalusa se superposen avui en aquest moment polític.

Grave és l'atonia i desinterès popular que està desenvolupant els seus treballs la ponència estatutària. Un fenomen achacable tant al passat nacional acumulat -amb la seva càrrega adjunta de fatalisme, clientelismo i atomització social- com al mètode procedimental narcotizante assumit fins a ara al unísono per les quatre forces parlamentàries (PSOE, PP, PCE-IU, PA) i sobretot i especialment als seus notòries i substantives coincidències de fons en discursos i propostes. La imatge general resultant és la d'un immens paripé que resulta llunyà i desafortunadament indiferent al comú dels andalusos. En resum, un debat crucial sobre el present i el futur del poble andalús (sobre les seves condicions de vida i treball i sobre les seves expectatives de dignitat i normalització nacional), que li afectarà decisivament a l'hora de viure i de lluitar en el futur, està passant amb levitat, sense que la majoria social sigui conscient que -tal com va ocórrer amb la Transició, el 28-f o el Pacte de la Moncloa- els seus efectes seran perceptibles per a bé o segurament per a malament, durant un llarg tros.

Aun més greu, si cap -vist el quadre des d'una opció d'esquerra, és a dir, independentista- és l'extrema debilitat de les veus que contraposin a la nova esbandida estatutari en curs una real i coherent alternativa d'esquerra i nacional, subministrant a la nostra classe obrera i al nostre poble amb credibilitat i rigor materials per a entendre el que s'està jugant i línies d'actuació polítiques per a acumular forces i sustentar així la seva resistència perllongada fins a poder passar a la contraofensiva.

Referent a això convé recordar que repetides enquestes sociològiques d'adscripció nacional -traduïdes aquí de percentatges a nombres absoluts per a fer més perceptible la seva entitat i sobretot la seva potencialitat política- ens confirmen l'existència a Andalusia fins i tot avui -després de 25 anys de reculada nacional i renovat adoctrinament oficial espanyol sota l'empara autonomista- d'uns mínims d'entre 150.000 a 575.000 andalusos -segons les fonts que es prenguin com referència- que 'només se senten nacionalment andalusos i que no se senten espanyols'. Andalusos -que, a més, se situen social i ideològicament en l'esquerra- que han arribat a aquesta consciència habitualment per si mateixos i que la mantenen tozudamente malgrat la apabullante pressió espanyolista i malgrat l'absència de referents polítics visibles que assumeixin aquesta coherent i nítida definició i a la falta absoluta de tot tipus de suports mediàtics o institucionals. Andalusos que connecten i interactuen amb uns altres entre 900.000 i 970.000 més, en els quals la consciència nacional resisteix enfront de l'alienació nacional: són els quals es consideren 'més andalusos que espanyols'. Sumades ambdues franges sociològiques, estem parlant de la respectable xifra d'entre un milió i milió i mig d'andalusos sobre una població resident a Andalusia de 7.867.000 . La nostra realitat soci-econòmica nacional suma a aquesta dada altres abundants i plurals motius d'insatisfacció social que habitualment no tenen llera i forma d'expressió.

Que aquesta prometedora base sociològica nacional persisteixi socialment desestructurada i políticament òrfena sense capacitat de visualitzar-se i de condicionar el futur nacional, depèn, entre uns altres, de tres factors polítics subjectius simultanis -que tractem en ordre i amb extensió que no impliquen necessàriament jerarquia ni preeminència- que coadjuven a aquesta desfavorable situació.

1º. L'ESQUERRA NACIONALISTA I INDEPENDENTISTA. Las manques polítiques, ideològiques i organitzatives de les petites organitzacions d'esquerra independentista i/o nacionalistes existents, atentes preferentment a si mateixes i a preservar la seva rutina i cohesió internes heretades. Sense pretensió exhaustiva i només com apunt simptomàtic de la seva debilitat política, cap citar que, afectades paradoxalment d'un persistent complex d'inferioritat nacional, encara avui algunes dilapiden esforços a emparar obstinacions esotèriques com determinar com cal escriure en una inventada ad hoc "lengua andaluza"(2) i en difondre-la (cas de Nación Andaluza, esquerra independentista; o Asamblea Nacional de Andalucía, soberanista)(3), convertint aquest entreteniment en senyal d'identitat per a sorpresa i conya aliena i conseqüent perduda d'autoritat política. O bé -en altre exemple de mimetisme en aquest cas esencialista- segueixen encapsulades reivindicant com referent a la manera foral a les Capitulaciones de Santa Fe de 1492 sota la bandera de la mitja lluna (cas de Liberación Andaluza, independentista), confonent pertinaçment els seus 'andalusíes' imaginats i el seu 'AL Andalus' enyorat i perdut amb els andalusos i l'Andalusia realment existents; que són els quals cal organitzar i motivar per a la seva independència nacional i emancipació social. Les seves deficiències cròniques expliquen que en les seves successives compareixences electorals els sufragis rebuts, encara en el seu molt modesta quantitat, hagin d'adjudicar-se més a un suport genèric dels votants a la independència i sobirania nacional, associats a la seva imatge i denominació, que a una identificació política específica i sòlida.

A sidoncs, encara agrupant en el seu conjunt militants individualment capaços i lliurats, els seus dèficits polítics col·lectius respectius -en cada cas, amb les seves particularitats- minven substancialment la seva capacitat d'atracció, audiència, influència i polarització polítiques i subsidiàriament la seva estabilitat reduint-les a l'estancament i així ocorrerà fins que no siguin saldats i resolts.

2º. LA CUT-BAI. Il descrèdit ètic i polític d'una CUT-BAI que es presenta a si mateixa sense cautela com "nacionalista d'esquerra" i no obstant això s'hagi apoltronada des de temps immemorial en la molt espanyolista i reformista IU com 'adorn esquerrà intranscendente' al servei del PCE (fins i tot quan han ocupat escons parlamentaris, ara perduts) i per tant en la incoherència entre paraules i fets; gastant abundant saliva en insinuacions i sobreentesos però retrocedint sempre a l'hora de convertir-les en actes. Una CUT inoperant per seguidisme a un gastat discurs despechugado que duu 25 anys repetint-se -amb algun afegit a manera de retales, pres d'aquí o d'allà- en un exercici persistent de sordera i indiferència polítiques abans de res el que no siguin expressions d'adhesió infrangible. Una organització que es ressent de provada incapacitat fins a la data per a renovar la seva imatge, exercir la reflexió col·lectiva, actualitzar anàlisi, transcendir la seva tradició i les seves limitis, superar interessos egoistes de curt abast o tenir alguna iniciativa política nacional que vagi de fet més enllà de signar algun paper, ajuntar algunes sigles després d'una pancarta o participar en les recurrents conspiracions internes d'IU. No hi ha millor exemple de les seves manques que no pugui si més no evitar que se li colin de rondón -potser per qui tenen en la seva seno dobles o triples lleialtats polítiques orgàniques- consignes espanyolistes com la demanda de la "III Republica Confederal Espanyola" (sic) o que no tinguin escrúpol a fer manifesta ostentació simbòlica d'incoherència política utilitzant la bandera espanyola tricolor en despatxos i marxes.

Con aquesta situació i aquesta fama, mentre segueixi congelada en aquest limb autoconstruido i sota el patronatge d'IU, el que allí resta de valgut en el concret després de filtrar els seus molt diverses experiències municipals o la seva influència i combatividad sindical -al marge de l'estancament de la seva anàlisi i la necessitat d'actualitzar el seu discurs i practica- i el grup de militants i simpatitzants que ho encarnen, no poden aportar el que haurien d'haurien de la construcció d'un projecte d'esquerra andalusa d'abast i ambició nacional, políticament coherent i articulat.

3º. LA "EXTREMA ESQUERRA" ESPANYOLA EN ANDALUCIA. Il tremend cost per a Andalusia i la seva classe obrera del sucursalismo polític, ideològic i orgànic espanyol de les restants forces d'esquerra actuantes a Andalusia, especialment del que es coneix com "extrema esquerra"; siguin aquestes de matriu postestalinista, d'alguns dels diversos 'trotsquismos' existents o mixta; tant pels seus efectes en si mateixos com per les seves profundes influències negatives per acció i omissió en els dos factors polítics anteriorment citats.

Resulta alliçonador sobre l'esterilitat del sucursalismo espanyol d'aquesta esquerra i sobre la seva pobresa i regressió polítiques -fins i tot en relació a anteriors experiències històriques emanades a Andalusia d'aquest camp- que el debat estatutari andalús no hagi merescut per la seva banda fins a ara la menor atenció o reflexió que mereixi tal nom ni hagin produït gens de valor sobre la qüestió nacional andalusa, sigui per desinterès o per incapacitat; tal com és fàcil comprovar visitant els llocs d'aquelles organitzacions que tenen alguna implantació, per minúscula que sigui, en la nostra Nació com Corriente Roja, El Militante, En Lucha, Espacio Alternativo, Nuevo Claridad, PCPE o PRT-IR. L'assumpte no és òbviament literari sinó polític, perquè altres temàtiques o realitats sí que provoquen de la seva part tractaments regulars, al marge de l'afortunats o no que siguin els seus resultats. El cas denota prioritats i percepcions i evidencia les conseqüències finals bé d'acceptar com una mica natural el dependre de caps espanyols (com si això tingués una mica que veure amb formar part d'una Internacional o ser internacionalista), bé de pensar de fet com espanyols i no com revolucionaris andalusos; confonent internacionalismo amb nihilisme nacional, estatalismo o cosmopolitisme.

Aun pitjor és el balanç quan es fa l'exercici de repassar el que aquestes organitzacions han escrit -quan ho han fet- sobre els processos polítics basc o català i analitzar-lo des d'una perspectiva d'esquerra andalusa i dels interessos nacionals d'Andalusia. I si a això se li afegix la hipocresia o el cinisme amb el qual pretendre conciliar els seus discursos amb la seva realitat quan es dóna el cas que al que s'ha dit se suma a més una pertinença subsidiària a IU, el panorama adquireix ja llavors perfils ètics i polítics desoladors que raguin el patètic.

Il fruit de tot això és una esquerra impotent, mínima; que de tan dependentista resulta d'una agenda, un discurs i una formació polítiques gairebé alienígenes i actua com si estigués establement recién trasplantada; que viu i es baralla en un gueto compartit, capta i crema joves en un cicle sense fi, sense sortir mai de l'extrema marginalitat i que resulta absolutament incapaç de generar pensament subversiu per a actuar políticament en la seva realitat nacional, sintetitzant ensenyaments i integrant experiències. Una esquerra que parla de 'Revolució' a troche i moche i que pretén formar militants per a dirigir-la, segons diuen, però després els educa en 'no anar ni a mear' sense permís i acord del Centre respectiu -se situï aquest a Madrid, Bilbao o Londres- i a més a ritme parell.

Ona esquerra sectaria, que bé nega a Andalusia com Nació entre 'mantras' recitats a ho Hare Krishna, que presenta com cites de Lenin o Trotsky -transmutados de la seva mà de militants en oracles- o recorre fins i tot sense apunto de vergonya històrica a la vella definició escolástica de Stalin (amb una desfachatez que sovint neix d'una ignorància usualment proporcional a l'ego d'algun dels petits santones locals a càrrec de les respectives sucursals) o bé espera, segons el seu costum, que els independentistes andalusos tinguem 10.000 militants organitzats en aquells dies fer-nos 'entrisme' o demanar-nos el vot després de la prèvia i inevitable 'sesuda critica' però que, fins a llavors, no ens reconeix com Nació o en tot cas 'no nació com, per exemple, Euskadi o Catalunya' que si són als seus ulls 'nacions de debò' (encara que també les vulguin a Espanya).

Ona esquerra esclerótica que segueix pensant el nacional o el independentismo com 'cosa de burgesos' o 'petits-burgesos' o fins i tot 'xenòfobs', amb els quals en tot cas cap transigir muntant un 'micro-Front Popular', però no infectar-se 'assumint la seva ideologia antiproletaria'; encara que després resulti que no hagi susdits burgesos, ni grans ni petits, en carn i os i que qui reclamen la independència siguin socialment treballadors o desocupats i d'esquerra. Una esquerra de pensament feble que fent apologia de l'alienació espanyolista es pretén i es creu 'avantguarda' i exerceix de fet com 'retaguardia'; que pontifica amb desenvoltura sense atendre al balanç històric o a l'experiència revolucionària comparada, sense aprendre gens de com s'han construït les avantguardes.

Ona esquerra que de fet defensa a Espanya, sense parar esment alguna a la realitat andalusa en la seva globalitat i en el seu esdevenir històric o entendre gens fins i tot de la dinàmica de les relacions existents entre les diverses nacions de l'Estat espanyol que fa obligat assumir des de l'esquerra andalusa l'objectiu de la destrucció d'Espanya, fins i tot per a poder reconstruir noves relacions de fraternitat, des de la independència nacional respectiva.

Ona esquerra que no s'enfronta honestament a la realitat nacional d'Andalusia, assumint-la i entenent-la com el seu espai d'actuació subversiva, el que implica treballar per un projecte nacional alternatiu de continguts socialistes i construir-se com organització andalusa independent; que es limita a camuflar la seva españolismo i la seva dependentismo recalcitrantes sota el recurs oportunista a l'onejo de verdiblancas o l'afegit de adjetivaciones andaluses a la seva denominació d'origen, per a acabar sempre buscant alguna manera de justificar l'àmbit estatal de la respectiva organització -cridi's de la manera que sigui i encara que admeti excepcionalidades formals per als seus bascos i/o catalans- on abrigallar-se sota la paternal protecció dels seus caps i la falsa seguretat de la dependència.

Ona esquerra que, després del tramiti doctrinal rutinari de citar l'autodeterminació, normalment associada restrictivament a un hipotètic i formulari referèndum, conclou sempre amb el seu corol·lari aparentment inevitable: la defensa de la unitat d'Espanya; com si anàlisi, tasques, estratègies i objectius poguessin dissociar-se artificiosamente a voluntat i no tinguessin relacions i coherències inherents. Una unitat unionista, per cert, que presenten indiferentment en forma republicana espanyola, sigui 'federal' o 'confederal' -denotant de passada no tenir ni idea del que és una Confederació- perquè l'important als seus ulls és defensar el mantenir Espanya i davant aquest objectiu cedeix qualsevol escrúpol de mínim rigor polític conceptual.

In resum, una esquerra que suma a les dificultats globals que imposa a escala mundial i continental el segle XXI una inadequació essencial addicional inesquivable que fa políticament inútils els constants sacrificis i accions combatives de molts dels seus militants i que, malgrat la seva voluntat subjectiva, la converteixen avui en un factor retardatario -a menys d'una ruptura honesta amb les seves actuals premisses polítiques i instàncies orgàniques- de necessària superació per a avançar cap a un possible transito socialista, que a Andalusia és una mica indissociable de l'Alliberament Nacional i implanteable sense el seu desenvolupament.

LES FORCES DEL REGIMEN: LES SEVES COINCIDÈNCIES.

Prostint al costat de qui sostenen políticament al Règim procedeix qualificar l'abast dels seus acords i de les seves diferències. Definir l'abast i entitat d'uns i d'unes altres, sabent distingir el que hi ha de conjuntural, accessori o oportunista del que es pretén amb algun fons, resulta necessari per a poder comprendre tant els seus jocs particulars com els seus interessos comuns a l'hora d'intentar llegir la situació global i intentar conseqüentment elaborar un discurs propi davant ella.

Las quatre forces representades en el Parlament andalús (PSOE, PP, PCE-IU i PA), a partir de l'exposat en les seves respectives Propostes de Reforma Estatutària (4) -que és licito suposar que recullen els seus plantejaments màxims-, de l'Informe de la Ponència parlamentària i de les seves declaracions públiques coincideixen en:

1º. El rebuig al dret a l'autodeterminació d'Andalusia com dret efectiu a reclamar i decidir lliurement si escau la seva independència nacional.

2º. La renúncia a la Sobirania Nacional d'Andalusia per a decidir lliurement sense lligaments ni coerciones externes l'àmbit i abast de les seves decisions i competències polítiques nacionals i el seu model social i econòmic.

3º. El suport i aval a la españolitat com marc estatal inqüestionable d'Andalusia i definició adjudicada als andalusos, impedint així la seva recuperació històrica i normalització cultural.

4º. Un balanç polític positiu i explícitament legitimador de l'Estatut de Carmona de 1981 -del que són corresponsables- i de la trajectòria històrica de l'autonomia andalusa sota la Constitució espanyola de 1978(5)

5º. La inserció de la reforma estatutària andalusa en el marc estricte de la Constitució espanyola, subjectant-se a les seves il·legítims i leoninos procediments, a la seva preeminència sobre qualsevol procés nacional constituent i a una lectura restrictiva i literal de les seves disposicions.

6º. L'acceptació del marc capitalista i neoliberal de la Unió Europea i la inclusió depenent d'Andalusia en la seva seno, sense capacitat efectiva alguna de defensa dels seus interessos nacionals.

7º. La formulació retòrica de drets socials en el text estatutari, sense després disposar de poders ni competències reals per a fer-los efectius.

8º. El rebuig a la Sobirania fiscal andalusa i al disseny d'un model -almenys transitori- de relació política i econòmica bilateral amb Espanya que serveixi eficaçment a la devolució i compensació dels recursos andalusos històricament espoliats per Espanya i sustenti un desenvolupament industrial i econòmic andalús que trenqui amb la dependència.

El greuge comparatiu

Las quatre forces citades comparteixen una fonamentació espanyola i espanyolista del greuge comparatiu.

Si a Catalunya les formes del greuge comparatiu allí operants funcionen usualment en termes de reclamar simultàniament 'no ser menys que Euskadi' i 'més que la resta', encara que això es concreti per sota d'una adequada satisfacció dels drets i aspiracions catalanes.

Si a Euskadi, per la seva banda, domina la concepció que els bascos han de tenir i mantenir a Espanya una situació de privilegi especial i única i a això vinculen la seva continuïtat a Espanya.

En Andalusia, per contrast, el nord polític del discurs compartit del Cuatripartito no és reclamar els drets i poders que Andalusia necessita sinó 'no tenir menys' que el que tinguin altres, com Catalunya o Euskadi, 'sempre que tot això se situï dintre de l'admissible per a la preservació d'Espanya' i la seva preeminència, diluint sempre al màxim i en el que els sigui possible la nostra personalitat nacional específica a l'empara de la multilateralidad o dels 'reclams federalistes', com formes de situar-se en posició subordinada a l'empara espanyola. D'aquesta forma usen i utilitzen repetidament a Andalusia al servei d'Espanya i la deixen sempre desarmada al pairo dels pactes possibles basc-espanyols o catalano-espanyols.

Ni se'ls passa per la imaginació al Cuatripartito advertir que Andalusia -per la seva mateixa realitat nacional singular com nació empobrida subordinada- pogués 'requerir més' i treballar conseqüentment perquè Andalusia reclamés i aconseguís d'Espanya 'més' que Catalunya o Euskadi; no per guanyar a uns altres en una estúpida carrera de metes arbitràries sinó perquè això és el procedent atenent a les realitats, drets i necessitats andaluses i especialment a les de la seva classe obrera i la seva pagesia. Mai, cap dels quatre, ha admès que la forma d'afrontar en clau nacional andalusa la demanda de privilegis des d'aquestes altres dues nacions hagués de fer-se utilitzant la nostra força objectiva com Nació per a condicionar el nostre acord tàctic i transitori a qualsevol reequilibrio provisorio a una simultaneja i engruixada compensació política excepcional espanyola per a Andalusia i no a una nova reordenació espanyola.

La concepció espanyolista del Cuatripartito duu amb si tràgiques conseqüències per a Andalusia. La seva sucursalismo espanyol o la seva submissió els impedeixen assumir que la defensa conseqüent de la nostra Nació impliquen, primer, la deslleialtat conscient i explicita cap a Espanya i com a conseqüència, segon, l'oposició combinada i permanent als dos models actualment operatius d'Espanya, per antitéticos als interessos nacionals andalusos: sigui la "Espanya Nacional", que anima el PP; sigui la "Espanya Plural" del PSOE, IU, BNG, CiU, ERC, ICV-EUiA o PNV -en les seves diverses lectures- que malgrat les seves divergències, tenen en comuna donar-se suport sobre el no reconeixement de l'entitat política nacional d'Andalusia i l'aposta per la perpetuació de la nostra supeditación econòmica nacional (i la preservació d'Espanya com Estat capitalista).

LES FORCES DEL REGIMEN: ELS SEUS MATISOS.

A partir d'aquestes coincidències, les quatre formacions juguen i despleguen els seus interessos particulars, segons sigui la seva força i situació.

Las dos minoritàries, PCE-IU i PA, intenten superar la dificultat que la seva absència de projectes polítics realment alternatius propiciïn la seva digestió política per l'eix central PSOE-PP i conseqüent desaparició d'escena. Ambdues caminen a la recerca de protagonisme.

El PCE-IU

El PCE-IU, en permanent cabriola d'esquizofrènia política, intenta amagar en tant que sigui possible en el debat polític andalús la seva condició de soci estatal de confiança i satèl·lit municipal del PSOE, menyspreat com compinche en la Junta d'Andalusia només per la seva reculada electoral i subsegüent marginalitat parlamentària.

També recorre a tots els mitjans al seu abast i especialment a la retòrica del greuge comparatiu en forma espanyolista ("L'Estatut andalús no pot suposar una traïció al 28-F ni cedir un sol mil·límetre respecte a Catalunya", Antonio Romero dixit), per a difuminar el seu acord i suport estatal al model afavorit pel govern tripartitt català presidit per Maragall (PSOE), procurant no donar-se per al·ludits ni pel protagonisme en la seva gestió del seu soci català ICV, encarnat en el conseller Saura ni per l'entusiasta coresponsabilitat del seu referent català, EUiA -herències totes de l'antic PSUC- especialment implicats ambdós en la venda des d'una presumpta esquerra del discurs social-liberal, antiandaluz i fil-Bossi de la Generalitat Tripartitda.

Els andalusistes

El PA, pel seu costat, ha d'intentar fer oblidar la seva història passada i recent en la qual destaca una col·laboració mercenària amb el PSOE en Gobierno andaluz el de vuit anys de durada, inaprensible en resultats més enllà de les col·locacions obtingudes en l'aparell institucional de la Junta i significatives aliances municipals amb el PP. A més, la victòria per la mínima de l'actual secretari general Álvarez en l'ultimo Congrés nacional andalusista ha donat pas immediatament a un rosari de crisi i enfrontaments provincials entre els diversos grups d'interès interns del PA sense cap contingut polític i amb molt desagradables denúncies publiques i fins a judicials de amaños congressuals incloses. A això cal afegir la recent escisió i perduda del Grup municipal d'Algesires, ara aliat del PSOE després d'haver-lo estat del PP; la crisi a Sevilla després de la denúncia pel PA de corrupció del PSOE en el seu Ajuntament acabada amb la dimissió dels denunciadores entre sospites de pactes creuats i el llast de casos com el de Marbella, entre uns altres.

Les seves propostes i el reconeixement de la Nació

Las proposades de reforma estatutària presentades per ambdós en el Parlament andalús denoten a més un nivell polític i professional ínfim en els seus aparells respectius, que per la seva extrema levitat conceptual i incompetència tècnica sorprendrà fins i tot a qui tinguessin per endavant les pitjors opinions sobre la naturalesa política d'ambdues formacions, avalant la impressió que la selecció negativa assentada en les lleialtats primera com criteri de configuració interna, tant en un com en un altre. Cap dels seus respectius redactors es mereix un només euro dels quals cobra; tant si ho fa en qualitat de "polític com si es camufla després del retolo de "tècnic" .

El text del PCE-IU és així una successió de retales redundants enfilats sense si més no coherència formal i engreixat en paginas a força d'incrustacions retòriques i el del PA una sèrie intel·lectualment anémica de peticions de "reforçament" competencial inconcret, sense vertebració ni eix polític algun, que mostra una indefinició pasmosa. Els dos denoten una abracadabrante ignorància tant de l'escenari polític com de la tècnica constitucional i una pavorosa falta de substància, que provoquen vergonya aliena; més encara si se'ls compara amb els quals s'han vingut produint en altres nacions (i que ja posats podien haver-se pres la molèstia de llegir amb major atenció i davant el dubte, si no els entenien, millor copiar amb major descaro, que produir el que han produït). De fet, de la seva lectura es desprèn que sembla que, almenys de moment, no saben si més no 'què demanar' ni 'com demanar-lo' o que simplement -sabent que en ultima instància estaran al que PSOE i PP acordin i PSOE decideixi- no els importa massa.

Lo dita explica que ambdós, reiterats capdavanters del pragmatisme, s'hagin paradoxalment parapetat fins a la data sota la defensa d'una qüestió com la definició com Nació d'Andalusia en el text estatutari com principal i gairebé únic element diferenciador de la seva part enfront de PSOE i Pàg.

Asi el PCE-IU ha dit -Romero, novament dixit- que "IULV-CA no està disposada a 'renunciar' a aquesta denominació i sol·licitarà fins i tot la modificació de l'article 2 de la Constitució perquè pugui 'tenir punta'". El PA -encara més contundent- ha proclamat que "no signarà la reforma de l'Estatut si aquest no defineix a Andalusia com nació", considerant-la qüestió irrenunciable.

Per descomptat, el mateix Portaveu Romero ha dit a continuació que la definició d'Andalusia com nació constituïx per a IU una "pòlissa de segur per a la unitat d'Espanya" i una garantia enfront dels "estirades dels nacionalistes", deixant clara la seva españolidad i com és l'abast de la seva conversió i el PA diu, pel que li toca, sentir-se "plenament vinculats" a Espanya. També cap recordar que no fa molt, el PA defensava en els seus primers papers sobre l'Estatut la definició d'Andalusia com "nacionalitat històrica" i que el PCE-IU -amb l'inefable Romaní al capdavant- ha passat successivament a pas de càrrega de la "nacionalitat en construcció" a la "nacionalitat", després a la "comunitat nacional" (eufemisme posat en circulació pel PSOE basc enfront del Pla Ibarretxe) i ara a la "nació" (just quan ho assumia per a Catalunya el PSOE català) seguint picaramente el ritme i les duplicitats del PSOE.

El PSOE i el PP

Chaves ja deixo dit referent a això al presentar la proposta de reforma andalusa del PSOE que "Andalusia és una part substancial d'Espanya i no entenem el nostre esdevenir històric al marge de la nació espanyola. Som Espanya i tenim una idea activa d'aquesta pertinença", reiterant per enèsima vegada la seva españolismo. El seu problema aquí és que el PSOE català -atenent a altre ordre de prioritats polítiques substantives i especialment a la necessitat de mantenir la seva aliança amb ERC que tants rèdits li provoca- ja va assumir la integració en la seva reforma estatutària del reconeixement simbòlic nominal de la nació catalana. Fet això li resulta relliscós i difícilment argumentable explicar perquè assumeix a Catalunya el que no vol fer a Andalusia.

L'escenari estava doncs bé amatent perquè PCE-IU i PA utilitzessin aquest assumpte com element referencial per a donar-li rellevància a les contradiccions del PSOE, aparentar major coherència i resistència nacional i particularment pressionar a Chaves perquè els tingui en compte, especialment a l'efecte d'imatge, integrant-los en les negociacions prioritàries del PSOE cara al PP.

El ultraespañolista PP, per la seva banda, encara que ja denomina a Andalusia com "nacionalitat històrica" -una vegada que aquest acabo s'ha devaluat- segueix ferm que "l'única nació possible és Espanya" -que és la denominació que polaritza i delimita simbòlicament a nivell popular- perquè no oblida que no cap una nació dintre d'altra nació; en el que no deixa de coincidir amb el substrat espanyolista del PSOE andalús.

Sea com anàs i encara percebent el seu abast i les seves motivacions reals, no deixa de ser una mica positiu que PCE-IU i PA hagin condicionat amb tanta claredat la seva sustentació a l'Estatut al reconeixement de la Nació andalusa. Els independentistes andalusos -que si creiem que Andalusia és una Nació, sabem totalment el que això significa i vam actuar políticament en conseqüència- fixarem des d'ara en 'lletres de bronze' aquests compromisos públics assumits per PCE-IU i PA i els hi recordarem eternament enfront de possibles amnèsies sobrevingudes; especialment si es dóna el cas que el nou Estatut arriba a votar-se, tant en els Parlaments andalús com espanyol i després posteriorment al ser sotmès a Referèndum. A més, aquest reconeixement d'Andalusia com Nació no és fàcilment reversible per la seva banda i una vegada fet -encara que sigui de la forma que ho ha estat- és més fàcil plantejar-li des de l'esquerra independentista la seva evident conseqüència: que una Nació sense Sobirania Nacional és una nació castrada i per tant procedeix posar remei a aquesta mutilació; corol·lari que és el que precisament temen i rebutgen tant PSOE com PP (i alguns altres aprenents de bruixot).

EL NUCLI DE LA QÜESTIÓ

Aunque als independentistes andalusos ens agradaria que el debat actual sobre Andalusia respongués a motivacions, dinàmiques i claus essencialment andaluses, això no és avui desgraciadament real. Perquè això fos possible hauria d'hauria d'haver, almenys, un grup parlamentari d'Esquerra independentista en el Parlament andalús i no ho hi ha. De fet, si aquest grup existís -per modesta que anés inicialment la seva presència- cap afirmar que canviaria automàticament tota la realitat política de l'Estat espanyol; així que estem parlant de 'paraules majors'. Per contra, avui estem davant una configuració dominada pel sucursalismo espanyol i conseqüentment són els problemes i ritmes estatals els quals predominen sobre els interessos andalusos.

Pllaura comprendre la situació, toca tornar la vista enrere i fer un brevísimo repàs sobre l'articulació del Règim espanyol.

Durante la Transició, els postfranquistas -amb la Monarquia al capdavant- van arribar a un acord de fons amb les forces d'esquerra reformista espanyola -PSOE i PCE- i amb les expressions polítiques de les burgesies nacionalistes de les industrials Catalunya i Euskadi. En canvi de la possibilitat d'inserir-se en la gestió de l'Estat espanyol i d'uns espais d'administració propis, ambdues parts es van confabular per a assegurar la preservació dels interessos capitalistes essencials i de la perpetuació del repartiment de papers nacionals derivat del desenvolupament històric desigual i combinat del capitalisme espanyol, directament en contra d'Andalusia. Ambdues parts -cadascú des dels seus àmbits- es van encarregar de desactivar la mobilització social per a obrir pas a la reestructuració neoliberal i de desactivar en el que estigués en la seva mà els moviments populars per la Sobirania Nacional i l'exercici de l'Autodeterminació. La Reforma li va guanyar a la Ruptura.

Il tracte en el nacional incloïa la concessió d'una autonomia privilegiada a Catalunya i Euskadi.

En canvi d'acceptar l'abandó de l'autodeterminació i l'escisió de Navarra, el paquet adjudicat al PNV incloïa a més, amb l'excusa dels "drets històrics", la concessió d'un règim fiscal excepcional que li permetés un marc tributari especifico i un finançament sobredotada, que també se li reconeixia a la Navarresa sota control espanyolista. Era la forma de premiar i sostenir a qui es preveia com aliats en la difícil i perllongada tasca de combatre a un moviment popular particularment fort com era el basc. La Constitució espanyola incloïa aquest disseny i aquesta discriminació escalonada. Després, el procés andalús que va conduir a la victòria del referèndum del 28-f de 1980(7) va alterar parcialment el quadre previst, encara que fora també immediatament controlat i defraudat. A continuació, PSOE i UCD (l'antecedent de l'actual PP) van decidir a través dels pactes autonòmics diluir i desactivar políticament el cas andalús -per al que van contar amb l'entusiasta col·laboració de PCE i andalucistas- i van estendre des de dalt a tot l'Estat espanyol en diverses fases un model autonòmic homogeni similar. El Règim espanyol va adquirir característiques federals de fet, en la forma d'un federalisme cooperatiu i d'execució.

Il transcórrer del temps, els canvis polítics produïts, la integració en la Unió Europea i el desgast del Règim ha vingut a produir en l'ultimo període una sèrie de fites polítiques com la presentació i rebuig del Pla Ibarretxe i els processos català i andalús(8).

Aunque el seu àmbit de causes i implicacions polítiques nacionals i estatals és molt ampli, tots ells responen de diversa manera a quatre àrees problemàtiques que vénen impreses en la naturalesa política del Règim espanyol a partir del seu rebuig consubstancial a admetre la seva disgregació estatal. A saber:

1ª. La definició de la titularitat de la Sobirania Nacional.

2ª. La delimitació competencial i la conseqüent possibilitat de decidir o no nacionalment polítiques pròpies estructurantes específiques i singulars.

3ª. La determinació fiscal de recursos i l'obtenció de suports per al desenvolupament econòmic.

4ª. La defensa i intervenció singular de les nacions sense Estat en la Unió Europea.

Al respecto, les característiques del Règim espanyol eren i són clares:

1ª. L'única sobirania nacional reconeguda, existent i actuante és l'espanyola.

2ª. Digui el que diguin la Constitució (arts. 148 i 149), els estatuts vigents i la doctrina jurídica a l'ús, no hi ha competències exclusives nacionals -encara que així les hi denominin- sinó competències compartides o concorrents en divers grau i nivell (legislatiu, reglamentari, etc), sempre baix ultima supervisió i control estatal. La continuïtat dels ministeris estatals d'Educació, Sanitat, Agricultura, Medi ambient o Cultura -entre uns altres- una vegada conclòs el procés de transferències de gestió a les institucions autonòmiques, és un signe que va més enllà del formal i respon a aquesta naturalesa i funcionament real del Règim espanyol. Les reserves constitucionals expresses més les indefinides potestats derivades recollides en les cridades lleis estatals de bases fan que no existeixi camp algun d'actuació on pugui afirmar-se que una Comunitat Autònoma pugui adoptar una política global realment pròpia, diferent i alternativa a l'espanyola, constricción que vigila el Tribunal Constitucional espanyol. El poder de les comunitats autònomes se cenyeix en conclusió ultima al desenvolupament, adaptació i execució d'allò prèviament acceptat i compatible per l'ordre polític espanyol.

3ª. El Règim espanyol reconeix una fiscalitat privilegiada a les comunitats autònomes d'Euskadi i Navarra, que disposen d'un sistema propi pel qual tenen capacitat normativa i recaudatoria, contribuint al Tresor espanyol amb una quota global pactada habitualment infravalorada. AL fil de les polítiques neoliberals posades en practica pels Governs espanyols de UCD, PSOE i PP, la fiscalitat espanyola ha anat fent-se cada vegada més regressiva, carregant sobre impostos indirectes i les rendes del treball el gruix de la recaptació, permetent el frau fiscal i acumulant exempcions a les empreses. La redistribució territorial de recursos -unida a la distribució vigent de competències- encara que ha mantingut l'estabilitat política i social, ha estat dissenyada expressament per a mantenir la desigualtat històrica heretada entre les diverses nacions de l'Estat espanyol, en perjudici singular d'Andalusia.

4º. La integració de l'Estat espanyol en la Unió Europea ha suposat la introducció d'un nou ens incontrolat determinador de polítiques que ha rebut no només una delegació de Sobirania per part de l'Estat espanyol sinó també sostret competències de desenvolupament de les Comunitats Autònomes -inicialment adjudicades al seu àmbit de decisió- que han passat a convertir-se en competències d'execució i gestió de polítiques decidides a Brussel·les, sense capacitat alguna d'intervenció efectiva per la seva banda al no ser Estats nacionals membres. La naturalesa capitalista neoliberal de la Unió Europea ha implicat un increment qualitatiu de la desigualtat estratègica dintre de l'Estat espanyol que, com és lògic, cosina en la seva actuació quotidiana en la UE, la defensa dels seus interessos industrials -encara que sigui en una posició subordinada- en perjudici dels agraris, coincidint amb la dinàmica pròpia de la Unión i les prioritats dels imperialismes centrals de la UE; tot la qual cosa també reverteix estructuralment en perjudici d'Andalusia (malgrat l'aparent i provisional imatge de compensació derivada dels Fons Europeus).

LES RESPOSTES PLANTEJADES.

El Pla Ibarretxe

El Pla Ibarretxe(9) afirmava una sobirania nacional originària basca, encara que autolimitada. D'aquesta premissa política i conceptual extreia la base per a modificar els termes de vinculació d'Euskadi en relació a l'Estat espanyol. Per al que aquí ens interessa, el Pla alterava el federalisme cooperatiu i d'execució vigent trasmutándolo en un federalisme dual, de nítida separació d'esferes competencials entre Euskadi i l'Estat espanyol.

La regulació recollida en les seves arts. 42, 43, 44 i 45 definia una delimitació vertical completa de competències en forma de "polítiques publiques" clara i totalment adscrites a Euskadi en el legislatiu, reglamentari i executiu, salvo en aquelles matèries que Euskadi admetia deixar voluntàriament reservades a l'Estat espanyol. Encara que per una opció política del PNV, el Pla deixava a l'Estat espanyol la potestat legislativa en matèries penal, processal, mercantil i civil -en tots els casos, amb reserves basques- articulava un sistema judicial propi només coordinat en la cúspide amb el sistema judicial espanyol. Mantenia a més el sistema de Concert econòmic i pretenia resoldre el problema de la relació amb la UE a través d'una presència directa en els òrgans europeus gràcies a la conversió de les delegacions espanyoles en mixtes basc-espanyoles, encara que sense aclarir com resoldre els casos de disparitat de criteris. En resum, suposava una actualització de l'estatus de privilegi basc encara que amb el factor polític positiu de comportar un qüestionament, si més no parcial, de la sobirania espanyola.

El Pla López

Frendeixi al Pla Ibarretxe, el PSOE basc va presentar el cridat Pla López(10), elaborat sota l'adreça de Guevara, un tránsfuga antic dirigent del PNV. No és una mica casual que la seva infraestructura analítica i propositiva estigués sustentada en treballs previs elaborats a Catalunya amb la participació de PSOE, CiU, ERC i ICV -coneguda en conjunt com "via catalana"- i que sortís a la superfície precisament per a oposar-lo al Pla Ibarretxe, primer com barricada artillada i després com espai de confluència i reacomodo cara al PNV.

Aquesta proposta del PSOE basc partia de la Sobirania Nacional espanyola i mantenia la transversalitat i preeminència de les potestats espanyoles i el caràcter derivat de les basques. No obstant això i encara en aquest context, intentava també atenuar la imatge d'intromissió espanyola preservant l'autonomia basca mitjançant l'ús de diversos mecanismes:

1º. El cridat 'blindatge de competències', és a dir, la proposta d'una nova enumeració més detallada i minuciosa de les competències de desenvolupament i gestió adscrites a la comunitat autònoma, de manera que no poguessin ser després furtades en la quotidianitat per lleis de bases estatals.

2º. El recurs a la transferència de gestió de competències executives estatals a la comunitat autònoma mitjançant la utilització del art 150.2 de la Constitució espanyola.

3º. La reforma de diverses lleis estatals de manera que poguessin fer-se buit en diversos òrgans de l'Estat a representants designats per la Comunitat autònoma.

4º. La descentralització del sistema judicial espanyol deixant al tribunal superior de justícia de la comunitat autònoma la funció de resoldre recursos coronant habitualment la rutina judicial, això sí, sota la vigilància ultima del Tribunal Suprem espanyol, justificada sota la necessitat de mantenir "la uniformitat de doctrina".

5º. En relació a la Unió Europea, instaurar algunes formules de consulta, coordinació i presència directa basca, encara que tampoc resolia la qüestió de la presa de decisions finals.

6º. Disposant ja del Concert econòmic no tenia perquè reivindicar-lo, però encara així el PSOE basc proposava que la comunitat autònoma pogués codeterminar les inversions estatals a Euskadi i a més -el que és més significatiu- de manera que es quedarà invertit a Euskadi tot l'allí recaptat, va cabre inclòs, donant lloc a una situació de transferència zero d'Euskadi a la resta de l'Estat espanyol.

Il projecte del Tripartitt Català

Il projecte del Tripartitt Català -aliança del PSOE amb ERC- coincideix en filosofia, interessos i propostes a les recollides en el Pla López del PSOE basc; desenvolupades en forma exhaustiva.

Com la seva hijastro basc-espanyol, està elaborat sota l'hegemonia política del PSOE; perquè és Maragall qui lidera, administra i traduïx a política els previs treballs arbitristas de ERC. També com el seu homologo basc-espanyol pretén com objectiu estratègic central integrar i anul·lar les pressions nacionalistes -en aquest cas, les quals s'encarnen en ERC- desactivant a llarg termini dinàmiques independentistes en canvi d'aplicar una versió catalana del model de "Espanya Plural", és a dir, manteniment de la espanyolitat, de la Sobirania espanyola i de la preeminència espanyola però des de l'acceptació i empara d'una situació de privilegi econòmic per a Catalunya i especialment per a la seva burgesia, que les preservi dels manejos cortesanos i arbitrarietats madrilenyes i augmenti addicionalment els marges de gestió pròpia a Catalunya de l'ordre polític i social espanyol.

Tot això ha estat possible a partir de la decisió de ERC d'intentar suplantar a CiU com marca posibilista del nacionalisme català, optant per l'aliança amb el PSOE a partir del manteniment d'una visió que reduïx -i a més vol reduir- l'escenari nacional en l'Estat espanyol a tres realitats i mitja: Catalunya, Euskadi, Espanya (i Galícia, com afegit) per raons tant internes a Catalunya -el problema dels andalusos catalans- com externes: la dificultat objectiva de conciliar les seves prioritats i les quals poguessin emanar de nacions empobrides com Andalusia, a les quals no reconeix en la practica.

Las vicissituds de l'elaboració estatutària catalana, especialment quant a la polèmica sobre la protecció i delimitació de les seves competències pretendidamente exclusives i sobre la seva constitucionalitat o no -la gresca sobre el seu caràcter o no "excloent"- s'expliquen a la llum de les tensions pròpies d'aquesta aliança entre una força catalana i altra amb projecció espanyola i responen a les seves limitis intrinsecos.

Encara que el projecte reculli algun avanç en la igualación de drets de la llengua catalana en relació al fins a ara dominant castellà i no siguin en absolut menyspreables alguns espais de gestió nous que es pretén mercadear -per exemple, el control executiu català de les competències espanyoles sobre fronteres i règim d'estrangeria o el transvasament a la Generalitat del control decisori sobre el repartiment i adjudicació de totes les subvencions, que estan a distància sideral del proposat fins a ara a Andalusia- les estirades mútues entre els dos protagonistes del projecte -PSOE més el seu monaguillo ICV-EUiA per una banda i ERC d'una altra- han estat i estan relacionats amb el seu nucli polític reconegut que és la qüestió del finançament, que serà la qual determini fonamentalment l'èxit o fracàs de l'operació.

La qüestió del finançament

So marc general està determinat per la manca de Concert econòmic -reservat constitucionalment per Espanya per a les dues comunitats basques- i conseqüentment per la recerca de formules específiques que permetin a Catalunya acostar-se a aquesta situació ja explícitament reconeguda a Barcelona com un greuge comparatiu en relació a Euskadi, avalada en dades reals sobre els substancials avantatges comptants i sonantes obtingudes pels bascos en relació a la resta (Catalunya, inclosa).

Ha estat prèviament preparada per una campanya perllongada entorn del que es coneix com 'balança fiscal' o 'expoli català', és a dir, denunciar que Catalunya transfereix més recursos fiscals dels quals es queda per a reclamar a continuació posar topalls i reduir o eliminar definitivament aquestes transferències, aplicant el model europeu. Aquesta campanya s'ha desenvolupat a Catalunya sense que ningú fes referència o recordés allí els drets nacionals andalusos i qui l'han qüestionat ho han fet, en tot cas, com mostra d'oposició interna a la instauració d'una solidaritat catalana interclasista.

Així s'ha imposat en el debat polític català el que no és altra cosa que una manipulació general sostinguda en una successió de mixtificaciones:

1ª. Oblidar-se convenientment de tota la història prèvia de les relacions econòmiques inter-territorials -incloses les fiscals- en l'Estat espanyol i del seu paper, per exemple, en la gestació del desenvolupament català i el subdesenvolupament andalús.

2ª. Reduir encara avui aquestes relacions exclusivament al fiscal i vendre com solidaritat el que és devolució.

3ª. Assumir el règim fiscal neo-liberal i regressiu actual -que inclou el control espanyol sobre l'impost de societats- i el marc espanyol com únic referent possible i per tant projectar la captació de recursos a partir de les seves premisses i prioritats socials reaccionàries.

Evidentment, el que s'ha dit -vist des d'una perspectiva independentista andalusa- no lleva gens al dret de Catalunya -o qualsevol altra nació- a ésser tot el 'egoista' o 'solidària' que lliurement decideixi ser... una vegada que aquestes decisions sobre devolucions de recursos no afectin directa o indirectament a Andalusia, és a dir, que una o altra nació siguem ja independent d'Espanya o que Espanya compensi en forma satisfactòria i paral·lela a Andalusia pels seus hipotètics acords amb Catalunya -o qualsevol altra nació-. Entretant, la situació general, l'aplicació dels criteris inicialment exposats i per si això fora poc, el suport de ERC al PSOE a Espanya, ens donen ple dret als independentistes andalusos per a denunciar legítimament i oposar-nos al model del Tripartit català i propugnar el seu fracàs.

Il problema polític ara existent referent a això entre PSOE i ERC deriva de la seva diferent posició i àmbit: ERC necessita evidenciar que ha aconseguit una situació de privilegi tant com el PSOE camuflar-la. El PP, encara que lògicament s'oposa al Tripartitt per raons de conjuntura per a soscavar i desallotjar al PSOE, seguint la tradició espanyola de la Restauració, la II República i el franquisme ha mostrat ja -via la seva Proposta Piqué de Finançament- el seu acord amb bona part de l'ou -l'adjudicació desigual i compensatòria de recursos per a Catalunya- encara que no amb el fur.

PRIORITATS ANDALUSES

La situació andalusa no és favorable. La correlació de forces en presència i molt especialment la debilitat de l'esquerra independentista andalusa fan previsible una nova reducció d'Andalusia a la condició d'objecte i una nova estafa política contra els drets de la Nació i els interessos de la classe obrera andaluses, reproduint l'escenari de la primera elaboració estatutària. Les manques subjectives apuntades al principi, pesen avui encara com una llosa per a les perspectives d'Alliberament Nacional i emancipació social i per al futur de l'esquerra andalusa.

Sea com fos, és necessari primer, estendre la consciència de la importància objectiva de la batalla per venir i esclarir la seva condició de resum de models en conflicte sobre el present i el futur d'Andalusia i els andalusos.

Comenzar a buscar i sumar forces per a organitzar l'oposició al nou Estatut des de la claredat política, de manera que els costos de qui finalment s'incloguin en el consens espanyol siguin els màxims possibles i intentar que, de consumar-se el procés, el NO arribi a al seu torn tant el major numero de suports possibles com que aquests apareguin amb nítida tonalitat independentista, sustentats en anàlisis rigoroses i alternatives concretes; per a sembrar cara al futur.

A aquestes tasques contribuirem desde Andalucía Libre en la mesura de les nostres forces i possibilitats.

NOTES

(1). Veure: Encuesta CIS, 2002; Barómetro Sigma Dos para ABC, 28 de Febrer de 2005.

(2). Sobre la qüestió, veure Documentos sobre Andalucía en la recopilació de treballs de Ventura Salazar, Contribución al debate sobre la Lengua de Andalucía.

(3). La recent formació de Asamblea Nacional de ndalucía (ANA) és conseqüència de la crisi terminal i dissolució del seu precedent, Asamblea de Andalucía (AdA) després de les successives sortides de Nació Andalusa i del PCPE al llarg de 2004.

AdA, com front o federació, va sorgir en 1999 després d'un llarg procés de relacions iniciat en 1995 en el qual van participar Nació Andalusa, dues petits col·lectius formats per militants sortits del Partit Andalucista -Col·lectiu Ciutadà i Unitat per Andalusia- i el PCPA -una organització d'origen 'pro-soviètic'- que ho cap a directament i també a traves de la seva plataforma electoral UPAN. Finalment, Nació Andalusa es va desvincular d'aquell procés i no es va integrar en el moment de la seva constitució.

AdA va quedar formada amb unes definicions polítiques ambigües i confuses -reflectides en el que es va conèixer com el seu Llibre Verd- de les quals el més aprofitable era l'afirmació com principi d'Andalusia com Nació i el reclam de la seva Sobirania Nacional.

Tres anys després, en 2002, Nació Andalusa va decidir ingressar en la federació, després d'un debat superficial.

En les eleccions municipals de 2003, els col·lectius de AdA van concórrer amb sigles i denominacions distintes. AdA sí es va presentar com a tal a les eleccions andaluses de març de 2004, obtenint en conjunt menys vots que els quals havia obtingut anteriorment NA per separat.

En aquells dies, el PCPA estava ja en trànsit de resoldre les seves disputes internes amb la seva matriu espanyola i acordava reingresar al PCPE, del que va estar separat durant uns anys.

Conseqüència d'això va anar que a l'hora de les eleccions europees de juny de 2004, mentre el PCPE es presentava en una candidatura pròpia ad-hoc, AdA renunciava a fer-lo justificant-se públicament amb una explicació pelegrina.

A continuació, Nació Andalusa decidia a l'octubre de 2004 abandonar AdA, sense un balanç i reflexió política expressa.

Els andalucistas de AdA van proposar llavors com solució a la crisi refundarse com partit únic, el que implicava que la secció andalusa del PCPE trenqués amb la seva organització estatal.

El PCPE va rebutjar òbviament una proposta que atemptava a elements essencials de la seva doctrina i implicat a més en altres operacions polítiques i sindicals, va perdre tot interès a romandre en una AdA que valorava ja com experiència superada i a saldar i va resoldre també sortir-se al desembre de 2004. Qui es van quedar en AdA van decidir llavors dissoldre-la definitivament i recuperar una vella sigla registrada fa anys mantinguda en el congelador -ANA- per a constituir-se com nou partit. Per a conèixer els textos fets públics referent a això i enllaços relacionats, veure: Documentos - La Crisis de la federación Asamblea de Andalucía como frente unitario.

(4). Veure, Inlaces: Propostes de Reforma de l'Estatut d'Autonomia d'Andalusia

(5). Veure, Constituciones españolas y Estatutos de Autonomía

(6). Veure: 'Álvarez gana el XIII Congreso andalucista' i La Rematada: 'Laberint Andalucista', Andalucía Libre nº 250, 21/XII/2004.

(7). Veure Documentación y Análisis en , secció Història del Procés Autonòmic Andalús

(8). Veure en Documentació i Anàlisi, secció, El Règim espanyol, les Reformes Estatutàries i les Institucions andaluses

(9). Veure text en Altres Documents de Referència; Veure anàlisi en Euskadi a la hora del Plan Ibarretxe, Andalucía Libre nº 256 , 2 de Febrer de 2005.

(10)Veure en Otros Documentos de Referencia

NOTES, Versión original, Enllaços i Documentació assequibles en el nostre lloc.

Publicat en ANDALUCIA LIBRE nº 266 - Andalusia, Reforma Estatutària

diumenge, 24 de juliol de 2005.

http://www.elistas.net/lista/andalucialibre/archivo/indice/241/msg/321/

Nous articles per a actualització i desenvolupament de la qüestió

- Andalucía Libre nº 270 - PSOE/PP contra la Nación andaluza - Puerto Rico - Escandalos

sábado, 15 de octubre de 2005

*PSOE-PP rechazan reconocer a la Nación andaluza en la Reforma estatutaria

*Parlamento andaluz rechaza modelo de financiación del proyecto de Estatuto catalán

*PSOE rechaza por segundo año consecutivo recurrir al Tribunal Constitucional la deuda histórica

http://www.elistas.net/lista/andalucialibre/archivo/indice/241/msg/331/

- Andalucía Libre nº 273 - Acuerdo PA/IU - Clericales - Mandel

miércoles, 9 de noviembre de 2005 2:47

*PA e IU acuerdan unidad de acción en Reforma Estatutaria

*Entrevista a Concha Caballero (IU)

['¿Hasta donde llegan las diferencias entre IU de España e IU de Andalucía?']

http://www.elistas.net/lista/andalucialibre/archivo/indice/241/msg/336/

- Andalucía Libre nº 274 - Así está el patio: IU, PA, PSA...

jueves, 17 de noviembre de 2005

*Posiciones políticas de IU-Andalucía sobre el Proyecto de Estatuto de Cataluña

*Los andalucistas pasean su propuesta Estatutaria por Cataluña y Euskadi

-proyecto de Estatuto de Andalucía del Partido Andalucista

*El remate - El Andalucismo hace Turismo, Andalucía Libre

*El PSA verá en Jerez su Propuesta de Estatuto

*Opinión - Andalucía, nunca menos, Pedro Pacheco

http://www.elistas.net/lista/andalucialibre/archivo/indice/241/msg/338/

- Andalucía Libre nº 275 - Manifestación Nacional 4 de Diciembre - Represión
sábado, 19 de noviembre de 2005

*Crónica y Opinión - Convocatoria del 4D: Génesis de una manifestación, Pablo
[los entresijos y la trastienda de la convocatoria de manifestación]
*IU, PA, PSA y colectivos se manifestaran 4-D para que "Andalucía tenga un Estatuto de primera"

[Como se difunde públicamente la convocatoria hasta ahora]
*2005: El contexto político del 4-D, Andalucía Libre

http://www.elistas.net/lista/andalucialibre/archivo/indice/271/msg/339/

- Andalucía Libre nº 276 - (1) Pactos antes del 4 de Diciembre

domingo, 27 de noviembre de 2005 18:05

*Convocatoria Publica de la Manifestación del 4-D

*Declaración Política de CUT-BAI ante la manifestación del 4-D

*PSOE e IU aprueban el bloque sobre financiación en el Estatuto andaluz marcando diferencias con el Estatut catalán

*El PSOE explica el pacto estatutario

*Opiniones académicas: "Propuesta catalana y texto pactado por PSOE-IU en Andalucía ofrecen dos visiones opuestas"

*Así lo ven desde Cataluña: 'La réplica andaluza al modelo catalán'

*A propósito del 4-D, Encuesta a la Sociedad Andaluza, Andalucía Libre

*Cataluña - El programa Oculto del PP en Cataluña

http://www.elistas.net/lista/andalucialibre/archivo/indice/271/msg/339/

- Andalucía Libre nº 277 - (2) Andalucia traicionada

jueves, 1 de diciembre de 2005 0:43

*Manifestación 4-D: Se acumulan las sombras, Andalucía Libre

*Pacto estatutario PSOE-IU: Andalucía traicionada, Andalucía Libre
*Historia del proceso autonómico andaluz

http://www.elistas.net/lista/andalucialibre/archivo/indice/271/msg/343/

- Andalucía Libre nº 278 - (3) '¿Andalucia tiene lo que se merece?'

domingo, 4 de diciembre de 2005 1:54

*Presentación - '¿Andalucía tiene lo que se merece?', Andalucía Libre

*Declaración: CUT-BAI ante acuerdo de financiación andaluza suscrito entre IU y PSOE, Permanente Nacional CUT-BAI

*CUT-BAI y 4D: La oportunidad perdida, Andalucía Libre

*IU propone 'máximo nivel de competencias' para Estatuto y acusa al PP de 'sabotaje'

*Arenas y Clavero coinciden en que la reforma andaluza debe esperar a ver qué ocurre en Cataluña y el País Vasco

*El PSOE hace su juego: Declaraciones de Chaves y Perales

*La Propuesta Nacionalista, Andalucía Libre

*Documentación - Enlaces

- Historia del Proceso Autonomico Andaluz

- El Regimen español, las Reformas Estatutarias y las Instituciones andaluzas

- Financiación, Desigualdad, Dependencia.

*España - Acto ultraespañolista en Madrid, PP: 'No hay más que una nación, la española'

http://www.elistas.net/lista/andalucialibre/archivo/indice/271/msg/345/

- Andalucia Libre nº 279 - La resaca del 4D

lunes, 5 de diciembre de 2005 20:04

*4D: IU y PA no querían "nación" en el lema de la manifestación, Javier Chaparro

[Andalucía Libre citada como fuente en prensa diaria de Andalucía]

*Unas 4.000 personas piden un Estatuto de primera, Isabel Pedrote

*Revista de Prensa sobre el 4D: Sur/Ideal, ABC, Córdoba, Canal Sur RTVA, Diario de Sevilla

*Video-Noticia sobre la Manifestación del 4D emitida en Canal Sur TV - Enlace

*Resaca del 4D, Andalucía Libre

*Foro de opinión sobre la Manifestación del 4D - Enlace

*PSOE contempla el modelo de financiación que ultima Andalucía como solución para Cataluña, Manuel Marin

*Opinión - PSOE-IU, Un acuerdo contra el Desmarque, Antonio Yelamo

http://www.elistas.net/lista/andalucialibre/archivo/indice/271/msg/346/

- Andalucia Libre nº 280 - Pobreza - SOC pide solidaridad - Balances 4D

martes, 13 de diciembre de 2005 4:29

*El PSOE, el modelo de financiación y las negociaciones estatutarias en Andalucía y Cataluña

*Balances del 4 de Diciembre

- 4D Reivindicativo y solidario, PSA

- La manifestación del 4D fue un exito, CUT-BAI

http://www.elistas.net/lista/andalucialibre/archivo/indice/271/msg/347/

ANDALUCIA LIBRE

Sitio: http://www.andalucialibre.tk

Alta: andalucialibre-alta@eListas.net

INDEPENDENCIA - REPUBLICA - SOCIALISMO

[Non-text portions of this message have been removed]

€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€
ATENCIÓ!!!!: Per a evitar virus i atacs aquest grup NO ACCEPTA missatges
amb arxius adjunts. Si el contingut de l'adjunt que voleu enviar és un
escrit, podeu copiar-lo dins el cos del missatge en format de text.
Altres tipus de documents podeu carregar-los directament dins la web.
Aquest grup TAMPOC no accepta missatges amb format HTML. Per tant els que
useu hotmail cal que desactiveu l'Editor RTF del Desplegable "Herramientas".
---------------------------
1).Llegeix els missatges anteriors en aquesta web:
http://groups.yahoo.com/group/catalonia-europa/messages
2).Apuntar-se al grup => Directament des de la web:
http://groups.yahoo.com/group/catalonia-europa/
o enviant un missatge en blanc a l’adreça:
catalonia-europa-subscribe@yahoogroups.com
i respondre el missatge de confirmació.
3).No rebre missatges però poder enviar-los i llegirlos a la web =>
Enviar un missatge en blanc a l’adreça:
catalonia-europa-nomail@yahoogroups.com
4).Rebre solament un resum diari => Cal enviar un missatge en blanc a:
catalonia-europa-digest@yahoogroups.com
5).Rebre tots els missatges en comptes del resum diari => Enviar un
missatge en blanc a l’adreça:
catalonia-europa-normal@yahoogroups.com
6).No voler saber mai més res del grup i esborrar-se’n del tot => Es pot
fer des de la web o enviant un missatge en blanc a l’adreça:
catalonia-europa-unsubscribe@yahoogroups.com
i responent el missatge posterior de confirmació.
--------------------
Atenció: aquest és un grup sobiranista català i federalista europeu. Es una iniciativa espontània, espontaneïsta i deslligada de cap entitat organitzada. Aquest grup no admet continguts: 1-comercials, 2-que facin apologia de la religió, 3-que atemptin contra els principis ideològics de l'esquerra europea i catalana.
€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€

Yahoo! Groups Links

<*> To visit your group on the web, go to:
http://groups.yahoo.com/group/catalonia-europa/

<*> To unsubscribe from this group, send an email to:
catalonia-europa-unsubscribe@yahoogroups.com

<*> Your use of Yahoo! Groups is subject to:
http://docs.yahoo.com/info/terms/