L'INTENT D'ANORREAR UN POBLE
.... 1714-1725...
PRESENTACIÓ
El Memorial 1714 presenta el treball de recerca sobre fons documentals originals fets pels professors Antoni Muñoz i Josep Catà, que Jordi Peñarroja, com editor, ha adaptat i dissenyat al format establert per a les exposicions de la nostra entitat.
El resultat d'aquesta feina confirma la cruesa d'uns fets que altres investigadors actuals corroboren i que l'exposició reflecteix: la repressió abans i, sobretot, després de l'Once de Setembre va ser ferotge i el seu objectiu era anorrear un poble. Si no ho aconseguiren va ser perquè aquesta Nació té massa cos per a ser desfeta malgrat haver estat vençuda i desarmada, ser privada del suport de les lleis pròpies que l'havien nodrit i fer avançar, tenir prohibits els seus símbols, trobar-se amb els dirigents executats, condemnats a l'exili o empresonats, i amb una terrible repressió castigant la gent del poble.
El títol de l'exposició, L'intent d'anorrear un poble ...1714-1725.
Jordi Miravet
President de Memorial 1714
VILES SOCARRADES
Un pròleg valencià
El País Valencià fou l'escenari on tingueren lloc greus fets que avançaren quin seria el tracte reservat als pobles que formaven la Corona d'Aragó si la conclussió de la Guerra de Successió era una victòria castellana.
Aquests alarmants tocs d'alerta es produixen ja abans de la batalla d'Almansa, i és exemplar el cas de Vila-real, que fou arrasada el 12 de gener de 1706 després d'una sagnant batalla, segons relata el P. José Vela: "Después de una desesperada lucha entre los vecinos de Villareal, que eran partidarios del archiduque D. Carlos de Austria, y las tropas borbónicas al mando del Conde de las Torres, asaltan éstas la villa, pasando al degüello á los que pudieron, saqueando las casas y templos é incendiando la poblacion. 272 heroicos villarrealenses quedaron muertos en las calles, entre ellos 7 clérigos y 7 mujeres. Las tropas se llevaron más de 200 prisioneros.
havien sofert més de cinc-centes baixes, entre soldats bascos, castellans i francesos, i deixaren la població gairebé destruïda del tot i socarrada.
Després d'Almansa, l'advertència és igualment severa en el tracte dispensat a Xàtiva, ciutat important que és rendí després d'un llarg setge i que fou cremada com a càstig. En foren expulsats més de divuit mil habitants. Després la van reconstruïr fora del antic clos amurallat amb el nom estranger de San Felipe, i no va recuperar l'antic nom propi fins al cap de més d'un segle, el 1811. Part del terreny on s'alçava la ciutat de Xàtiva, arredossada dins el perímetre de les seves muralles medievals, ha restat erm i sense tornar a edificar. A Xàtiva la denominació de socarrats es manté viva encara, en record de la feta de les tropes d'aquell rei, la imatge del qual penjen de cap per avall.
A Xàtiva, ciutat socarrada i condemnada a l'oblit durant més d'un segle, la imatge del rei castellà Felip V de Borbó va sempre cap per avall, fins a les postals.
Amenaçar de socarrar les viles i els llocs que resistien a l'invasor, i complir l'amenaça en cas de triomf, fou una pràctica molt apreciada per les tropes castellanes i franceses del primer rei Borbó de Castella durant la Guerra de Successió, i també, després, com a revenja. Aquesta finesa solia anar de bracet amb el saqueig més exquisit.
CAPITULACIÓ DE BARCELONA
La fi d'un Estat
El 1714, Barcelona era defensada pels seus habitants majors de catorze anys i per voluntaris del Principat, valencians, aragonesos, mallorquins i alguns d'altres procedències. Lluís XIV de França envià contra la ciutat les millors tropes franceses, comandades pel mariscal Berwick, que passà a dirigir el setge.
Felipe, el rei Borbó, va ordenar l'execució de tots els defensors de la ciutat i Berwick trobà encertat d'exterminar els catalans per la seva gosadia però, valorant les baixes que costaria, s'inclinà per oferir el respecte de les vides per forçar la rendició. L'assalt de l'Onze de Setembre trencà les defenses amb pèrdues tan importants per ambdues parts, que el mariscal borbònic -avaluant les baixes que representaria continuar l'assalt, lluitant casa per casa- optà per acceptar la capitulació i garantir als defensors la vida, els béns i la hisenda, sense represàlies. Arran de la capitulació, Berwick nomenà una Junta de Gobierno per al Principat, i una Junta de Administradores per a Barcelona. Membres d'aquestes Juntas anaren al Consell de Cent i la Generalitat per a dissoldre totes dues institucions i requisar-ne llibres i documents. Es desarmà la Coronela i se li confiscaren més de quaranta banderes, junt amb
l'estandart de Santa Eulàlia i el penó civil de Sant Jordi, que s'enviaren a Madrid, on es van exposar a l'església d'Atocha abans de cremar-les.
Els convents van allotjar les tropes invasores, que emplaçaren canons a la muralla, apuntant la ciutat. Es
posà un retrat de Felip V al portal de Sant Antoni, per on Berwick entrà a Barcelona, el 18 de setembre a la tarda, obligant els dirigents de la resistència a rebre´l agenollats.
Deu dies després de prometre que respectaria els catalans, Berwick va trencar la seva paraula i accentuà la repressió.
Quan Barcelona capitulà, la ciutat havia estat tan bombardejada que ben poques cases estaven en condicions acceptables d'habitabilitat.
L'amor que el rei Felipe sentia pels catalans es manifestava en impulsos com ara demanar a Berwick que executés tots els defensors de Barcelona.
Lluís XIV de França, que el 1700 havia prohibit l'ús del català a la Catalunya Nord, encarregà de cantar un Te Deum a la catedral de París el 24 de setembre de 1714 per celebrar "la presa de la ciutat de Barcelona i la reducció dels Rebels de Catalunya".
LETTRE DU ROY
Ecrite a Monfeigneur le Cardenal DE NOAILLES,
Archevêque de Paris.
Pour faire chanter le Te Deum dans l'Eglife de
Noftre-Dame, pour la prife de la Ville de Barcelonne, et la reduffion des Rebelles de Catalogne.
A PARIS,
Chez LOUIS JOSSE y Imprimeur defon Eminence
Monfeignor l'Archevêque, ruë S. Jacques.
____________
M. D C C XIV.
AVEC PRIVILEGE DO ROY.
Que Felipe V, el primer Borbó rei de Castella, conquerís per la força de les armes els països que formaven la Corona d'Aragó representà la mort de
l'Estat més lliure d'Europa.
OCUPACIÓ MILITAR DE BARCELONA
"Que todo queda abolido"
L'exèrcit que va entrar a Barcelona, lluny de ser de pas, s'hi va quedar. A Barcelona hi restaria una molt considerable força d'ocupació, al voltant dels trenta mil soldats, un nombre molt semblant al de les tropes ja esteses per tot el Principat i equivalent a la població barcelonina.
Aquesta tropa d'ocupació s'allotjà a cases particulars, al magatzem de les Drassanes Reials, a la Llotja, a la universitat i als convents. Les cases exemptes d'aquesta servitud van ser només les poques
dels fidels al Borbó, les de les famílies amb 12 o més fills i les que estaven en estat ruïnós. Molts barcelonins trigaren més de deu anys a reconstruir la seva casa per no haver-hi d'allotjar soldats, en una demostració de resistència a l'ocupació.
Barcelona estava exempta d'allotjaments de tropa abans de la capitulació, però el Consejo de Gobierno de FelipeV diria: "Este Privilegio queda
derogado despues de la reducción del Principado a su devida obediencia, pues indistintamente se ha alojado, y alojan las tropas en las casas, sin distinción de que sean de Nobles, y Caballeros, ô de Plebeos; Y lo mismo se practica dentro de Barcelona, cuya Cuidad tenia antes Privilegio de los Señores Reyes, de no haver de alojar los soldados, assi fuesse en casas de Plebeos, como de Militares; Que todo queda abolido."
A Madrid es reuní un petit consejo de ministros amb la intenció de decidir què calia fer amb Barcelona, i també amb l'exèrcit que l'ocupava. A les primeres reunions, el dubte era entre enderrocar la ciutat sencera o només les seves muralles per a que no pogués defensar-se. Aquests raonaments serien la bases del pensament sobre la política a seguir respecte a Catalunya.
L'ocupació es basava an la força de les armes enfront d'un poble delmat i desarmat. Els enginyers militars francesos havien ideat armes noves per disparar metralla contra els catalans, que experimentaren durant el setge. Un d'aquests ginys era una muntatge de quatre canons que hom podia girar per col·locar ràpidament en posició i disparar amb una espaordidora cadència de foc.
El convent de Sant Francesc, inaugurat per Jaume I el 1278, esdevingué caserna fins que el 1822 se n'inicià la demolició.
L'antiga Universitat de Barcelona, l'Estudi General que ha donat nom a la Rambla dels Estudis, fou suprimida, igual que les altres universitats catalanes, i convertida en caserna de l'exèrcit d'ocupació. Durant la gran bullanga de 1842, el Regimiento de Guadalajara que hi estava aquarterat, capitulà davant la població sublevada, al cap d'un dia de setge.
Totes les cases que haguessin sobreviscut al setge en condicions prou acceptables havien d'aixoplugar tropa de l'exèrcit d'ocupació. La casa Clariana-Padellà
REPRESSIÓ SOBRE ELS DIRIGENTS MILITARS
Tancats sense veure la llum
La tarda del 22 de setembre de 1714, Josep Bellver i Balaguer, Joan Baptista Basset i Ramos, Sebastià Dalmau, Francesc Sans, el seu fill Ramon Sans, Gaietà Antillón, el capellà Simon Sànchez, Francesc Vila, Nicolau Aixandri, Joan Llinàs, Joan Ramon Bordes, Josep Torres i Francesc Maians, oficials significats en la defensa de Barcelona foren arbitràriament detinguts i conduïts a un vaixell, que salpà la matinada del 25 cap a Alacant. Set serien empresonats a la ciutadella de Pamplona, on ja hi havien tancat valencians com el jurat Lluís Blanquer i l'advocat Josep Ortí i Moles, i la resta a Ondarribia. El 19 d'octubre també serien
embarcats Villarroel, Ramon i Tord, Vinyals, del Castillo i Eudald Mas, ferits a la defensa de Barcelona, que es va decidir enviar al Castillo de San Antón de la Corunya. El capità general de València inclogué Sebastià Soro, sergent major del regiment de Santa Eulàlia, empresonat a Peníscola, en el grup destinat a la Corunya. Antillón, Sánchez, Francesc i Ramon Sans i Llinàs demanaren perdó a Felip V i quedaren lliures el 1719, quan els empresonats a Pamplona i Ondarribia foren traslladats a l'Alcàsser de Segòvia, on romandrien fins a la publicació del Tractat de Pau de 1725. Els sis de la Corunya seguiren al castell de San Antón fins a finals d'octubre del mateix any.
A la presó foren aïllats, tancats sense veure la llum i sense parlar amb ningú durant sis mmesos fins a obtenir el premís per poder-se confessar i més endevant escoltar missa tots plegats els dies de festa . Madrid no va preveure el manteniment dels presos, que per procurar-se aliments, roba i llit, havien de vendre objectes personals, els anells, i fins els seus vestits, passant una part de la seva estada a la presó despullats. Les seves famílies, amb les hisendes segrestades, poc o gens podien ajudar-los. En aquestes duríssimes condicions, patint nombroses malalties, pasaren onze anys a la presó.
El castell d'Alacant serví de presó de trànsit per als militars catalans que hom enviava az penar, lluny de Catalunya, a d'altres castells de la Corona de Castella.
Els historiadors romàntics ens havien fet creure que els militars catalans anaren a peu i engrillonats des d'Alacant fins als castells on compliren la pena de presó. La documentació castellana consultada estableix de forma fefaent que si el trasllat fins a Alacant fou per via marítima, el camí cap als castells on havien de complir la pena el feren ràpidament, per raons de seguretat, en petits combois de caleses amb escorta de tropa de cavalleria.
El castell de San Anton havia defensat el port de la Corunya i era un illot, que recentment s'ha unit a terra. Actualment el castell és un museu d'història i expliquen que al principi del segle XVIII esdevingué un penal per a presos polítics.
EL CAP DEL GENERAL MORAGUES
Una mostra de crueltat colonial
En els termes de la capitulació de Cardona del 18 de setembre, s'indultaven el general Moragues, la seva família i el seu destacament, a condició de presentar-se a Cardona. Però Moragues malfià dels ocupants i es retirà a Sort. Advertit de que la seva família seria empresonada si ell no es presentava, decidí anar a Barcelona, on el capità general en manà presentar-se cada dia al seu palau. Intentà fugir cap a Mallorca però, traït per dos mariners, fou pres el 22 de març de 1715. Després d'un ràpit procés, el dia 26 va ser sentenciat i executat l'endemà: "... arrastrado vivo por las Calles por un Cavallo, Degollado, y hecho
quartos, puesta su cabeza en una jaula encima la Puerta del mar..."
Magdalena Giralt, la seva vídua, passà per un altre calvari fins a recuperar el cap del seu home. Malalta, a començament de 1719 fou bandejada a Lleida amb el seu germà Jacint; tornaren a la seva terra sense autorització i per ordre del capità general foren tancats a la presó de Barcelona, on passaren ben bé dos anys. Un cop lliure començà el intent de recuperar el cap del seu marit. Després de fer múltiples instàncies no ho aconseguí fins 1727, dos anys després del Tractat de Pau (1725), gràcies a les gestions de l'ambaixador austríac que escriuria al primer ministro borbónic recolzant la petició de la vídua: "... llorando y Suplicando que se quite la cabeza de su difunto Marido, que se halla aun actualmente pendiente en la Puerta del mar de Barcelona...
La vídua se'n queixà a l'ambaixador austríac i aquest al primer ministro . El rei manà al capitán general que retirés la gàbia i el rètol, ordre que complí uns dies abans del 27 de març, quan feia just 12 anys que romania penjat el cap del general Moragues.
Relació de l'execució del general Moragues feta per Gregori Matas, botifler col·laboracionista i destacat agent de la repressió.
Señor: En consequencia de lo que el Correo pasado participé â V.S.L.sobre la Prision de Moragas y demas Compañeros diré â V.S.L.. que el dia 26. Sensenció al primero â ser arrastrado vivo por las Calles por un Cavallo, Degollado, y hecho quartos puessa su Cabeza en una jaula en cima la Puerta del mar con esse Rotulo: Josephus Moragas, ob pes
BASSET, EL GENERAL MAULET
Empresonat sense judici i oblidat
El general valencià Baptista Basset havia aixecat València a favor de Carles d'Àustria i fou el cap
de l'artilleria barcelonina durant el setge. Dominava l'art militar de l'época, exel·lint en el tir d'esclat enlairat, com reconeixia l'enginyer Verboom: "...que nos desuelan bastantemente en las trincheras como también las Bombas, a las que hacen reventar casi todas al aire, con que no se les escapa casi Casco que no atropelle alguno en una parte u otra, y al mismo tiempo que ponen en ellas unos Pedazos de hierro y balas mosqueteras.
Fou traslladat a Alacant, Ondarribiai, a partir de 1719, a l'Alcàsser de Segòvia. La vida a la presó fou duríssima, més encara pel fet que els militars catalans havien estat detinguts i presos sense fer-los procés. Així, al cap d'uns anys quan feien alguna petició ningú no recordava qui eren ni què havien fet, perquè no constava enlloc. Arran d'un memorial presentat per
Basset, podem llegir la següent nota del primer ministro pel 1721: "... debo decir, no tengo noticia de quien sea ese sujeto..." Al cap de set anys ningú no recordava a la Villa y Corte el motiu de l'empresonament, tot i ser en un es condicions molt dures, com deia el governador de l'Alcàsser l'11 de novembre de 1723: "... se halla en edad de sesenta y ocho años, muy pesado y cargado de humores que le impiden el movimiento..
A mitjan 1724 va ser autoritzat a abandonar l'Alcàsser però no a sortir de Segòvia. No es va recuperar de les seves malalties i quan l'1 d'octubre de 1725 aconseguí la llibertat no va poder llever-se del llit i morí poc després.
El Castell d'Ondarribia on Basset fou tancat fins a 1719. Irònicament, avui és un indret turístic convertit en Parador Nacional.
A Ondarribia tenien engrillonat a Basset, amb una argolla al coll penjada de la paret, i un banc de fusta amb dos forats per les cames i tancat amb pastells de ferro; fora de unes estones al dia que li afluixaven la pena perquè pogués fumar.
La proximitat de la frontera durant la guerra amb França, el 1719, que feia possible un alliberament dels presos catalans d'Ondarribia i de Pamplona si aquestes places eren preses per l'exèrcit francès, motivà la mesura cautelar de traslladar-los a l'Alcàsser de Segòvia, Castella endins.
LA MORT D'ANTONI DE VILLARROEL
Malat, sol i a la misèria
Pel tractat de Pau amb Àustria, Villarroel i altres militars empresonats al castell de Sant Anton de la Corunya van ser lliberats el 21 d'octubrede 1725. Un dia després de comunicar a Villarroel la seva llibertat, ell continuava al castell malat. Carreras i Bulbena pensà que Villarroel havia estat traslladat a Segòvia el 1719, com els presos de Pamplona i Ondarribia, però no va ser així i no va tenir la vida tranquil·la que se suposava que havia gaudit amb la dona i el fill, en una caseta de Segòvia i rebent un sou cde l'emperador.
Atesa la seva mala salut, per sortir de la presó i fer el viatge a Viena necessitava l'ajut dels seus patges, Tantalena i Raimondez. El primer era empresonat al castell d'Alhucemas i el segon a la Corunya, i esperar el seu alliberament representava a Villarroel consumir un temps valuós per gaudir plenament de la seva llibertat, perquè, deia el mateix, "para la salida de aquí, no tengo otro recurso ni alivio".
Mateo Sedeño Gudiel -que s'anomenava germà de Villarroel- des de Màlaga escrivia a Ondarribia, el 12 de març de 1726, confirmant la mort de Villarroel i les
condicions en què es produí: "el día 22 del pasado mes de febrero fue Dios gustoso de llevárselo a mejor Vida, en el mismo paraje de su Libertat, habiendo Estado desde el punto de ella postrado en la Cama, efecto de once años de prisión en el Calabozo de aquel Castillo: Enterrándole a expensas de la Caridad de Diferentes (personas) que han expuesto su palabra y personas a la satisfacción del funeral y Deuda, por no haber tenido el Difunto con que se ejecutara..."
Els cinc companys empresonats a San Anton no es trobaven en millor situació, com Vinyals, que no va aparèixer a Madrid per sol·licitar el passaport per anar-se'n a Viena, procedent de la Corunya, fins el gener de 1727, perquè les malalties li havien impedit fre fer-ho abans.
Antoni de Villarroel, general en cap de la defensa de Barcelona, morí malat, sol i pobre, el 22 de febrer de 1726. No havia aconseguit encara l'alliberament dels domèstics fidels, també empresonats, i seguia enyorant dona, família i amics, que no havia vist des de 1714.
La humitat del castell corunyès de San Anton, envoltat pel mar, tenia un complement d'aigua dolça en la gran cisterna de la fortificació.
Portada de l'edició madrilenya del Tratado de Paz de 1725, en virtut del qual els militars catalans foren alliberats.
TRATADO DE PAZ,
AJUSTADO ENTRE ESTA CORONA,
EL EMPERADOR DE ROMANOS, Y
EL SACRO ROMANO IMPERIO.
Año 1725
CON LICENCIA DEL REY NUESTRO
SEÑOR.
En Madrid, en la IMPRENTA REAL: Por
Jofeph Rodrígez de Efcobar, en la Calle del
Carmen, donde fe hallará todo el año.
LA SORT DELS ECLESIÀSTICS
"... ànimo perverso de todos los catalanes..."
Berwick ordenà d'empresonar al castell de Tortosa Josep Llampilles i Tomàs Torrens -dominics acusats d'encoratjar la resistència-, el trinitari valencià Josep Alcantarilla -col·laborador en la redacció del llibret Despertador de Catalunya-, i Jaume Anglada, cononge de Santa Anna -per haver estat artiller en la defensa de Barcelona-.
El 2 d'octubre de 1714, Berwick publicà un ban que donava el termini d'un dia per sortir de Barcelona i vuit dies per deixar Catalunya a més de cinquanta eclesiàstics -canonges, capellans i religiosos-. Ultra aquestes mesures, la Corte de Madrid estudiava què fer amb els religiosos catalans. Es va pensar d'empresonar-los, però per evitar problemes amb el Papa, Macanaz proposaria: "...que todos los frailes de los Conventos que la Religión tiene en Catalunya pasen a las Provincias y Conventos de Castilla, dividièndolos de tal modo que en cada convento halla de ellos los menos que se pudiere... Y que al mismo tiempo envíe cada General de los Conventos de estas Provincias de Castilla a los de aquel Principado otros
tantos Religiosos, ô más si se necesitaren.
Un ministro borbònic digué ben irònicament: "... respecto al animo perverso de todos los Catalanes, si después la conquista de aquel Principado se hubiesen de castigar todos los que han seguido al Archiduque, convendría llamar colonias extranjeras para poblar aquellos lugares..." Finalment la deportació no es portà a terme.
Un mes després d'arribar a Barcelona el nou capitán general, Castel-Rodrigo, manà processar el diaca i guerriller Ramon Moga, que havia continuat lluitant amb el seu grup armat després de l'Onze de Setembre fins a la seva detenció. Se'l va executar a garrot el 3 d'agost de 1715.
Durant tres anys es van desterrar religiosos, i pel novembre de 1718 encara es bandejaren de Barcelona cinc canonges per les seves homilies a favor de la resistència.
Prudenci Bertrana, a la seva novel·la El vagabund, testimonia l'ús de caserna que es donava encara a Sant Domènec de Girona, i a l'antiga Universitat, a principis del segle vint. Després de dos-cents anys d'ocupació molts altres edificis religiosos del país seguien tenint el mateix tracte.
L'arquebisbe de Tarragona, Isidre Beltran, fou expulsat de Catalanya el 15 de desembre de 1713, quan les tropes borbòniques ocuparen la ciutat. El 29 de gener de 1715 fou igualment bandejat el canonge Pere Vidal i Nin, que en els seus sermons i pregàries continuava referint-se a Beltran com a "nostre bisbe".
Testimoni de l'execució del diaca i gerriller Ramon Moga el 3 d'agost de 1715.
"Señor mío. Con Carta su fha de 20 del passado, partíípe â vos, lo que seofrcrá con motívo de la Servuestra de muerced que firmínó e Buen del Breme Af íf, contra el Clerígo Diácono Ravmundo Moga, por sus enormes de líos, y Sando el Obpo de Urgel, hecho eroíg 3 d Junio la frissión de degradaze en la forma que acostumbra, se executó la sentencia de garrote el 3 del Corriente Agosto.
Barcelona 3 de Agosto de 1715.
Si molts eclesiàstics foren desterrats, alguns altres foren empresonats. Per aquests es tria el castell de la Suda de Tortosa com a lloc de confinament.
PROHIBICIÓ D'ARMES I REPRESSIÓ DEL POBLE
"algunos seran condenados a Muerte..."
El 3 d'octubre de 1714, Berwick publicà un ban on es prohibia l'ús i tenença d'armes "... así de fuego como de corte, ô cortantes, como son pistolas, pedreñales, fusiles, escopetas, espadas, sables, bayonetas, puñales, cuchillos con punta y otras semejantes..
Rodrigo pel seu Ban del 3 d'agost de 1715, encara més dur, incloïa en la prohibició la tinença de bales o pólvora. La gent amagava les armes a la teulada de casa o al bosc i els que vivien prop de la frontera francesa, a l'altre cantó de la frontera.
El 7 d'octubre, vint-i-vuit miquelets foren empresonats per haver amagat armes. El 31 d'octubre són penjats els pagesos de Tarragona Josep Pocurrull, Andreu Pocurrull, Joan Ferrer, Pere Redon i Valeri Robert, per tenir armes. La presó de Barcelona era plena. La Corte ordenà al capitán general que publiqués un Ban donant un nou termini per lliurar armes a canvi del perdó i Castel-Rodrigo preguntà si s'executava als empresonats o s'esperava el proper indult. Vadillo contestà el 16 de novembre de 1715: " Que S.M. queda enterado, dejando a su arbitrio la publicación del Bando antes, o después de executar el castigo de losa reos, bien que si fuesen muchos pareciera a S.M. que se sorteasen..." El nou Ban afegia que no lliurar les armes es penava amb la mort i la crema de la casa, amenaça que es complí rigorosament, com relatà el secretari de la Junta el 17 d'abril de 1717 a Grimaldo: " Que al tiempo de resistirse Don Gregorio
Matas â esta Ciudad hizo conducir en estas Cárceles unos treinta presos, â muchos de los quales se les esta substanciando el Proceso, y no se duda que algunos serán condenados a Muerte... La semana pasada se ahorcó en esta Ciudad un Paysano por el delito de retención, y uso de Armas, y hoy por el mismo delito se hà ahorcado otro..." La repressió va ser esgarrifosa.
Paga la pena llegir el ban del marquès de Castel-Rodrigo, Governador, y Capitàn General d'este Exercito, i Principado de Cathaluña del 3 d'agost de 1715. Les execucions resultants de la rigorosa aplicació del ban eren públiques i no hi havia pressa a despenjar els cadàvers, per aconseguir així de terroritzar la població.
Aquest es el ban que el marquès de Castel-Rodrigo va fer públic a Barcelona el 3 d'agost de 1715:
DON FRANCISCO PIO DE SABOYA, MOVRA, CORTE REAL,
Y MONCADA, MARQVES DE Caftel Rodrigo, Conde de
Lumiares, Duque de Nochera, Príncipe de San-Gregorio,
Capitàn General, y Governador Perpetuo de las Islas Terceras,
Santa-Maria, San Jorge, Fayal, y Pico, Graciofa, y Cuerbo,
Comendador Mayor de la Orden de Chrifto, Grande de Efpaña,
Cavallero del Infigne Orden del Toyfon de Oro, Baron Romano,
Noble Venero, del Confejo de fu Mag. en el Supremo de Guerra,
Governador, y Capitàn General defte Exército, y Principado de
Cathaluña.
POR quanto la prohibicion de Armas publicada con otros
Edicftos, ha fido vna de las providencias dadas, para eftablecer
vna perpetua quietud en efte Principado, y que para la feguridad
de fu obfervancia fe requiere cortar todos los medios, que
pueden fer incentivos, de facilitar en los Moradores de èl, el vfo
de las dichas Armas, pues enfeña la experiencia, que ni la
repeticion de fu prohibicion por los Edicftos, Hafta aqui
publicados, ni el rigurofo caftigo de la pena de la vida, que con
tantos exemplares en varias partes de Cathaluña frequentemente,
fe van executando, no baftan para contener à fus Naturales de la
ciega paffion que tienen en el vfo de las Armas de fuego; Siendo
como es parte íntegra de fu vfo el de la Polvora, Balas, y piédras
de Fufil, Carabina, y Piftola, de cuyos géneros fe fabe ay gran
porcion detenida en poder de los Payfanos, y que de ellos fe
haze publico Comercio, teniendo eftos materiales publicamente
vendibles en las Tiendas, en varías Ciudades, Villas, y Lugares
de efte Principado. Por tanto, en virtud de la prefente, y en confe
quencia de las Ordenes que tengo de fu Mag. infiguiendo la con
clufion fobre efta materia hecha en la Real Iunta de Iufticia, y
Govierno de efte Principado, en fecha del tres del corriente;
Prohibimos todo Comercio, trafico, y negociación, fobre Polvora
Balas, y piédras de Fufil, Carabina, y Piftola, de cualquier
calibre que fean las balas, aun de las mas menudas, nombradas
perdigones, de tal modo, que à nadie le fea licito en publico, ni
en fecreto comprar, ni vender, ni hazer trafico de dichos
materiales de Polvora, Balas, y piédras de Fufil, Carabina, y
Piftola, de qualquier calidad que fean, affi de fabricas de dentro
el Paìs de efte Principado, como de fuera de èl, y tanto, que fe
introduzgan por Mar, como por Tierra, y no folamente fe
prohibe el dicho Comercio, y trafico de Polvora, Balas y piédras
de Fufil, Carabina, y Piftola, fino que tambien expreffamente
prohibimos fu retencion en poder de los Individuos, y
particulares, habitantes, y moradores de efte Principado, de qual
quier grado, eftado, calidad, condicion, ò Nacion que fean, con
obligacion de que dentro del termino de quinze dias, que fe
deveràn contar, defde el dia que el prefente Edicto ferà
publicado en la Ciudad, ò Villa, que es Cabeça del Veguerio,
ò Sofveguerio de los diftritos en que fe halla repartido el
prefente Principado, tengan obligacion, no folamente de
denunciar la Polvora, y Balas que tuvieren, fino de entregarlas
en mano, y poder de la perfona, que el Cabo Militar que
comandare en aquel Veguerio, ò Sofveguerio deftinare, para
recaudar, y recoger dicha Polvora, Balas, y piédras de Fufil,
Carabina, y Piftola, i fi paffado el dicho termino de los
mencionados quinze dias, fe halláre, ò encontráre alguna
Perfona fin aver cumplido en la entrega de dicha Polvora,
Balas, y piédras de Fufil, Carabina, y Piftola, ò que del dia de la
publicacion de el Edicto prefente, negociáre, ò comerciáre,
vendiendo, ó comprando Polvora, Balas, y piédras de Fufil, y
Piftola, ò que de qualquier modo fe halláre contravenir à lo
difpuefto, y prohibido en nel prefente Edicto, incidirá fi fuere
Plebeo en pena de diez años de, Galera, y fi gozàre de Privilegio
Militar en pena de relegacion un vn Prefidio por el mifmo
tiempo de diez años, fin otras arbitrarias, que le aplicarán, fegun
la gravedad, y calidad de las circunftancias; Y porque tenemos
prefente, que los Miniftros de Iufticia para la perfecucion de
ladrones, y otros delinquentes, y facinorofos hombres,
neceffitan de Polvora, Balas, y piédras para valerfe de eftas
municiones en el vfo de las Armas de deftinarèmos, y
mandarèmos repartir entre los Vegueres, Sofvegueres, Bayles,
Sosbayles, y demàs Iufticias de efte Principado, prevenimos, que
en Barcelona, Tarragona, Tortofa, Tarrega, Manrefa, Gerina,
Viquc, y Lerida, à donde refiden los Comandantes Generales de
diftritos avrà vn Eftanque, ò Cafa deftinada de los Almazenes de
las Municiones, que fon por cuente de fu Mageftad, y en ella
avrà provifion deftinada de Polvora, y Balas proporcionadas
para los ufos, à que fe permiten las Armas á las dichas Iusticias,
y á las quales, como á las demás Perfonas qué neceffitaren de
eftos generos para vfos licitos, y permitidos, trayendo papel
firmado de mano del refpectivo Comandante General de fu
diftrito, fe les entregarà por el Eftanquero aquella cantidad de
Polvora, y Balas que en dicho papel del Comandante General
ferà expreffada , pagandofe al Eftanquero el jufto valor, fegun la
taffa, à que dicho Eftanquero ferà obligado, y compelido
venderlo; Los quales papeles deverà guardar, y confervar el
dicho Eftanquero para fu defcargo, no folamente en las cuentas
que deverà dar el valor de dichas Municiones en la Contaduria, y
demàs Oficios de la Real Hazienda, fino tambien, para que dè
juftificacion, y teftimonio con dichos papeles, de que no ha
entregado, ni diftribuìdo Polvora, ni Balas à otras Perfonas, que
à las expreffadas en dichos papeles, pues las cantidades que fe
fumaràn en eftos, han de convenir con las mifmas, de las quales
tendrà hecho cargo el Eftanquero, quando la recibiò de los
Almazenes del Rey, de forma, que no fe le deverán dar mas
Municiones para la provifion de fu Eftanque, hafta que por el
Guarda Almazen del Rey fe aya comprovado con los papeles
Ordenes de los Comandantes Generales, aver confumido, y
diftribuìdo todas las que fe le dieron; Y para que todo lo
prohibido, difpuefto, y prevenido, en efte Edicto tenga el devido
cumplimiento, exacta obfervancia, y venga à noticia de todos, fe
manda publicar por los parages publicos; y acoftumbrados de
efta Ciudad, y de las demas Ciudades, Villas, y Lugares de efte
Principado con las folemnidades, y circunftancias eftiladas,
Dado en Barcelona à 3. de Agofto de 1715.
El Marquès de Caftel – Rodrigo.
Lugar del Sello. Vt. De Maymon Reg.Confil.
Vt. De Ameller Reg.Confil.
Vt. De Alòs Reg. Confil. D.Salvador Prats y Matas Secretario
de la Real Iunta.
In firmatum, & obligatiomun j.fol.xij.
EL CAS DE JOSEP PINÓS I ROCABERTÍ
Polític empresonat i bandejat
Fou partidari de resistir i participà a totes les reunions
importants sobre la defensa, fins i tot a la del e de setembre de 1714, on continuà essent partidari de no
capitular. Després de l'Onze de Setembre circulà el rumor que s'havia escapolit, però la veritat és que Pinós patí una gran depressió, es negà a menjar, a sortir de casa i a parlar amb ningú. El 27 de setembre de 1714, els metges el donaren per mort, però es revifà lleument. Un punt recuperat, el 10 de febrer de 1715 va ser enviat al castell de Peníscola, per ordre del capitán general, junt amb Grau de Peguera. Aviat es considerà que erem massa propers a Catalunya i Villadarias diria: "... además que en el Castillo de Peñíscola, hay una gran multitud de presos, y dos genios tan peligrosos son capaces, de mover algún alboroto..."
Conduïts a la ciutadella de Pamplona, hi restaren empresonats. Probablement en Peguera moriria aviat, perquè no se'n sap res més, en canvi de Pinós sabem que, en agreujar-se la seva malaltia, fou autoritzat a anar a Saragossa, amb l'obligació de presentar-se cada dia al comandant. Però a Madrid trobaven que tornava a ser massa a prop de Catalunya i fou obligat a marxar cap a Lleó. El primer ministre Miraval escrivia pel juny de 1716 al capitán general d'Aragó que aprofités una petita millora en la salut de Pinós per fer el trasllat, ja que: "... siendo este Sujeto de los muy malos de Cataluña no es conveniente se quede en Aragón..."
De camí cap a Lleó, Pinós empitjorà i restà a Burgos, on morí, lluny dels seus, el 16 de febrer de 1718. El corregidor de Burgos escriví "... antes de ayer, naturalmente de sus continuos achaques, murió aquí D. José Pinòs aquel Caballero Catalán, que de Orden de S. M .estaba mandado residir en esta Ciudad, y presentarse todos los días. Y no habiendo encontrado entre sus papeles mas que los de una corta correspondencia con una hija que tiene en Cataluña... "
Es va considerar perillós mantenir Pinós i Peguera empresonats al castell de Peníscola, davant el temor que organitzessin aldarulls.
Josep Pinós morí el 16 de febrer de 1718, malat i sol, a Burgos. Pot afirmar-se que la seva malaltia va ser la pena d'haver de suportar les conseqüències que va tenir la desfeta de 1714.
La Citadella de Pamplona. Atenent el seu estat de salut, a Josep Pinós li fou permès de canviar la dura presó en aquest castell per un confinament més suau a Saragossa.
JOAN DE LANUZA I OMS, COMTE DE PLASÈNCIA
Un octogenari condemnat a bandejament
President del Braç Militar de Catalunya a les reunions del 30 de juny i 5 de juliol de 1713, defensà la necessitat de resistir i de declarar la guerra a qualsevol rei que no respectés les Constitucions.
L'Onze de Setembre, amb gairebé vuitanta anys, recollí la bandera de Santa Eulàlia quan Casanova caigué ferit i combaté els assaltants, mentre, defensant el baluard de Santa Clara, moria el seu únic fill baró, Josep de Lanuza, capità de la companyia del 6è batalló de la Coronela. En reconeixement als seus mèrits, la nova administració castellana li confiscà les propietats i cremà els seus títols nobiliaris. Visqué llavors en condicions miserables, sense poder reparar la casa, en ruïna a causa de les bombes.
Els pocs diners que una filla enviava des de Viena van ser l'únic suport per a sobreviure, fins que Castel-Rodrigo publicà un ban prohibint tota correspondència amb Àustria, fins i tot als botiflers. Així es confiscaren al comerciant Milans els pagarés que rebia del seu agent de Viena, per tal que ell pagués a Lanuza, a càrrec de les quanties que lliurava la seva filla. El capitán general no podia processar-lo, perquè els pagarés tenien data anterior al ban, però el tancà a casa seva amb guàrdies a la porta i proposà que fos bandejat a Castella: "... pues sobre haber sido Cabeza principal de la pasada revolución, es uno de los que viven mas obstinados en su error."
Madrid optà per Segòvia com a lloc de confinament. Allà restà fins al 28 d'octubre de 1723 quan, atenent súpliques de la seva dona, se li autoritzà el trasllat a València en les mateixes condicions: control de visites i correspondència, presentar-se cada dia a Capitanía, no entrar a Catalunya. L'informe del primer ministro deia: "...se puede dignar de conceder a este Caballero, el último consuelo de que vaya â morir, entre su mujer e hijas, que acaso, le podrá servir, de algún desengaño, el verlos en el infeliz estado que él, los ha puesto... ". Joan de Lanuza morí a València, probablement el mateix any 1723.
A proposta de Castel-Rodrigo, el comte de Plasència fou bandejat a Castella, i es fixà la ciutat de Segòvia com a lloc del seu confinament. Joan de Lanuza i Oms fou sotmès a vigilància i estigué rigorosament controlat.
Afinals de 1723, Joan de Lanuza va ser autoritzat per anar a raure amb la seva família, encara no a
Barcelona però sí a la ciutat de València.
SALVADOR DE TAMARIT I ELS GERMANS RIVERA CLARAMUNT
"... sobre ser Catalanes, ..."
Elsgermans Josep Antini i Carles Rivera redactaren els Annals Consulars de la Ciutat de Barcelona, lluitaren durant el setge i participaren en les Juntes de la defensa de la ciutat, igual que Salvador de Tamarit, nomenat sergent major encarregat d'acompanyar la bandera de Santa Eulàlia.
Els confiscaren els béns i cremaren els seus títols nobiliaris. Ells organitzaren reunions dels partidaris de continuar la resistència, on Castel-Rodrigo no va aconseguir infiltrar confidents i manà torturar un dels seus mossos, el qual declarà que esperaven l'arrivada de l'arxiduc. Aquesta confessió va servir per recomanar la presó per als tres prohoms. El primer ministro borbònic decidí enviar Tamarit a Valladolid, Josep Antoni Rivera a Burgos i Carles Rivera a LLeó, perquè eren "... los mas acérrimos enemigos del
Estadoen el tiempo de la rebelión, sobre ser Catalanes, la facilidad, e inclinación de esta Nación a la rebeldía, y haberlo sido estos sobre los Conventículos, que entre sí tienen ...". El 31 de desembre de 1715 partiren cap a les ciutats esmentades.
Carles Rivera morí a Lleó el desembre de 1716, per les ferides dels combats del baluard de Santa Clara. A Josep Antoni Rivera, gràcies a les súpliques de la muller i la mare, li concediren l'alliberament el 29 de novembre de 1721 i seguí trevallant en la Història de Barcelona. Tamarit alternà estades a la presó amb confinaments en un convent, a Valladolid, fins què va ser alliberat el 10 de novembre de 1725 i pogué tornar a Catalunya.
Els precs de la dona de Tamarit, amb nou fills i en estat d'extrema pobresa, aconseguiren que rebés uns quants diners, procedxents de les rendes dels seus béns confiscats, a partir de 1722: "... parece que a titulo de piedad y por vía de Limosna, le señale V. M. de su Caudal alguna pensión, a el en Valladolid, y a su Mujer y Hijos en Barcelona para que puedan vivir, sin tocar el extremo de perecer..."
Els germans Rivera compilaren els Anals Consulars de la Ciutat de Barcelona. Aquesta ciutat té un escut propi, que és un símbol mantingut amb continuïtat i enregistrat de ben antic en il·lustracions de còdex, gravats, i també esculpit repetidament en pedra picada, com aquesta mostra de 1647 en façanes i portes de cases i palaus arreu la ciutat. Encara que hi ha qui s'ha inventat un altre escut i una altra bandera, al servei de mistificadors interessos partidistes disfressats amb arguments de "potsmodernitat", cal dir que sols el disseny clàssic en quatre quarters és l'escut de Barcelona.
Josep Antoni Rivera fou relativament afortunat, el seu confinament a Burgos només durà sis anys.
La historiada façana de San Pablo, a Valladolid, topa amb l'austera concepció del gòtic català. En aquesta ciutat, Salvador de Tamarit hi passà forçadament deu anys, repartits entre estades a la presó i confinaments en convents.
ENDERROCAR CASTELLS I CASES
Destruir possibilitats de resistència
Amb la clara intenció de controlar militarment el país, les autoritats borbòniques planificaren curosament la destrucció de castells i masies susceptibles de ser fortificades, una estrtègia que ja havien practicat amb éxit els francesos en emparar-se dels comtats de la Catalunya nordpirenenca. El bisbe de Sogorb en el punt 7è del seu informe del 26 de maig de 1715 ho deixava ben clar: "... Que en Catalunya e derriben las torres, que llaman masías, o casas de campo, y se les obligua a formar L ugares, porque además de que se cría la Gente fiera, son Receptáculos de Miqueletes, y bandidos, no siendo fácil averiguar los delitos, ni castigarlos.
Es donaren instruccions en aquest sentit al Capitàn General de Cathaluña, marquès de Castel-Rodrigo, el qual les seguí al peu de la lletra, com palesa el seu informe de gener de 1716, detallant els castells i cases que ja eren enderrocades o bé a punt de ser-ho:
A la vegueria de Girona els castells enderrocats eren 18 (entre ells els d'Empúries, Besalú, Sant Feliu de Guíxols i Blanes) i restaven 21 edificis més per enderrocar (el castell de Salt, el d'Ullastrell i el de Púbol entre d'altres), mentre que a la vegueria de Camprodon ja havia enderrocat 8 edificis (el castell de Camprodon i el de Rocabruna entre ells).
Només a la vegueria de Manresa havia enderrocat 6 castells (entre els quals el de Casrellterçol i el d'Artès) mentre que a la vegueria del Lluçanès s'havia d'enderrocar el castell d'Olost, 3 més a la subvegueria de Berga (el més important era el de Gironella) i uns altres 10 a la vegueria de Vic (entre els quals hi havia el de Centelles, Esparraguera, Orís, Besora i Montesquiu)
Tot plegat suma 66 edificis afectats, ja que el castell d'Orís, inclòs a la llista, fou "indultat" per dos motius: era molt car enderrocar-lo i se'l va voler aprofitar com a caserna militar.
El castell d'Olost, al Lluçanès, ha estat reconstruït com a residència.
Salvat de l'enderrocament per ser usat com a caserna per l'exèrcit d'ocupació, el castell d'Orís ha estat tan descurat que a hores d'ara es troba en situació de lamentable ruïna.
De l'enderrocament del castell de Gironella només se'n salvà el basament, sobre el qual s'han edificat posteriorment la torre del rellotge i el nou edifici de l'Ajuntament.
UN ALTRE INTENT DE DESMEMBRAR CATALUNYA
Després dels combats del Nord, el Principado de Rosas
Com relatara Sanpere i Miquel al seu llibre Fin de la Nación Catalana, "si Isabel Farnesi, segona muler de Felip V, no ho hagués impedit en el darrer moment, per gelosia de la princesa dels Orsini, el monarca borbònic hauria lliurat a aquesta princesa l'anomenat Principado de Rosas, que ocuparia gran part de l'Alt Empordà, semblantment a l'antic comtat d'Empúries. D'aquesta manera Catalunya hauria vist amputada aquesta part del seu territori a la fi de 1714. "
Aquest Principado de Rosas comprenia exactament: "... la porción de Cataluña que está entre la Frontera del Rosellón y el río Ter, terminada poir una parte por el Mar Meditarráneo, y por otra por una Línea que cerrará su territorio desde Nuestra Sra. de Rozeres (Requesens), Virolory (Vilatorlí), Mazoroc (Masarac), Vilarnadal, Figueras, Rogua (Romanyà), Sn. Miquel, Sant Mori, Villahour (Vilaúr), Empailes (Lampaies), Pains, (Pins), Vilopriu, Gauze (Gaüses) y Colomes (Colomers); las quales Villas y Lugares y su Jurisdicción serán también inclusas como haciendo parte de su territorio..
La Llotja i catedral de Castelló d'Empúries, extinguida seu episcopal i antiga capital del comtat d'Empúries, Castelló formava part del projectat Principado de Rosas.
El nou castell de la Trinitat és una talaia que domina la badia de Roses, però també representava una amenaça per a la població en cas d'aldarulls.
El mapa permet apreciar l'abats territorial de l'operació desmembradora que representava el Principado de Rosas, que assolia les següents poblacions sota el seu domini: L'Estartit, Torroella de Montgrí, Verges, l'Escala, St. Pere Pescador Castelló d'Empúries, Figueres, Roses (la capital), Cadaqués, Perelada, Port de la Selva, Llançà, Espolla i Portbou (actualment pertany a França, i a les hores formava part del Rosselló i pertanyia a la Catalunya Nord).
Castillo de San Fernando és el nom d'una ciutadella borbònica plantada a l'Empordà i amb la ciutat de Figueres a l'abast de la seva artilleria, una estratègia que els borbònics idearen per a Barcelona i l'exèrcit castellà estenguè arreu del país ocupat.
UNA CIUTADELLA APUNTANT CONTRA BARCELONA
"... hacerla ceniza..."
Està documentat que el primer rei Borbó castellà, Felip V, junt amb una part important del seu entorn més immediat eren partidaris d'esborrar Barcelona del mapa, com havien fet amb Xàtiva. Un dels ministros
borbònics opinava així: "...Desmuela a Barcelona, sus murallas, todas cenizas, todos los edificios que tenían y hoy se mantienen de Ciudad, Diputación y armas, con otras antuguallas, bórrese eso. Las Crecientes del mar batan sus calles, el puerto cegarlo, su Linterna derribarla. Verá su V.M. quan humildes son, y escarmentaran todos los demás... Las raíces es menester sacarlas de lo más íntimo de la tierra, estas raíces de donde han nacido, siempre es de Barcelona, pues tierra que produce tan malas consecuenciencias hacerla ceniza...."
Barcelona existeix encara perquè finalment la decissió presa pel rei no va ser aquesta. Entre les dues opcions que restaren, bastir una ciutadella mantenint les muralles (Verboom) o aixecar una ciutadella i enderrocar les muralles (Lacheraine) es va imposar la opinió de Verboom. El 25 de maig de 1715 Felipe V aprobava tot el projecte de Verboom, bastir la Ciutadella enderrocant només els edificis que fos necessari i mantenir les muralles un cop reparats els impactes del setge. Això convertia Barcelona en una gran presó.
L'excavació del fonaments de la fortalesa s'inicià el 7 de març de 1716. Les obres seguiren a bon ritme i quan, pel juny de 1718, Verboom hagué de traslladar-se a Itàlia per orre reial, Alejandro de Rez s'encarregà de finalitzar la construcció, que concluí abans d'acabar l'any.
L'Onze de Setembre de 1717 una gran tempesta amb llamps i trons, descarregà sobre Barcelona. Un llamp enderrocà casualment i simbòlica una part de la ciutadella, i un altre descàrrega feu explotar la pólvora de la caserna de les Drassanes. Aquella explosió matà vint soldats i, lamentablement, quatre veïns innocents.
El projecte de la ciutadella de Verboom, que podem veure requadrat, es va seguir amb molta fidelitat, com s'aprecia en el plànol de Barcelona amb la ciutadella ja construïda i lligada a les muralles de Barcelona.
La ciutadella de Barcelona va ser detestada pels barcelonins fins ala seu enderrocament, autoritzat el 1868. Durant la gran bullanga de 1842, els revoltats
aconseguiren prendre-la en ser abandonada per la guarnició, sorpresa per aquella explosió de ràbia popular i que es trobava sense reserva de queviures. Després, en represàlia, el general Espartero,duque de la Victoria, bomberderjà Barcelona des de Monjuïc. Un any més tard, el general Prim tornà a bombardejar una Barcelona novament revoltada pel moviment de "la Jamància".
L'Onze de Setembre de 1717 un llamp enderrocà una part de la ciutadella de Barcelona. El 1841 s'inicià la seva demolició, pero el 1843 s'ordenà des de Madrid la reconstrucció de la part afectada, a càrrec de la ciutat de Barcelona. Quan el general Prim acccedí al poder autoritzà el definitiu enderrocament de la sinitra fortalesa.
L'actual Parc de la Ciutadella conserva tres edificis que formaven part de la fortalesa. La capella ha esdevingut una parròquia militar i al palau del governador hi ha l'Institut Verdaguer, de segon
ensenyament. A l'antic arsenal hi ha encara el Museu d'Art Modern junt al Parlament de Catalunya, lamentablement coronat per l'escut del primer Borbó castellà.
RABEJAR-SE AMB ELS SÍMBOLS PER ATACAR LA IDENTITAT
.... para que no quede vestigio...
Tot allò que pogués ajudar a recordar un passat de país sobirà i no sotmès a les lleis de Castella, tot allò que pot ser algun dia pogués servir per a refer un imaginari polític propi, fou destruït: banderes, insígnies, mobiliari del Consell de Cent, vestits dels consellers, campanes, privilegis, monuments, quadres i tapissos... Per tal d'exemplificar aquest fets, esmentarem el cas de la Pìràmide del Born i, a banda, la trista fi de l'Honorata, campana de la Seu de Barcelona.
Convé recordar que si el punt 24 de l'informe del bisbe de Sogorb s'hagués aplicat en sentit estricte, Barcelona hauria vist el seu nom substituït pel de Santa Eulàlia de la Ribera. Altra vegada retrobem el tràgic precedent de la castigadíssima Xàtiva, que convertiren durant més d'un segle en San Felipe, en honor del Borbó. El mateix bisbe centralista i uniformitzador rematava que una mesura com aquesta: "... seria útil especialmente en estas que tienen humos de Repúblicas, para que se humillasen".
La Piràmide del Born era un monument que es va bastir arran de la victòria catalana del 12 de maig de 1706, quan els defensors de Barcelona foragiten l'exèrcit que assetjava la ciutat, amb el mateix rei Borbó al capdavant. A partir de llavors, fins a la fi de la guerra, cada 12 de maig Barcelona era una festa. Després de l'Onze de Setembre de 1714, el Duc de Berwick va fer destruir la piràmide a correcuita. La feina no quedà ben acabada, perquè el 10 de maig de 1716 Castel-Rodrigo escrivia: "...he reparado que permanecía el Asta principal cde aquella, y en el Màrmol del Pedestal la descripción del motivo... L o he mandado borrar y destruir enteramente, para que no quede vestigio de Monumento tan injusto..."
Una de les estratègies per esborrar la memòria de la Generalitat fou convertir el seu palau en estage de la Real Audiencia.
Els ocupants plantaren sense escrúpols símbols seus subtituint els del país, esborrant els antics senyals d'identitat. A tall d'exemple, a la Ceca de Barcelona hi col·locaren l'escut del rei Borbó.
La ciutat de Barcelona tenia per única Patrona, fins el segle XVII, la Santa màrtir barcelonina Eulàlia. Però Santa Eulàlia no sols era la Santa Patrona de Barcelona, sinó un símbol del seu esperit de lluita. Recordem que hi havia una Bandera de Santa Eulàlia, cremada pels vencedors a Madrid per celebrar la seva victòria, que era la Bandera de Guerra de la ciutat. No ha de sorprendre, doncs, d'ins d'una guerra de símbols, el subtil i progressiu arraconament de Santa Eulàlia, gairebé fins a l'oblit, junt amb l'increment del
culte a favor de la Mercè, patrona dels captius.
No coneixem vestigis gràfics de la destruïda Piràmide del Born, però hi ha fotografies d'una història moderna equivalent: les quatre columnes de Montjuïc. L'arquitecte Puig i Cadafalch, que fou President de la Mancomunitat de Catalunya, projectà quatre columnes, que simbolitzaben els quatre pals de la Senyera al recinte de l'Exposició Universal de 1929, aixecant-se vora l'explanada on ara hi ha la font d'en Buigas. Però aquest senyal d'identitat desagradava a Miguel Primo de Rivera, general espanyol i dictador, que manà enderrocar-les el 1928. L'any 2001, dit Any Puig i Cadafalch, vint-i-sis anys després de mort el darrer dictador de les Espanyes, l'equip de govern municipal de Barcelona no ha gosat manar que es tornesin a aixecar...
HONORATA, LA CAMPANA EXECUTADA
"... un instrumento que fue tan escandaloso.
La campana Honorata de la Catedral, que donava les hores i tocava a sometent, era malmesa des del setge de 1705. Els administradors borbònics de la ciutat volien reparar-la i l'Intendente conseguí el permís, el 25 d'octubre de 1717. Es contractà el fuster Domènec Gras per refondre l'Honorata, però el marquès de Castel-Rodrigo escrigué a la Corte que: "... Esta Campana que se intenta refundir, fué en las turbaciones pasadas la Piedra del Escándalo de ellas, pues fuè la que tocò en todos los movimientos de las Sediciones por señal de todas sus barbaras operaciones.
Madrid ordenà anul·lar el contracte i que no es refongués campana i el capitàn general suggerí que amb el seu metall es podrien fondre dos canons, que serien situats a la Ciutadella, amb sengles inscripcions: "...y será mucha razon, y bien parecido, que un Instrumento que fue tan escandaloso en todas las turbaciones pasadas (qual lo fue esta Campana), y fomentador de las Rebeliones bárbaras de esta Ciudad se convierta en otrosInstrumentos que justamente sirvan para la Sujección de la misma..."
El Borbó hi estigué d'acord, però manà que no es posés cap inscripció. Finalment l'Honorata fou esbocinada i fosa, i els dos canons nous s'emplaçaren en dos baluards de la ciutadella, apuntant cap a Barcerlona.
Castel-Rodrigo plantejà la necessitat d'una campana de relotge que regulés els actes civils deixant l'altra, la Tomasa, per a funcions religioses. El ministro José Rodrigo opinà que: "... Lo mejor es que no haya tal campana de Reloj mayor. Lo primero en pena de lo que delinquieron. Lo segundo porque no vuelvan a usar mal de ella. Que pongan relojes medionos en tres, o, quatro partes de la Ciudad para que de todas
partes sepan en que hora viven."
L'any 1998 es fongué finalment una campana que
havia d'anar al lloc de l'Honorata. Els barcelonins triaren el nom de Montserrat per a la nova campana, per votació popular. L'Honorata quedava així morta
i enterrada, i perdut un altre bocí de memòria de loa pròpia història.
Als campanars de la catedral de Barcelona hi havia dues grans campanes, conegudes populaement com
la Tomasa i l'Honorata. Aquesta, castigada per haver tocat a sometent durant el setge, fou despenjada, esbocinada i fosa. Amb el bronze se'n fongueren dos canons, ornats amb les armes del rei Borbó, que s'emplaçaren als baluards de la ciutadella apuntant contra la ciutat.
Projecte dels baluards de la ciutadella de Barcelona, de Verboom, amb emplaçament previst per a un canó. Construïts els baluards, s'hi emplaçaren els canons fosos amb el bronze de l'Honorata.
DESTRUCCIÓ D'UN AVANÇAT ESTAT DE DRET
Imposició de les lleis de Castella
L'objectiu final dels vencedors, com ja haviem avançat a l'Aragó i a València l'any 1707, era l'anorreament del sistema polític i de govern català. Les constitucions o lleis, el pacticme, el dret, el sistema fiscal del país..., tot feia nosa a l'absolutisme borbònic que es volia imposar, un sistema que es volia fer passar per modern, i encara avui hi ha qui pretèn que ho era.
La primera fase d'aquest procés de destrucció i suplantació por derecho de conquista va des de 1714 fins a l'abril de 1716, quan es contitueix a Catalunya la Real Audiencia. El juliol de 1714 Macanaz aconsellava que els regidors de les ciutats d'Aragó, València i Catalunya fossin castellans, cosa acceptà el monarca. El bisbe de Sogorb detallà que: "... qualesquiera Privilegios, despachos, Cédulas, concesiones, o mercedes hechas por los Señores Reyes, por qualquier titulo, o causa, aunque sea onerosa, a quualquier Reino, Principado, Ciudad, Villa, Lugar, Territorio, o comunidad, por ser consiguiente a la Conquista, el heberlos perdido todos... " El mateix Felipe V recordava el juny de 1715, el nou capitán general que: "... los fueros y antiguos usos de Cataluña que es lo que debe olvidar y lo que absolutamente tengo negado y abolido..." Castel-Rodrigo governà amb Bans, imposant durissímes penes als que s'hi resistissin.
El Decreto de Nueva Planta deixava el govern de Catalunya en mans del capitán general i de la Real Audiencia, que s'hostajà al Palau de la Generalitat perquè la substitució quedés clara. El Decret detalla el funcionament de l'Audiencia però conté les línies bàsiques del sistema absolutista que s'entenia a tots els àmbits administratius: els regidors de les principals ciutats eren nomenats pel Consejo de Castilla i el seu càrrec era vitalici, les vegueries són substituïdes per 12
corregimientos, al fron dels quals apareix la figura del
corregidor, càrrec nomenat i exercit per militars...
Ban del capitán general marquès de Castel-Rodrigo, del 12 de març de 1716, per a la requisa de documents i textos que havien de ser destruïts o expurgats per destruir la memòria de l'Estat català i el seu ordinament constitucional.
D. FRANCISCO PIO DE SABOYA, MOVRA, CORTE REAL, Y
MONCADA, MARQVES DE CASTEL-RODRIGO, CONDE
DE LVMIARES, DVQVE DE NOCHERA, PRINCIPE DE SAN
GREGORIO, Capitàn General, y Governador Perpetuo de las
Islas Terceras, Santa-Maria, San Jorge, Fayal, y Pico Graciofa, y
Cuerbo, Comendador Mayor de la Orden de Chrifto, Grande de
Efpaña, Cavallero del Infigne Orden del Toifon de Oro, Baron
Romano, Noble Venero, del Confejo de fu Mag. en el Supremo
de Guerra, Governador, y Capitàn General defte Exército, y
Principado de Cathaluña.
COMO
El bisbe de Sogorb parlava en uns termes que va reprende sense embuts la darrera "Cruzada".
Palau de la Generalitat. Els ocupants fent valer el seu derecho de conquista, convertiren aquest palau en seu de la Real Audiencia, per sancionar de forma ben visible la destrucció de les antigues institucions de govern.
REPRESSIÓ FISCAL
"... las exorbitantes cargas que les están impuestas..."
A finals de 1716 s'establí la impossició del Catastro, del que eren exempts els botiflers. El real afectava a terres, cases, molins i forns, gravats amb un 10% dels beneficis que produïen. El personal queia sobre membres dels gremis i camperols, gravats amb un 8,5% del seu sou. El ganancial grabava els comerciants amb un 10% dels seus beneficis. Aquesta contribució la cobraven destacaments militars que recorrien el país i va fer que més de cinc mil famílies preferissin abandonar les seves cases i fugir cap a França. Cal afegir que els pobles continuaven patint la càrrega de l'allotjament de soldats, que els produïa una despesa equivalent a la tercera part del Catastro. Es seguien pagant els impostos que abans cobraven la Generalitat i la ciutat de Barcelona. Hi havia impostos nous sobre el paper segellat, la sal, el cacau, etc. L'exacció fiscal augmentà moltíssim.
Quan Castel-Rodrigo marxà, el 17 de gener de 1721, recomanà reduir els impostos a la meitat perquè: "los Pueblos de este Principado están en un miserabilísimo estado por las exorbitantes cargas que les están impuestas y que se ejecutan con el mayor rigor... pues no pudiendo aguantar el peso, ni bastando todo su sudor para poder Vivir, abandonan los Vecinos sus Pueblos y Casas y van a buscar la Vida como
pueden... "
El nou impost del Catastro es cobrava manu militari.
LA PERSECICUCIÓ DE LA LLENGUA
"... que se consiga el efecto sin que se note el cuidado"
Els vencedors volien la desaparició de la llengua catalana, substituida pel castellà.
Macanaz amb la seva idea d'intencanviar religiosos catalans per castellans, buscava també fer desaparèixer la llengua "... reformen tanto escándalo, instruian al pueblo, quieten el país, ayuden a los ministros y destierren con los vicios hasta el lenguaje..." (5 de gener de 1715). El bisbe de Sogorb deia: ".... Un Rey, una Ley, y una moneda; a que se puede añadir, y una Lengua, por lo que se podría prohibir, el uso de otra, que la Castellana..
de tribunals. El Decreto de Nueva Planta mana que: "Las Causas de la Real Audiencia se substanciaran en Lengua Castellana."
El castellà era obligatori als judicis, parlat, però no a
la redacció de les sentències, que es feien en llatí. La Real Academia i Castel-Rodrigo demanaren a Vadillo, el setembre de 1716, que les sentències es redactessin en castellà. El rei consultà el Presidente del Consejo de Justicia, Luis de Miraval, el qual va argumentar que: "con el mayor uso de la lengua Castellana, se irá extendiendo esta, a los de aquel país, y la necesidad de sus propias dependencias en explicar, y entender sus derechos, los nexesitarà a aplicarse a la inteligencia de la lengua Castellana, y por este medio insensiblemente, y por su propio interés, se aplicaran a saberla, y hablarla... "
A les Instruciones Secretas donades als Corregidores el 1716 es deia: "... se podria prevenir el cuidado de introducir la lengua Castellana en aquel pais... parece combeniente dar... instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado"
Un altre medi de castellanització fou la substitució de totes les universitats catalanes per la nova de Cervera, on la llengua emprada era el castellà.
Última pàgina de l'original manuscrit del Decreto de Nueva Planta, arma eficaç en la guerra contra la nostra llengua, signat per l'absolutista monarca Felipe V amb la fórmula autoritària de Yo el Rey.
La més jove universitat pública barcelonina porta el nom del linguïsta català Pompeu Fabra. Precisament aquesta Universitat Pompeu Fabra té part de les seves instal·lacions, com l'edifici Jaume I, vella caserna, en terrens que havien estat ocupats per la desapareguda ciutadella de Barcelona. En un discret memorial que ho recorda podem llegir que: "Aquí hi va haver, de 1716 a 1868, una part de la Ciutadella de Barcelona, bastida per Felip V per castigar i sotmetre la ciutat. La Junta Revolucionària va acordar-ne l'enderrocament el 3 d'octubre de 1868, i solament se'n van conservar alguns immobles, com el que avui és seu del Parlament de Cataluynya. En compensació per les velles casernes, l'Ajuntament de Barcelona va construir aquests edificis, que han estat d'ús militar durant més d'un segle. El 26 de setembre de 1991 l'Estat els va cedir, amb l'acord de la ciutat, a la Generalitat de Catalunya. La Universitat Pompeu
Fabra els va rebre el 13 de febrer de 1992 (Jaume I)
i el 13 de juliol del mateix any (Roger de Llúria), i els va començar a utilitzar el 25 de setembre de 1996."
MANIFEST DE L'ASSOCIACIÓ MEMORIAL 1714
ONZE DE SETEMBRE DE 1990
Cal convenir que el desenvolupament d'una nació exigeix poder disposar d'un estat que assumeix com a propis els interessos col·lectius d'aquesta nació i dels individus que la constitueixen. Demana, també tenir un territori bàsic on poder-se desenvolupar i uns territoris pròxims d'influència mútua amb qui compartir interessos comons. En darrer terme li dóna continuïtat una consciència històrica precisa i diferenciada, de les diverses etapes per les que va passant.
El desenllaç de la Guerra de Successió espanyola, a principis del segle XVIII, va comportar la desaparició de l'Estat Català, representat aleshores per la Corona d'Aragó, i va deixar la nació catalana indefensa davant l'estat espanyol castellà, fet que va debilitar la nostra consciència històrica. Va representar, també, el darrer desmembrament territorial de totes les parts que havien integrat aquell estat: Catalunya, amb València, les Balears i Aragó; i Sardenya, Nàpols i Sicília. El que actualment anomenem Catalunya Nord, els comtats catalans de més enllà deks Pirineus, havien estat separats el segle anterior, quan el Conde Duque de Olivares inicià el projecte d'estat espanyol castellà contemporani. Montpeller i Occitània eren ja record llunyà i Menorca iniciava un periple particular de quasi un segle.
Possiblement el tarannà dels catalans i el coneixement del que havia estat la Corona Catalano-Aragonesa com a organització política plurinacional reeixida, han fet que el catalanisme aspirés a transformar l'Estat Espanyol Castellà en un altre, que assumís la Nació Catalana com a pròpia i donant així una alternativa a la concepció uniformista.
Des de fora del catalanisme, això s'ha presentat com dos objectius comtraposats que no admeten síntesi, i
en to desqualificador es retreia a Cambó que pretenia ser el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d'Espanya.
No hi ha cap contradicció en reclamar que l'Estat Espanyol assumeixi la Nació Catalana en tota la seva plenitud i potencialitat i que, en conseqüència, esdevingui de fet Estat Català. L'única incongruència pot venir de no expressar-ho clarament i oberta, de no incorporar a la demanda la totalitat del territori de la Nació Catalana i en acceptar per a la nostra nació un rang menor al de les altres que formessin part d'aquest nou estat.
Encara podríem afegir que si l'objectiu polític de disposar d'un estat propi admet el discurs de compartir-lo amb d'altres nacions peninsulars, també contempla la possibilitat d'un estat en exclusiva, a,mb vinculació directa amb Europa i assentat sobre el territori natural de la Nació Catalana.
A partir de la derrota militar i la desaparició política de la Corona Catalano-Aragonesa, els catalans inicien un procés col·lectiu de recuperació, sobre tot en els darrers cent anys, que ha permès d'obtinir victòries polítiques parcials i una represa de la consciència nacional.
És en aquest context de recuperació que va néixer a Barcelona l'Associació Memorial 1714, amb l'objectiu immediat de dignificar el Fosar de les Moreres i de donar a conèixer l'heroisme dels homes que s'hi enterraren i l'esperit que els animava. L'objectiu profund que inspira el Memorial 1714, des de la seva constitució, va ser i continua sent -és- la recuperació de la consciència històrica dels catalans. Per aconseguir-ho -en aquest sentit-, la data de l'Onze de Setembre de 1714 té una gran importància (A Lleida en relació al Roser podria ser un altra, com a Cardona, a València o a Mallorca. Malgrat que totes es reforcen i expressen el mateix)
I té importància perquè aquesta data permet d'expessar el simbolisme d'un abans i un després. Un abans caracteritzat per l'existència d'un estat propi. I un després, determinat per la lluita per a defensar i refer la Nació Catalana i dotar-la, novament, d'un Estat.
------------
http://www.veupropi
Marketing i Estratègia: Llibres pràctics sobre estratègies: http://www.clubposi
http://www.personal
Pel Canvi de xip: http://wave.
http://blocs.
http://blocs.
____________
Looking for the perfect gift? Give the gift of Flickr!
http://www.flickr.
[Non-text portions of this message have been removed]
http://groups.yahoo.com/group/catalonia-europa/
1-Aquest �s un grup sobiranista catal� i federalista europeu, d'esquerres, antipatriarcal i antireligi�s. Es una iniciativa espont�nia, espontane�sta i deslligada de cap entitat organitzada. Aquest grup no admet continguts: 1-comercials, 2-que facin apologia de la religi� o que justifiquin postures diferents de l'ateisme, 3-que atemptin contra els principis ideol�gics de l'esquerra europea i catalana.
2-ATENCI�!!!!: Per a evitar virus i atacs aquest grup NO ACCEPTA missatges
amb arxius adjunts. Si el contingut de l'adjunt que voleu enviar �s un
escrit, podeu copiar-lo dins el cos del missatge en format de text.
Altres tipus de documents podeu carregar-los directament dins la web.
Aquest grup TAMPOC no accepta missatges amb format HTML.
3-Si no vols rebre els missatges d'alg� en particular, no cal donar-se de baixa del grup, �s m�s f�cil filtrar aquest alg�.
4-El terme "Catalunya" s'hi usa seguint el criteri de Josep Guia al seu llibre "Es molt senzill digueu-li Catalunya": http://www.psan.net/llibres/digueu-li/digueu-li.pdf
5-Els missatges d'aquest grup s�n reenviats autom�ticament i es pobliquen al blog:
http://catalunya-lliure-free-europa.blogspot.com
��������������������
Change settings via the Web (Yahoo! ID required)
Change settings via email: Switch delivery to Daily Digest | Switch format to Traditional
Visit Your Group | Yahoo! Groups Terms of Use | Unsubscribe
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada