*Un Estatut 'fenici': Perspectives andaluses sobre l'Estatut català, Andalucia Libre
*Un Estatuto 'fenicio': Perspectivas andaluzas sobre el Estatuto catalán, Andalucía Libre
--------------
Un Estatut 'fenici':
Perspectives andaluses sobre l'Estatut català,
Andalucia Libre
Està de més que ara fem aquí un estudi complet i minuciós dels continguts generals de l'Estatut català. Tampoc procedeix que ens dediquem a analitzar al detall l'evolució comparativa de la seva articulat; seguint la seva gestació i canvis des dels primers textos de la "via catalana", continuant pel pacte del Tinell que va sustentar al Govern tripartitt català PSOE-ERC-IU/ICV, passant pel text aprovat pel Parlament català fins a arribar al resultat del Pacte PSOE-CIU -donat suport per IU i PNV- que dóna lloc a l'estatut aprovat a Madrid. Deixem aquesta feina a l'esquerra independentista catalana.
Com part de l'esquerra independentista andalusa el nostre enfocament i prioritats han de ser altres. Hem de centrar-nos en el que aquest nou estatut català significa per a Andalusia i els andalusos i especialment per a la seva classe obrera.
Un estatut espanyol i de dretes
A l'efecte d'enquadrament, basti com introducció un repàs general.
El nou Estatut d'Autonomia no respecta ni assumeix el dret de Catalunya a la seva Sobirania Nacional ni el seu dret a l'Autodeterminació i Independència. Ni tan sols la reconeix com Nació, limitant-se a constatar una opinió parlamentària referent a això en el seu preàmbul. No qüestiona a l'opressora i falsa "Nació espanyola", que resta reconeguda com única existent. Si permet la presència de Catalunya en la UNESCO no recull el dret de Catalunya
a participar amb les seves pròpies seleccions nacionals en competicions esportives internacionals.
La llengua catalana segueix havent de compartir co-oficialitat amb el castellà, una llengua estrangera a Catalunya la posició de la qual deriva del manteniment forçós de Catalunya dintre de l'Estat espanyol. Els progressos formals obtinguts en el seu status -'deure conèixer'- són atenuats després per reserves pretendidamente antidiscriminatorias i en conjunt resulten clarament insuficients per a arribar a la seva normalització com llengua nacional de Catalunya, mantenint obert el conflicte lingüístic i la situació del català com llengua dominada.
El model social doctrinal de l'estatut és clarament neoliberal amb una èmfasi particular en la col·laboració de classes i a més manté tots els privilegis clericals blindats per l'ordenament espanyol.
Les competències s'han afinat en la seva distribució mitjançant la seva qualificació per tipus i la seva enumeració exhaustiva però segueixen impedint la posada en practica de mesures estructurantes que vagin qualitativament més enllà de l'aplicació catalana de polítiques espanyoles i el domini de l'Estat espanyol sobre la relació amb la Unió Europea segueix sent ple.
El finançament pactat oferix a Catalunya el compromís de més recursos futurs, però sempre sota patronatge espanyol i a fi de mantenir l'ordre social i territorial desigual existent. Sent aquest l'aspecte que ha concentrat a més la majoria de l'atenció i esforços des de les forces implicades no és d'estranyar que, donat el seu plantejament 'fenici', tot el procés no hagi servit per a estendre fora de Catalunya -sinó al contrari- les simpaties i suports cap a les demandes nacionals catalanes que, desafortunadament, han tendit socialment a identificar-se amb el discurs de les seves forces polítiques majoritàries.(1)
Malament acaba el que malament va començar.
L'estatut català finalment aprovat és políticament deutor del seu covard i inconsecuente plantejament inicial i originari.
El projecte estatutari impulsat a Catalunya mai va qüestionar la sobirania espanyola. Sempre es va plantejar com un projecte constitucional; autolimitado a buscar lectures constitucionals propícies, dintre de la submissió explicita a la Constitució espanyola. En resum: una llei espanyola -per procediments i per continguts- a ser desenvolupada i aprovada dintre de l'ordre polític i jurídic espanyol. Mai va implicar doncs exercici algun del dret a l'Autodeterminació, que és per la seva pròpia naturalesa sense limitacions, irrestricto. No responia a les aspiracions catalanes a la Sobirania Nacional, sinó que per contra les instrumentalitzava al servei d'una reordenació espanyola
El projecte estatutari català va ser sostingut -a més- per forces polítiques que sustentaven (ERC, IU-ICV) o havien sustentat Governs espanyols (CiU), l'acció dels quals va ser i és notòriament negativa per a la nació andalusa i per a la seva classe obrera i es va justificar a l'empara d'una "Espanya Plural", que no per l'adjectiu deixava de ser essencialment espanyola i per tant reaccionària. No va merèixer doncs mai cap respecte reverencial; menys encara cap besllum de suport ni global ni condicionat.
El basc Pla Ibarretxe -més enllà i al marge de cuales fossin en el seu moment les ambicions i intencions reals del PNV, el seu impulsor polític- es basava -almenys parcialment i encara amb les seves limitacions- en una reivindicació de la sobirania basca. El projecte estatutari català mai va fer el propi amb la sobirania catalana. Per aquest motiu hagués una diferència de partida entre l'un i l'altre.
Encara que ambdós no reconeixien a Andalusia com interlocutor nacional i en ambdós havia proposades econòmiques perjudicials per a Andalusia aquesta diferent relació entre els projectes jurídics presentats i els drets nacionals de les seves nacions respectives comportaven que mereixessin una actitud política diferent. El Pla Ibarretxe mereixia respecte. El Estatut català no.
AL Pla Ibarretxe, des d'una posició nacional andalusa, podia votar-se-li favorablement en la primera votació de presa en consideració en el Parlament espanyol com mostra de solidaritat cap als drets bascos encara que després -sense expresses contraprestacions cap als drets andalusos- de mantenir-se el seu tenor, aquest vot hagués de tornar-se inevitablement en una hipotètica votació final en un no, unit a un exprés suport andalús a la
independència basca. A l'estatut català que va arribar A Madrid només cabia oposar-se-li des d'una posició andalusa des d'un principi i sense atenuants, atenent a la seva naturalesa com un projecte de llei espanyol perjudicial per a Andalusia.
Situant-nos en el terreny dels principis, resulta lògic i coherent que la postura a defensar des de qui no som espanyols sinó andalusos, no pugui ser la mateixa davant qui volen emancipar-se d'Espanya -o almenys des d'aquest propòsit argumenten- que davant qui només aspiren a ésser o seguir sent 'espanyols privilegiats', provinguin del país que sigui.
El estatut i els andalusos de Catalunya
El projecte estatutari català mai ha inclòs en el seu text referencia alguna als centenars de milers de persones nascudes a Andalusia que avui són ciutadanes de Catalunya.
Aquesta omissió implica una clara voluntat estatutària d'ocultació de la realitat andalusa a Catalunya i de minusvaloración de la seva aportació, que només pot entendre's a partir d'una perspectiva asimilacionista negativista.
En contrast, a l'hora de buscar suports sí que s'ha usat expressament com presumpte aval -fins i tot a l'hora de la seva presentació parlamentària a Madrid- l'origen nacional andalús d'alguns dirigents de les forces polítiques implicades en el procés.
Más encara, el Estatut en el seu art. 42.7 recull l'obligació dels poders públics catalans de "garantir el reconeixement de la cultura del poble gitano com salvaguardia de la realitat històrica d'aquest poble" i en el seu Art. 13 mandata a la Generalitat a "fomentar els vincles socials, econòmics i culturals amb les comunitats catalanes en l'exterior". És a dir, l'estatut no recull per als andalusos ni el que reconeix als gitanos dintre de Catalunya ni el que promou per als catalans de fora de Catalunya.
El Estatut i Andalusia
Aquesta actitud cap als ciutadans catalans d'origen andalús pot explicar-se a partir de l'enfocament estratègic general del model estatutari, que al seu torn ignora la singularitat nacional d'Andalusia i els seus drets conseqüents.
Atès que el finançament aprovat en el Estatut implica un atac frontal en tota regla als interessos nacionals andalusos gens més lògic des dels seus impulsors i sostenedores -catalans i espanyols- que fer el possible per negar l'existència del subjecte nacional andalús, impedint-li en el que aquest en la seva mà tota capacitat d'actuació pròpia i autònoma en defensa dels seus interessos.
Des d'un inici el procés estatutari català s'ha basat en un discurs d'apologia de la desigualtat nacional i d'amnèsia històrica selectiva afavorit des de la covardia política.
Les forces estatutàries catalanes han volgut acostar-se a l'estatus fiscal privilegiat basc-navarrès sense voler confrontar amb la visió dominant del constitucionalisme espanyol, que ho reserva en exclusiva a les comunitats autònomes basques. AL mínim advertiment des de Madrid -acompanyada en aquesta ocasió a l'uníson des del PNV- han retrocedit atribuladas. Així han intentat obtenir els seus fruits, però dintre del model espanyol general.
Com mai s'han atrevit ni a denunciar singular i específicament el pillatje de Madrid ni a plantejar interlocucions amb les altres nacions de l'Estat espanyol -limitant-se a transitar sota l'ordenament espanyol- han acabat assumint tots els tòpics antiandaluces units tradicionalment a la construcció d'Espanya i més modernament al mes ranci i reaccionari neoliberalismo. Sigui per convicció, impotència o oportunisme, fins i tot qui fan allà de el "internacionalismo" el seu senyal d'identitat política en l'extrema esquerra -i ho perverteixen per a justificar marcs orgànics estatals- han fet mutis. Cap força política ha aixecat la veu a Catalunya en defensa especifica d'Andalusia i dels seus drets.
Des d'aquest origen oportunista i blandengue el projecte estatutari ha anat perdent pas a pas els elements d'autonomia financera més significatius inicialment proposats, susceptibles de donar lloc a cursos polítics propis i s'ha quedat reduït a un tracte preferent a Catalunya dintre del marc espanyol i sota estricte domini estatal. En el camí han caigut Agència Tributària única, control sobre tots els impostos, capacitat normativa sobre l'impost de societats, equiparació al finançament foral... però han sobreviscut totes aquelles mesures destinades a blindar l'ordre espanyol vigent.
No per casualitat el resultat econòmic-financer del Pacte PSOE-CIU (donat suport per IU) del que surt la ultima redacció estatutària recorda tant a la proposta de finançament presentat en el seu moment pel PP català. Es tracta d'un model espanyol destinat a congelar el repartiment de papers fruit del desenvolupament desigual i combinat del capitalisme espanyol, en perjudici d'Andalusia.
L'art. 206.1 de l'estatut català part que els recursos s'adjudiquin no a partir de les necessitats, sinó de la riquesa acumulada i que a partir d'aquí s'executin segons les necessitats de despesa.
Les transferències del recaptat a Catalunya -s'hagi obtingut com i on sigui- es restringeixen en l'Art. 206.3. quantitativament a criteri espanyol i qualitativament només queden autoritzades per a atendre una presumpta equiparació en serveis com sanitat o ensenyament. És a dir, en pura ortodòxia social-liberal i imperialista, s'exclou per endavant que puguin servir per a sostenir inversions productives publiques per al desenvolupament, sigui en forma d'empreses publiques o qualssevol altres recursos. Totes les referències a la "suficiència financera" es mouen en aquest àmbit prèviament fitat i endossat de congelació en el subdesenvolupament. Per a major garantia, aquestes transferències queden condicionades cara a les seves presumptes destinataris a mantenir un "esforç fiscal similar al català", és a dir, a no tenir en compte per exemple en el cas andalús ni la seva realitat nacional pròpia ni les seves possibles prioritats polítiques, el que suposa una coerción afegida contra la seva autonomia i un nou instrument al servei d'Espanya contra els interessos andalusos.
Per si quedés algun dubte del caràcter espanyol i explotador del model, en l'Art. 206.5. "l'Estat espanyol garanteix que els mecanismes d'anivellació no alteressin en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per capita entre les Comunitats Autònomes abans de l'anivellació", el que és altra forma de dir que l'ordre de rics i pobres que Espanya ha fixat queda cristal·litzat; fins i tot en la improbable circumstància que havent-se atingut a tots els xantatges i condicionaments anteriors s'hagués arribat a algun èxit.
El marc institucional previst per a l'actualització de la contribució catalana -Art. 210- queda expedito per al compadreo polític-partidari -tan del gust de CIU i del PP/PSOE- de manera que els Governs espanyols puguin pagar allí a discreció les hipotètiques assistències parlamentàries que puguin requerir-se.
El estatut inclou a més el pervers principi -Disposició Addicional 3ª- que 'com més ric ets més inversions estatals rebràs', a l'establir el percentatge relatiu nacional en relació al PIB estatal com criteri inversor i una distribució de percentatges en figures tributàries fet a mesura.
En resum, el estatut català és, des d'una perspectiva andalusa, una llei espanyola que contribuïx al nostre expoli i dependència, els efectes de la qual seran complementats i desenvolupats en l'Estatut de Dependència -cridat 'd'Autonomia'- actualment en tramiti en el Parlament andalús.
Consideracions finals per a la Diàspora i per a la Pàtria
Els andalusos de Catalunya han de saber que no només tenen raons per a votar NO a l'Estatut en tant ciutadans catalans davant una norma que no respecta els drets nacionals del país en el qual viuen i en el qual han nascut punts dels seus fills, amics i familiars. Un estatut que impulsa a més un model social antitético als seus interessos quan treballadors, en la seva immensa majoria.
Específicament, tenen raons per a votar-li NO si segueixen sentint com pròpia a Andalusia perquè el estatut no només els ignora a Catalunya sinó que contribuïx objectivament a dificultar-los encara més la seva llibertat d'optar per la tornada -si aquest anés el seu desig- a l'afermar el subdesenvolupament i expoli andalús que els va fer marxar. Votant-li NO a l'Estatut estaran votant NO a aquesta 'Catalunya espanyola' que tan nociva resulta tant per a Catalunya com per a Andalusia i unint en resistència, senyera i verdiblanca.
A un nivell nacional general -d'altra part- seria un greu error equivocar-se a l'hora d'adjudicar responsabilitats polítiques sobre els efectes sobre Andalusia del estatut català i situar-les a Catalunya.
L'origen avui i la clau del problema d'Andalusia no està a Catalunya ni en cap altra part, sinó en la mateixa Andalusia i especialment en el seno de la seva esquerra.
Si Espanya ens condemna a la dependència, usurpa la nostra cultura nacional i manipula la nostra història és gràcies, primer, a l'hegemonia a Andalusia del PSOE i després subsidiàriament a l'assistència de l'altre españolismo
d'esquerres que encarna el federalisme del PCE-IU. La impotència i inconsecuencia del andalucismo és altre factor a afegir. I en àmbits més reduïts -però no per això menys influents en la suma final- cal incrustar-li també el cosmopolitisme anacional i/o el españolismo republicà de l'extrema esquerra espanyola a Andalusia (2). Junts, configuren políticament el còctel que sosté la nostra subordinació i humiliació nacional.
La senda de la nostra emancipació social i de la nostra dignitat nacional van indissolublement unides a l'assumpció en general -i en particular per la nostra esquerra- que Andalusia -en el nostre context històric- està en la mateixa posició que Irlanda i Polònia -llavors nacions sense Estat- quan se'ls deia en 1882: "Dues nacions que tenen no només el dret sinó el deure ser nacionals abans que internacionals. És el moment que són realment nacionals, quan són més internacionals" (3). O dita en termes del nostre Himne Nacional: 'Andalusia per si, pel seu Poble i per la Humanitat'
NOTES
(1) Per a apreciar el seu contingut i fer-se una idea del seu abast, vegi's Selecció de Cites Catalanes, Andalusia Lliure nº 284, 1 de març de 2006
(2) Apliquin-se aquestes frases plenament actuals per a Andalusia, substituint 'Irlanda' i 'irlandès' per 'Andalusia' i 'andalús': "Si els membres d'una nació conquistadora segueixen intentant fer oblidar a la nació conquistada la seva especifica nacionalitat i posició per a 'abatre les diferències nacionals' i coses semblants, això ja no és internacionalismo, no és sinó demanar a la nació oprimida que suporti el jou, justificant-lo i perpetuant-lo sota el mantell de la Internacional." (...) Perquè "el veritable internacionalismo ha de basar-se en diferents organitzacions nacionals; els irlandesos, com qualsevol altra nació oprimida, han d'entrar en la Internacional amb els mateixos drets dels treballadors de la nació conquistadora, sota el signe de la protesta contra la Conquesta". "És un fet que des de fa set segles Irlanda està dominada pels conquistadors anglesos i mentre duri aquesta opressió és un insult per als treballadors irlandesos imposar-los que se sotmetin al Consell Federal britànic". Friedrich Engels, Intervenció en el Consell General de la Internacional, 14 de maig de 1872, Marx y Engels, Imperio y Colonia, Escritos sobre Irlanda, Pasado y Presente, siglo XXI editores, México, 1979, pag 48
(3) Friedrich Engels, Carta a Kautsky, 7 de Febrer de 1882, Citat en M. Löwy. G. Haupt. Los Marxistas y la Cuestión Nacional, Fontamara, Barcelona, 1980, pag 24
--------------
Un Estatuto fenicio:
Perspectivas andaluzas sobre el Estatuto catalán,
Andalucía Libre
Está de más que ahora hagamos aquí un estudio completo y minucioso de los contenidos generales del Estatuto catalán. Tampoco procede que nos dediquemos a analizar al detalle la evolución comparativa de su articulado; siguiendo su gestación y cambios desde los primeros textos de la "vía catalana", continuando por el Pacto del Tinell que sustentó al Gobierno tripartito catalán PSOE-ERC-IU/ICV, pasando por el texto aprobado por el Parlamento catalán hasta llegar al resultado del Pacto PSOE-CiU -apoyado por IU y PNV- que da lugar al estatuto aprobado en Madrid. Dejamos esta faena a la izquierda independentista catalana.
Como parte de la izquierda independentista andaluza nuestro enfoque y prioridades han de ser otros. Hemos de centrarnos en lo que este nuevo estatuto catalán significa para Andalucía y los andaluces y especialmente para su clase obrera.
Un estatuto español y de derechas
A efectos de encuadre, baste como introducción un repaso general.
El nuevo Estatuto de Autonomía no respeta ni asume el derecho de Cataluña a su Soberanía Nacional ni su derecho a la Autodeterminación e Independencia. Ni siquiera la reconoce como Nación, limitándose a constatar una opinión parlamentaria al respecto en su preámbulo. No cuestiona a la opresora y falsa "Nación española", que resta reconocida como única existente. Si permite la presencia de Cataluña en la UNESCO no recoge el derecho de Cataluña a participar con sus propias selecciones nacionales en competiciones deportivas internacionales.
La lengua catalana sigue teniendo que compartir co-oficialidad con el castellano, una lengua extranjera en Cataluña cuya posición deriva del mantenimiento forzoso de Cataluña dentro del Estado español. Los progresos formales obtenidos en su status -'deber de conocer'- son atenuados luego por reservas pretendidamente antidiscriminatorias y en conjunto resultan claramente insuficientes para alcanzar su normalización como lengua nacional de Cataluña, manteniendo abierto el conflicto lingüístico y la situación del catalán como lengua dominada.
El modelo social doctrinal del estatuto es claramente neoliberal con un énfasis particular en la colaboración de clases y además mantiene todos los privilegios clericales blindados por el ordenamiento español.
Las competencias se han afinado en su distribución mediante su cualificación por tipos y su enumeración exhaustiva pero siguen impidiendo la puesta en practica de medidas estructurantes que vayan cualitativamente más allá de la aplicación catalana de políticas españolas y el dominio del Estado español sobre la relación con la Unión Europea sigue siendo pleno.
La financiación pactada ofrece a Cataluña el compromiso de más recursos futuros, pero siempre bajo patronazgo español y al objeto de mantener el orden social y territorial desigual existente. Siendo este el aspecto que ha concentrado además la mayoría de la atención y esfuerzos desde las fuerzas implicadas no es de extrañar que, dado su planteamiento fenicio, todo el proceso no haya servido para extender fuera de Cataluña -sino al contrario- las simpatías y apoyos hacia las demandas nacionales catalanas que, desafortunadamente, han tendido socialmente a identificarse con el discurso de sus fuerzas políticas mayoritarias.(1)
Mal acaba lo que mal empezó.
El estatuto catalán finalmente aprobado es políticamente deudor de su cobarde e inconsecuente planteamiento inicial y originario.
El proyecto estatutario impulsado en Cataluña nunca cuestionó la soberanía española. Siempre se planteó como un proyecto constitucional; autolimitado a buscar lecturas constitucionales propicias, dentro del sometimiento explicito a la Constitución española. En resumen: una ley española -por procedimientos y por contenidos- a ser desarrollada y aprobada dentro del orden político y jurídico español. Nunca implicó pues ejercicio alguno del derecho a la Autodeterminación, que es por su propia naturaleza irrestricto. No respondía a las aspiraciones catalanas a la Soberanía Nacional, sino que por el contrario las instrumentalizaba al servicio de una reordenación española
El proyecto estatutario catalán fue sostenido -además- por fuerzas políticas que sustentaban (ERC, IU-ICV) o habían sustentado Gobiernos españoles (CiU), cuya acción fue y es notoriamente negativa para la nación andaluza y para su clase obrera y se justificó al amparo de una "España Plural", que no por el adjetivo dejaba de ser esencialmente española y por tanto reaccionaria. No mereció pues nunca ningún respeto reverencial; menos aún ningún atisbo de apoyo ni global ni condicionado.
El vasco Plan Ibarretxe -más allá y al margen de cuales fueran en su día las ambiciones e intenciones reales del PNV, su impulsor político- se basaba -al menos parcialmente y aún con sus limitaciones- en una reivindicación de la soberanía vasca. El proyecto estatutario catalán nunca hizo lo propio con la soberanía catalana. De ahí que hubiera una diferencia de partida entre uno y otro.
Aunque ambos no reconocían a Andalucía como interlocutor nacional y en ambos había propuestas económicas perjudiciales para Andalucía esa diferente relación entre los proyectos jurídicos presentados y los derechos nacionales de sus naciones respectivas conllevaban que merecieran una actitud política diferente. El Plan Ibarretxe merecía respeto. El Estatut catalán no.
Al Plan Ibarretxe, desde una posición nacional andaluza, podía votársele favorablemente en la primera votación de toma en consideración en el Parlamento español como muestra de solidaridad hacia los derechos vascos aunque luego -sin expresas contraprestaciones hacia los derechos andaluces- de mantenerse su tenor, ese voto hubiera de tornarse inevitablemente en una hipotética votación final en un no, unido a un expreso apoyo andaluz a la independencia vasca. Al estatuto catalán que llegó a Madrid sólo cabía oponérsele desde una posición andaluza desde un principio y sin atenuantes, atendiendo a su naturaleza como un proyecto de ley español perjudicial para Andalucía.
Situándonos en el terreno de los principios, resulta lógico y coherente que la postura a defender desde quienes no somos españoles sino andaluces, no pueda ser la misma ante quienes quieren emanciparse de España -o al menos desde ese propósito argumentan- que ante quienes sólo aspiran a ser o seguir siendo 'españoles privilegiados', provengan del país que sea.
El estatut y los andaluces de Cataluña
El proyecto estatutario catalán nunca ha incluido en su texto referencia alguna a los centenares de miles de personas nacidas en Andalucía que hoy son ciudadanas de Cataluña.
Esta omisión implica una clara voluntad estatutaria de ocultación de la realidad andaluza en Cataluña y de minusvaloración de su aportación, que sólo puede entenderse a partir de una perspectiva asimilacionista negativista
En contraste, a la hora de buscar apoyos sí que se ha usado expresamente como presunto aval -incluso a la hora de su presentación parlamentaria en Madrid- el origen nacional andaluz de algunos dirigentes de las fuerzas políticas implicadas en el proceso.
Más aún, el Estatut en su art. 42.7 recoge la obligación de los poderes públicos catalanes de "garantizar el reconocimiento de la cultura del pueblo gitano como salvaguardia de la realidad histórica de este pueblo" y en su art. 13 mandata a la Generalitat a "fomentar los vínculos sociales, económicos y culturales con las comunidades catalanas en el exterior". Es decir, el estatuto no recoge para los andaluces ni lo que reconoce a los gitanos dentro de Cataluña ni lo que promueve para los catalanes de fuera de Cataluña.
El Estatut y Andalucía
Esta actitud hacia los ciudadanos catalanes de origen andaluz puede explicarse a partir del enfoque estratégico general del modelo estatutario, que a su vez ignora la singularidad nacional de Andalucía y sus derechos consecuentes.
Dado que la financiación aprobada en el Estatut implica un ataque frontal en toda regla a los intereses nacionales andaluces nada más lógico desde sus impulsores y sostenedores -catalanes y españoles- que hacer lo posible por negar la existencia del sujeto nacional andaluz, impidiéndole en lo que este en su mano toda capacidad de actuación propia y autónoma en defensa de sus intereses.
Desde un inicio el proceso estatutario catalán se ha basado en un discurso de apología de la desigualdad nacional y de amnesia histórica selectiva auspiciado desde la cobardía política.
Las fuerzas estatutarias catalanas han querido acercarse al estatus fiscal privilegiado vasco-navarro sin querer confrontar con la visión dominante del constitucionalismo español, que lo reserva en exclusiva a las comunidades autónomas vascas. A la mínima advertencia desde Madrid -acompañada en esta ocasión a coro desde el PNV- han retrocedido atribuladas. Así han intentado obtener sus frutos, pero dentro del modelo español general.
Como nunca se han atrevido ni a denunciar singular y específicamente el pillaje de Madrid ni a plantear interlocuciones con las otras naciones del Estado español -limitándose a transitar bajo el ordenamiento español- han terminado asumiendo todos los tópicos antiandaluces unidos tradicionalmente a la construcción de España y más modernamente al mas rancio y reaccionario neoliberalismo. Sea por convicción, impotencia u oportunismo, incluso quienes hacen allá del "internacionalismo" su seña de identidad política en la extrema izquierda -y lo pervierten para justificar marcos orgánicos estatales- han hecho mutis. Ninguna fuerza política ha levantado la voz en Cataluña en defensa especifica de Andalucía y de sus derechos.
Desde este origen oportunista y blandengue el proyecto estatutario ha ido perdiendo paso a paso los elementos de autonomía financiera más significativos inicialmente propuestos, susceptibles de dar lugar a cursos políticos propios y se ha quedado reducido a un trato preferente a Cataluña dentro del marco español y bajo estricto dominio estatal. En el camino se han caído Agencia Tributaria única, control sobre todos los impuestos, capacidad normativa sobre el impuesto de sociedades, equiparación a la financiación foral... pero han sobrevivido todas aquellas medidas destinadas a blindar el orden español vigente.
No por casualidad el resultado económico-financiero del Pacto PSOE-CiU (apoyado por IU) del que sale la ultima redacción estatutaria recuerda tanto a la propuesta de financiación presentada en su día por el PP catalán. Se trata de un modelo español destinado a congelar el reparto de papeles fruto del desarrollo desigual y combinado del capitalismo español, en perjuicio de Andalucía.
El art. 206.1 del estatuto catalán parte de que los recursos se adjudiquen no a partir de las necesidades, sino de la riqueza acumulada y que a partir de ahí se ejecuten según las necesidades de gasto.
Las transferencias de lo recaudado en Cataluña -se haya obtenido como y donde sea- se restringen en el art. 206.3. cuantitativamente a criterio español y cualitativamente sólo quedan autorizadas para atender una presunta equiparación en servicios como sanidad o enseñanza. Es decir, en pura ortodoxia social-liberal e imperialista, se excluye de antemano que puedan servir para sostener inversiones productivas publicas para el desarrollo, sea en forma de empresas publicas o cualesquiera otros recursos. Todas las referencias a la "suficiencia financiera" se mueven en este ámbito previamente acotado y endosado de congelación en el subdesarrollo. Para mayor garantía, esas transferencias quedan condicionadas cara a sus presuntos destinatarios a mantener un "esfuerzo fiscal similar al catalán", es decir, a no tener en cuenta por ejemplo en el caso andaluz ni su realidad nacional propia ni sus posibles prioridades políticas, lo que supone una coerción añadida contra su autonomía y un nuevo instrumento al servicio de España contra los intereses andaluces.
Por si quedara alguna duda del carácter español y explotador del modelo, en el art. 206.5. "el Estado español garantiza que los mecanismos de nivelación no alteraran en ningún caso la posición de Cataluña en la ordenación de rentas per capita entre las Comunidades Autónomas antes de la nivelación", lo que es otra forma de decir que el orden de ricos y pobres que España ha fijado queda cristalizado; incluso en la improbable circunstancia de que habiéndose atenido a todos los chantajes y condicionantes anteriores se hubiera alcanzado algún éxito.
El marco institucional previsto para la actualización de la contribución catalana -art. 210- queda expedito para el compadreo político-partidario -tan del gusto de CiU y del PP/PSOE- de forma que los Gobiernos españoles puedan pagar allí a discreción las hipotéticas asistencias parlamentarias que puedan requerirse.
El estatut incluye además el perverso principio -Disposición Adicional 3ª- de que 'cuanto más rico eres más inversiones estatales recibirás, al establecer el porcentaje relativo nacional en relación al PIB estatal como criterio inversor y una distribución de porcentajes en figuras tributarias hecho a medida.
En resumen, el estatut catalán es, desde una perspectiva andaluza, una ley española que contribuye a nuestro expolio y dependencia, cuyos efectos serán complementados y desarrollados en el Estatuto de Dependencia -llamado 'de Autonomía'- actualmente en tramite en el Parlamento andaluz.
Consideraciones finales para la Diáspora y para la Patria
Los andaluces de Cataluña han de saber que no sólo tienen razones para votar NO al Estatuto en tanto ciudadanos catalanes ante una norma que no respeta los derechos nacionales del país en el que viven y en el que han nacido tantos de sus hijos, amigos y familiares. Un estatut que impulsa además un modelo social antitético a sus intereses en cuanto trabajadores, en su inmensa mayoría.
Específicamente, tienen razones para votarle NO si siguen sintiendo como propia a Andalucía porque el estatut no sólo los ignora en Cataluña sino que contribuye objetivamente a dificultarles aún más su libertad de optar por el retorno -si ese fuera su deseo- al afianzar el subdesarrollo y expolio andaluz que les hizo marchar. Votándole NO al Estatuto estarán votando NO a esa 'Cataluña española' que tan nociva resulta tanto para Cataluña como para Andalucía y uniendo en resistencia, senyera y verdiblanca.
A un nivel nacional general -de otra parte- sería un grave error equivocarse a la hora de adjudicar responsabilidades políticas sobre los efectos sobre Andalucía del estatut catalán y ubicarlas en Cataluña.
El origen hoy y la llave del problema de Andalucía no está en Cataluña ni en ninguna otra parte, sino en la misma Andalucía y especialmente en el seno de su izquierda.
Si España nos condena a la dependencia, usurpa nuestra cultura nacional y manipula nuestra historia es gracias, primero, a la hegemonía en Andalucía del PSOE y luego subsidiariamente a la asistencia del otro españolismo de izquierdas que encarna el federalismo del PCE-IU. La impotencia e inconsecuencia del andalucismo es otro factor a añadir. Y en ámbitos más reducidos -pero no por ello menos influyentes en la suma final- hay que incrustarle también el cosmopolitismo anacional y/o el españolismo republicano de la extrema izquierda española en Andalucía (2). Juntos, configuran políticamente el cóctel que sostiene nuestra subordinación y humillación nacional.
La senda de nuestra emancipación social y de nuestra dignidad nacional van indisolublemente unidas a la asunción en general -y en particular por nuestra izquierda- que Andalucía -en nuestro contexto histórico- está en la misma posición que Irlanda y Polonia -entonces naciones sin Estado- cuando se les decía en 1882: "Dos naciones que tienen no sólo el derecho sino el deber de ser nacionales antes que internacionales. Es el momento en que son realmente nacionales, cuando son más internacionales" (3). O dicho en términos de nuestro Himno Nacional: 'Andalucía por sí, por su Pueblo y por la Humanidad'
(1) Para apreciar su contenido y hacerse una idea de su alcance, vease Selección de Citas Catalanas, Andalucía Libre nº 284, 1 de marzo de 2006
(2) Aplíquense estas frases plenamente actuales para Andalucía, sustituyendo 'Irlanda' e 'irlandés' por 'Andalucía' y 'andaluz': "Si los miembros de una nación conquistadora siguen intentando hacer olvidar a la nación conquistada su especifica nacionalidad y posición para 'abatir las diferencias nacionales' y cosas parecidas, esto ya no es internacionalismo, no es sino pedir a la nación oprimida que soporte el yugo, justificándolo y perpetuándolo bajo el manto de la Internacional." (...) Porque "el verdadero internacionalismo debe basarse en distintas organizaciones nacionales; los irlandeses, como cualquier otra nación oprimida, deben entrar en la Internacional con los mismos derechos de los trabajadores de la nación conquistadora, bajo el signo de la protesta contra la Conquista". "Es un hecho que desde hace siete siglos Irlanda está dominada por los conquistadores ingleses y mientras dure esta opresión es un insulto para los trabajadores irlandeses imponerles que se sometan al Consejo Federal británico". Friedrich Engels, Intervención en el Consejo General de la Internacional, 14 de mayo de 1872, Marx y Engels, Imperio y Colonia, Escritos sobre Irlanda, Pasado y Presente, siglo XXI editores, México, 1979, pag 48
(3) Friedrich Engels, Carta a Kautsky, 7 de Febrero de 1882, Citado en M. Löwy. G. Haupt. Los Marxistas y la Cuestión Nacional, Fontamara, Barcelona, 1980, pag 24
Andalucia Libre nº 290 - Cataluña y Andalucía (1), sábado, 1 de abril de 2006 21:44
*Cataluña y Andalucía (1)
*Presentación, Andalucía Libre
*Parlamento español aprueba estatuto catalan con la oposición de PP y ERC
*Resumen posicionamientos: CiU - ERC - Vascos: PNV, EA, Nafarroa Bai - IU/ICV - PA
*Texto integro del Debate en el Parlamento español - Enlace
*El Congreso español reforma el estatut salido del Parlamento catalán - resumen de contenidos
*Propuesta de Estatuto de Autonomia para Cataluña aprobada por el Parlamento Catalán - Enlace
*Reforma del Estatuto de Autonomia aprobada por el Parlamento español - Enlace
*Más información: Campaña por la Autodeterminación - Estatuto.Info - StopEstatuto
*CiU lanza en Andalucía una campaña contra la catalanofobia
*Ultraespañolistas atacan sede PSOE en Granada en protesta por el estatut
*El Remate, Un estatuto fenicio: Perspectivas andaluzas sobre el Estatuto catalán, Andalucía Libre
*Andalucía - Polemica PSOE-PA: PSOE difunde texto adjudicado al PA
*Polemica PSOE-PA: Comunicado oficial del PA
*PA firma manifiesto conjunto con PNV, CiU y BNG
*La Construcción crea el doble de empleo en Andalucía que otros sectores productivos.
*Solidaridad con Palestina y la Nacion Árabe
*Directorio de Andalucía en Internet
*Musica de fondo
ANDALUCÍA LIBRE
* Sitio: http://www.andalucialibre.tk/
* Alta: andalucialibre-alta@eListas.net
Independencia - República - Socialismo
==========================
[Non-text portions of this message have been removed]
€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€
ATENCIÓ!!!!: Per a evitar virus i atacs aquest grup NO ACCEPTA missatges
amb arxius adjunts. Si el contingut de l'adjunt que voleu enviar és un
escrit, podeu copiar-lo dins el cos del missatge en format de text.
Altres tipus de documents podeu carregar-los directament dins la web.
Aquest grup TAMPOC no accepta missatges amb format HTML. Per tant els que
useu hotmail cal que desactiveu l'Editor RTF del Desplegable "Herramientas".
---------------------------
1).Llegeix els missatges anteriors en aquesta web:
http://groups.yahoo.com/group/catalonia-europa/messages
2).Apuntar-se al grup => Directament des de la web:
http://groups.yahoo.com/group/catalonia-europa/
o enviant un missatge en blanc a l’adreça:
catalonia-europa-subscribe@yahoogroups.com
i respondre el missatge de confirmació.
3).No rebre missatges però poder enviar-los i llegirlos a la web =>
Enviar un missatge en blanc a l’adreça:
catalonia-europa-nomail@yahoogroups.com
4).Rebre solament un resum diari => Cal enviar un missatge en blanc a:
catalonia-europa-digest@yahoogroups.com
5).Rebre tots els missatges en comptes del resum diari => Enviar un
missatge en blanc a l’adreça:
catalonia-europa-normal@yahoogroups.com
6).No voler saber mai més res del grup i esborrar-se’n del tot => Es pot
fer des de la web o enviant un missatge en blanc a l’adreça:
catalonia-europa-unsubscribe@yahoogroups.com
i responent el missatge posterior de confirmació.
--------------------
Atenció: aquest és un grup sobiranista català i federalista europeu. Es una iniciativa espontània, espontaneïsta i deslligada de cap entitat organitzada. Aquest grup no admet continguts: 1-comercials, 2-que facin apologia de la religió, 3-que atemptin contra els principis ideològics de l'esquerra europea i catalana.
€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€
Yahoo! Groups Links
<*> To visit your group on the web, go to:
http://groups.yahoo.com/group/catalonia-europa/
<*> To unsubscribe from this group, send an email to:
catalonia-europa-unsubscribe@yahoogroups.com
<*> Your use of Yahoo! Groups is subject to:
http://docs.yahoo.com/info/terms/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada