XIRINACHS DETINGUT (recull llarg)

----- Original Message -----
From: espanyansescanya
To: catalonia-europa@yahoogroups.com
Sent: Tuesday, October 25, 2005 11:47 PM
Subject: [catalonia-europa] Fw: XIRINACHS DETINGUT (recull llarg)

Llibertat immediata i sense condicions per a LluísXirinacs

http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/12819

més notícies a:

http://www.vilaweb.com/www/ep/noticia?noticia=1584778

------------------------------------------------------------------------------

http://josepsort.blogspot.com/2005/10/xirinachs-detingut-lestratgia-de-la.html

XIRINACHS DETINGUT, L'ESTRATÈGIA DE LA TENSIÓ, PAS U.

En Lluís M. Xirinachs ha estat detingut en aplicació
de la llei antiterrorista, segons sembla quan anava a
renovar-se el Document d'Identitat. No consta que hagi
estat necessari la participació en l'operatiu dels
GEO, ni dels Grups Rurals de la Guàrdia Civil o dels
agents del CNI...
Deixem-nos de conyes. Estem assistint a l'estratègia
de la tensió. L'estat ecspanyol està intentant
torpedinar des de dins el procés que creu que portarà
al seu esberlament, que és el de l'aprovació del nou
estatut. Els ecspanyols viuen en un estat de bogeria
col.lectiva com ho demostra que des del Borbó gros,
passant pel Borbó petit, seguint per la pràctica
totalitat de les grans institucions centrals (Banc
d'Ecspanya, Consejo Gral Poder Judicial, CC.OO., UGT,
CEOE, etc) estan segregant defenses per protegir els
seus privilegis immemorials.

El poder judicial és sense cap mena de dubte un dels
més oposats a la modificació de l'statu quo. Cal tenir
present que és qui menys s'ha vist transformat per la
Constitució o l'Estat Autonòmic, de manera que les
dues institucions jurisdiccionals d'abast ecspanyol,
és a dir, el Tribunal Suprem i l'Audiència Nacional,
van travessar la transició ecspanyola sense quasi
adonar-se'n. Per cert, l'Audiència Nacional, és la
successora directa i legítima del terrible Tribunal de
Órden Público (TOP), institució d'avantguarda en la
repressió contra els militants antifranquistes.

Doncs bé, el poder judicial, l'únic que encara
controla el PP a través de la seva majoria en el CGPJ,
ha ensenyat les dents tot activant la detenció de qui
sense cap mena de dubte encarna no només la imatge de
la resistència antifranquista per excel.lència -fins i
tot va estar a punt de rebre el Premi Nobel de la
Pau-, si no també la persona que, tenint-ho tot a
favor, no només es va negar a entrar en el sistema de
la transició, sinó que va denunciar amb pèls i senyals
La traïció dels líders, fet pel qual es va convertir
en una bèstia negra, no només de la classe política
oficial, sinó sobretot dels seus aduladors mediàtics,
que no han dubtat mai en desprestigiar-lo així que
n'han tingut l'ocasió.

Bé al marge de tot plegat, què significa la detenció
d'en Xirinachs? Doncs incrementar l'estratègia de la
tensió en un moment clau. No és cap casualitat, per
descomptat. És un pas intermig envers el que ja he
anunciat que passarà de forma inevitable. Que tot
plegat és un muntatge per incrementar la tensió ho
demostra el fet que va ser detingut quan va anar a
renovar el document d'identitat. Per que ara? Doncs
perquè cal posar tota la carn a la graella i fer
possible que tot plegat faci un pet com un aglà! Algú
em dirà que els sofisticadíssims sistemes d'informació
ecspanyols no sabien on localitzar Xirinachs... bé
això no s'ho creu ni el més beneit de la colla!

Ecspanya, l'ecspanya eterna enemiga atàvica de la
Catalunya Lliure, ha posat un pes més en la balança de
l'estratègia de la tensió.

Ara cal donar una resposta contundent, si bé em temo
que la partitocràcia i els seus acòlits mediàtics, no
estaran "per la labor", atès que han estat els
destinataris de moltes de les crítiques i denúncies
del propi Xirinachs. (Salvant les distàncies i
honroses excepcions, pot passar com amb en Salvador
Puig Antich, quan "el Partido" va passar de
mobilitzar-se per impedir el seu assassinat.
Corregeixo, va esperar que l'assassinessin per després
mobilitzar-se per treure rèdits polítics d'un crim
d'estat).

Per això la resposta ha de ser de caire popular (en el
bon sentit de la paraula, per descomptat) i de base,
seguint per altra banda les teories organitzatives del
propi Xirinachs que abomina de les organitzacions
jeràrquiques i burocratitzades. Una resposta, doncs,
massiva, popular i autoorganitzada. Un tipus de
resposta on les noves tecnologies, per sort, poden
jugar un paper molt important.

LLIBERTAT XIRINACHS!
AUTONOMIA? LA DE PORTUGAL
INDEPENDÈNCIA!

-------------------------------------------------------------------------
http://josepsort.blogspot.com/2005/10/la-poltica-del-couteau-sous-la-gorge.html

DISCURS DE LLUÍS MARIA XIRINACS EL PASSAT 11 DE
SETEMBRE DE 2002 AL FOSSAR DE LES MORERES (BARCELONA)

Benvinguts tots, avui és el dia de la independència
dels Països Catalans (P.C.). Si avui no podem parlar
d'independència, quan en parlarem? Afirmar la
independència dels P.C. és una cosa que gairebé molta
gent se la té prohibida. Sembla que no es pugui obrir
la boca i se'n parla només amb mitja boca.
Independència, sobirania, emancipació, alliberament,
autodeterminació; tots són sinònims i vol dir que fem
el que creiem que hem de fer nosaltres. Això es
democràcia. Per tant la independència és democràcia.
Una nació és molt complexa, té molts ressorts i s'hi
juguen moltes variables, però la independència és
l'eix central, el pal de paller d'una nació. Una
nació, que no és independent, o és infantil o és
esclava; per tant, doncs, la independència no solament
és un dret sinó que també és un deure. Ja sé que els
que sou aquí, la majoria o la immensa majoria heu
vingut per convenciment, no cal que us ho digui. Però
també és cert que, fora d'aquí, hi ha molta fredor,
que molta gent viu en la ignorància, en connivència
amb l'enemic o com enemic opressor del país.

Tot aquell que viu i treballa o no treballa als Països
Catalans, tot aquell que està radicat en ells i no els
estima per damunt d'Espanya, d'Europa o del món i no
estima les altres instàncies més altes a través de
l'estimació del seu país, no es digne de viure en un
país. Pot tractar-se d'ignorància o de malícia. En el
primer cas s'ha d'esmerçar pedagogia, educació i anar
impartint instrucció. En el segon cas se'ls ha de
combatre.

25 anys d'aquest acte del Fossar de les Moreres. Els
anys 76 i 77, servidor no hi vaig ser, perquè estava
davant de la presó model de Barcelona, encara demanant
amnistia. Però l'any 78, ja vaig ser aquí, vaig parlar
i em vaig sentir molt feliç de poder-hi parlar. Han
passat 25 anys i no s'ha parat mai, amb dificultats,
amb molt de mèrit, amb un missatge inequívoc radical o
troncal. La paraula "radical" a vegades és devaluada
perquè sembla una cosa de gent extremosa. Tots els
arbres tenen arrels, tots els arbres tenen tronc i el
tronc i les arrels són allò que es defensa aquí. No és
allò que es defensa més enllà (al monument d'en
Casanoves). Allò són comissionetes, colletes,
floretes. El mèrit és aquí. I deixeu-me recordar,
perquè no es recorda, que aquest any, també fa 25 anys
que es va assassinar l'Assemblea de Catalunya. És
importantíssim. Era la nostra ETA.

Avui mateix, i això tampoc es diu en l'actual
celebració dels 25 anys de la manifestació de l'onze
de setembre de 1977, cal dir que aquella manifestació
no va ser el resultat d'una crida celestial. La
manifestació de l'aprop d'un milió de persones, va ser
el resultat d'una Assemblea de Catalunya orgànica,
organitzada, plena de delegacions, plena d'Assemblees
inferiors: de veïns, municipals, comarcals i de regió
o vegueria, per exemple l'Assemblea de les terres de
Lleida, per exemple la municipal de Cambrils, que ha
escrit la seva història a "l'Assemblea de Cambrils
dins de l'Assemblea de Catalunya". Etc. Aquesta era,
doncs, una assemblea orgànica en tot el país i cada
organisme d'aquests va portar 10,15, 20, 30, 50
persones i d'aquí en va eixir el milió. Aquest milió
no fou cap miracle, el miracle fou l'Assemblea de
Catalunya. Ella era tot allò que teníem; era la nostra
única força.

I, cosa mes tràgica encara, l'Assemblea de Catalunya
fou assassinada per catalans; l'Assemblea de Catalunya
fou assassinada per tres grups polítics que encara
tenen moltes quotes de poder en el sistema actual. Ho
sento molt. I hagué, en canvi, partits, com Esquerra
Republicana, que no van votar la dissolució de
l'Assemblea de Catalunya. Però hi va haver uns quants
que
van consumar aquella compra-venda d'escons que un
company ha esmentat abans; que van preferir llur escó
que tenir un poble organitzat. Tenir un poble
organitzat és la cosa mes forta socialment que
existeix. Bé, han sorgit moltes dificultats i jo haig
de dir, en aquest punt, que estic content perquè fa un
any, dos anys, tres anys, que ha sorgit
meravellosament munió de gent jove, gent molt jove,
independentista que estima la terra i s'ha anat
ajuntant en diferents grups, que, entre altres
actuacions, han obert una sèrie de bars, com "herriko
tabernes", per tot el país i que defensen
inequívocament aquest dret i aquest deure de la
independència.

Saludo a la joventut de l'esquerra independentista,
que actualment està en alça, moltes vegades sense
tenir ni pares ni avis de tradició catalana, sinó que
ells han començat un altra vegada de zero i els demano
que aquest braó que han tingut per començar de zero i
d'entendre la justícia des de la seva arrel, encara
que no hi haguessin gaire bons exemples, els recomano
que estudiïn, molt, la història de Catalunya per no
repetir els errors dels seus avantpassats i que tirin
endavant el país.

Ara vull entrar en un tema curtet, però important, que
ningú me l'ha dictat. L'organització d'aquest acte no
té cap responsabilitat del que jo digui. No m'han
posat condicions de cap classe. Ho dic jo, sota la
meva responsabilitat. Es tracta del terrorisme. Jo em
sento en aquest moment amb els peus assentats damunt
dels ossos de terroristes, d'aquella gent que va
defensar per les armes Catalunya i els Països
Catalans. Perquè també van caure, alguns abans i
alguns després, la resta dels Països Catalans, sota el
Borbó francès o espanyol. Em refereixo a aquells que
van defensar la nació per les armes i que avui dia els
homenatgem. L'Ajuntament de Barcelona ha fet un
pebeter aquí, unes coses molt boniques. Són
terroristes perquè van lluitar amb les armes per
defensar el seu país, com fa ETA.

Els alemanys deien terroristes als maquís que
defensaven França, els francesos desprès els van dir
herois. Els francesos tractaven de terroristes els
algerians perquè lluitaven per Algèria i desprès els
algerians els han fet herois. Aquests que estan
enterrats aquí son els nostres herois. Si els enemics
s'entesten en dir que són terroristes, doncs nosaltres
també som terroristes.

Macià, en la introducció de l'estatut d'autonomia de
1931 deia: tan de bò que no faci falta exèrcit. Era no
violent de cor, tot i ser militar. Però si necessitem
exèrcit que només sigui defensiu, qui sigui només per
defensar allò que ens han pres. És molt diferent un
exèrcit ofensiu que un exèrcit defensiu. Aquestes
paraules de Macià no tenien res a veure amb les
d'aquelles persones hipòcrites, de vegades fins i tot
bisbes (fora de quan guanyà en Franco) que diuen que
s'ha de negar la violència vingui d'on vingui. Són
hipòcrites, són hipòcrites.

Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb
neutralitat les parts d'un conflicte violent:
l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que
sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per
la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben
alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em
declaro enemic de l'Estat espanyol i amic de la ETA i
de Batasuna.

Penseu que la guerra tenia a l'Edat Mitjana unes
nobles regles d'una certa humanització, especialment a
partir del moment en què l'abat Oliva, un dels
fundadors insignes de Catalunya, va establir les
famoses Lleis de Pau i Treva. Avui dia hi ha la
convenció de Ginebra per fer la guerra una mica mes
humana i menys salvatge, però poques vegades se
segueix la convenció de Ginebra. Ni en les guerres
espanyoles ni en les americanes. Els americans han
tirat bombes sobre hospitals, els americans han tirat
bombes sobre escoles, els americans han matat els
enemics amb bulldòzers tot ofegant-los amb sorra, els
americans han tirat napalm al Vietnam i a Corea, els
americans han tirat bombes sobre gent que s'anava a
casar, que celebrava la cerimònia d'un casament. Quan
el terrorisme és d'Estat, d'aquestes barbaritats se'n
diuen efectes col·laterals i a continuació s'afegeix
"ho lamentem". Recordeu que Batasuna, al País Basc,
quan ETA produïa un fet d'aquests també deia "ho
lamentem" al Parlament o als Plens municipals. Com a
mínim estan d'igual a igual.

Però torno a insistir que és radicalment diferent
ocupar un país aliè que defensar-se de l'ocupació del
propi país. És essencialment diferent. I, a més a més
amb estils diferents. ETA, com que està en guerra,
mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó
amb gent d'ETA amb ungles arrencades. ETA no tortura.
ETA mata els que considera els seus enemics, però no
tortura. En canvi, Lasa i Zabala van morir torturats.
ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no
sigui militar o no sigui relacionada amb els
opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de
clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o
robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre,
quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin?
Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara
conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i
la conserva per què encara els seus enemics, molt més
poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a
dur una vida de rata de claveguera, amagats,
perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni
tan sols anar al cinema. No poden tenir res. En
aquestes circumstàncies no poden filar massa prim i si
de vegades fereixen algun innocent no és la seva
voluntat. La gent potser no sap que, en el cas de
l'Hipercor de Barcelona, ells van avisar i va ser la
policia o els responsables de l'empresa qui van
callar. I si, encara, l'estat espanyol no tira bombes
com ETA, si no posa tancs al carrer com els anglesos a
l'Ulster o els jueus a Palestina, és per que és prou
més fort i no ho necessita. I mireu els jueus com tot
i posar els tancs al carrer contra els palestins no
han il·legalitzat al-Fatah d'Arafat, i els anglesos no
han il·legalizat el Sinn Fein. En canvi aquí
s'il·legalitza tot, s'ignoren les treves -unilaterals-
es busquen -a l'estil Sharon- la guerra i les víctimes
i es mata l'emissari de la pau basada en la
independència. Per tant, estic totalment en contra
d'aquesta il·legalitzaciói, si això provoca que em
jutgin i em condemnin, estaré orgullós d'anar a la
presó, per què la presó serà el nostre lloc.

Una paraula més, per acabar, adreçada a l'Esquerra
independentista que està a l'alça. D'independentista
suposo que aquí n'és tothom o la immensa majoria. De
l'esquerra potser no. Hi pot haver-hi també gent que
sigui de dretes i gent que sigui de centre. Demano que
aquells que siguin d'esquerra sàpiguen posar-se a
l'altura del segle XXI. L'esquerra clàssica inventada
als segles 19 i 20 està molt decaiguda per què la
força dels oprimits no és avui només la força dels
obrers. Avui dia hi ha poc treball i per tant pocs
obrers. La força dels oprimits és la "força del poble"
sencer, que cabalment això vol dir la paraula
"democràcia". En tot el món hi ha una demanda de
participació democràtica. I jo demano a tota la gent
independentista i d'esquerres que es posi a favor del
poble ni que siguin partits, ni que siguin sindicats,
ni que siguin entitats, tots a favor del poble.
L'única manera forta i no violenta per complir el
deure de la independència per via pacifica és
organitzar-se en assemblees populars territorials de
barri, municipi, comarca, regió, país, nació. No
dependrem d'exercits, no dependrem de Rockefellers, no
dependrem de Vaticans, no dependrem d'instàncies
foranes, com s'esdevé quan s'assoleix una
independència mal feta. La nostra independència vol
aconseguir-se i vol sostenir-se. I només se sosté si
és fundada en ella mateixa com els castells dels
Xiquets de Valls o de Terrassa, amb la gran pinya a
sota i l'anxaneta, el mes petit de tots, a sobre. Que
la força estigui en el poble. Quan s'apropi aquell dia
en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a punt
per exigir la independència, us asseguro que els
polítics més febles s'afanyaran a corre-cuita a
declarar la nostra independència des dels Parlaments
per tal que no ho faci el poble.

Del Racó Català
============

Lluís Maria Xirinacs ha estat detingut per apologia al terrorisme
Dimarts, 25 d'octubre de 2005 a les 15:51
Informa: Joan Societat
Avui a vols de les 11 del matí ha estat detingut l'ex-senador Lluís
Maria Xirinacs de 74 anys, aprofitant la seva presència a comissaria, quan
anava a renovar-se el document d'identitat. Xirinacs va ser acusat
d'apologia al terrorisme quan va declarar-se 'amic d'ETA' en un discurs
l'any 2002 al Fossar de les Moreres. Un cop l'han detingut, els agents de la
Policia Nacional han dit a Xirinacs que havia de signar una declaració, però
estava redactada en espanyol i l'ex-senador s'hi ha negat: ha reclamat que
el redactat fos en llengua catalana. Els agents hi han accedit, però no
disposaven del document en català. Tot seguit han demanat als Mossos
d'Esquadra si tenien la versió catalana, però tampoc en disposaven.
Finalment, han redactat una declaració en català que Xirinacs ha accedit a
signar.

La denúncia

L'any 2002, trenta víctimes del terrorisme van presentar una denúncia
a la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) contra
Lluís Maria Xirinacs i la diputada de Batasuna Jone Goiricelaia per les
declaracions en els actes de l'Onze de Setembre en el Fossar de les Moreres.
Segons els denunciants, aquests havien fet apologia del terrorisme i havien
humiliat i menyspreat els afectats pels actes terroristes. Entre els
signants de la denúncia hi constaven diversos membres de l'Associació de
Víctimes del Terrorisme representats pel lletrat José María Fuester Fabra.

Posteriorment, tot i que Xirinacs va negar-se a assitir al judici, no
se'l va considerar en rebel·lia sinó que senzillament es va considerat que
el judici s'havia portat a terme en absència de l'acusat. El tribunal va
imposar a Xirinacs els dos anys de presó que sol·licitava el fiscal, que
també reclamava quatre anys d'inhabilitació total i una multa simbòlica d'un
euro per a cadascuna de les víctimes que ha causat ETA.

La persona

La trajectòria de Lluís Maria Xirinacs està plena d'enfrontaments amb
l'autoritat, tant per qüestions socials com, sobretot, nacionals. En ple
franquisme, quan era capellà, va renunciar als diners que l'Estat donava als
sacerdots i va fer una vaga de fam per denunciar les relacions entre la
dictadura i l'Església. Aquesta i altres protestes posteriors van fer que
fos empresonat en dues ocasions, a principis dels 70. En aquella època, va
ser un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya. Per aquests fets,
Xirinacs va arribar a ser candidat al Premi Nobel de la Pau l'any 1975.

L'episodi més conegut de les reivindicacions de Xirinacs, però, va
tenir lloc ja a la transició. Va passar-se nou mesos davant la presó Model
de Barcelona per reclamar l'alliberament dels presos polítics. El 1977 va
obtenir un escó al Senat, la seva última maniobra en la política activa. Ho
deixaria a principis dels 80 per dedicar-se al Centre d'Estudis Joan
Bartrina.

Després d'uns anys a l'ombra, Xirinacs va tornar a emprendre les seves
protestes actives l'any 2000, quan va instal·lar-se a la plaça de Catalunya
per reivindicar la independència dels Països Catalans en el marc de la
campanya 'Jo em planto'.

Xirinacs és l'autor de frases tan grans i cèlebres com 'la sobirania
emana del poble i tots els poders i institucions de l'Estat en deriven.
Aquest hauria de ser l'article 1r. de qualsevol CONSTITUCIÓ que es consideri
a si mateixa democràtica', o bé 'quan el representant polític traeix el
poble, el poder retorna al poble! Català, la sobirania, l'emancipació, la
independència no es demana, es pren!'. També va dir que 'la independència no
es demana, es pren. Els drets de la majoria d'edat no es demanen, es prenen.
Qui els demana ja no se'ls mereix', 'la independència de cada nació és el bé
més preuat per establir la pau a la terra. Mai cap país no pot mercadejar la
qualitat de la seva llibertat'. Però una de les més aplaudides va ser quan
va declarar que 'hem de lluitar contra els grans quan siguem petits, i
contra nosaltres mateixos quan siguem grans'.

El discurs

Benvinguts tots, avui és el dia de la independència dels Països
Catalans (P.C.). Si avui no podem parlar d'independència, quan en parlarem?
Afirmar la independència dels P.C. és una cosa que gairebé molta gent se la
té prohibida. Sembla que no es pugui obrir la boca i se'n parla només amb
mitja boca. Independència, sobirania, emancipació, alliberament,
autodeterminació;tots són sinònims i vol dir que fem el que creiem que hem
de fer nosaltres.

Això es democràcia. Per tant la independència és democràcia. Una nació
és molt complexa, té molts ressorts i s'hi juguen moltes variables, però la
independència és l'eix central, el pal de paller d'una nació. Una nació, que
no és independent, o és infantil o és esclava; per tant, doncs, la
independència no solament és un dret sinó que també és un deure. Ja sé que
els que sou aquí, la majoria o la immensa majoria heu vingut per
convenciment, no cal que us ho digui. Però també és cert que, fora d'aquí,
hi ha molta fredor, que molta gent viu en la ignorància, en connivència amb
l'enemic o com enemic opressor del país.

Tot aquell que viu i treballa o no treballa als Països Catalans, tot
aquell que està radicat en ells i no els estima per damunt d'Espanya,
d'Europa o del món i no estima les altres instàncies més altes a través de
l'estimació del seu país, no es digne de viure en un país. Pot tractar-se
d'ignorància o de malícia. En el primer cas s'ha d'esmerçar pedagogia,
educació i anar impartint instrucció. En el segon cas se'ls ha de combatre.

Aplaudiments. Gràcies.

25 anys d'aquest acte del Fossar de les Moreres. Els anys 76 i 77,
servidor no hi vaig ser, perquè estava davant de la presó model de
Barcelona, encara demanant amnistia. Però l'any 78, ja vaig ser aquí, vaig
parlar i em vaig sentir molt feliç de poder-hi parlar. Han passat 25 anys i
no s'ha parat mai, amb dificultats, amb molt de mèrit, amb un missatge
inequívoc radical o troncal. La paraula "radical" a vegades és devaluada
perquè sembla una cosa de gent extremosa. Tots els arbres tenen arrels, tots
els arbres tenen tronc i el tronc i les arrels són allò que es defensa aquí.
No és allò que es defensa més enllà (al monument d'en Casanoves). Allò són
comissionetes, colletes, floretes. El mèrit és aquí. I deixeu-me recordar,
perquè no es recorda, que aquest any, també fa 25 anys que es va assassinar
l'Assemblea de Catalunya. És importantíssim. Era la nostra ETA.

Avui mateix, i això tampoc es diu en l'actual celebració dels 25 anys
de la manifestació de l'onze de setembre de 1977, cal dir que aquella
manifestació no va ser el resultat d'una crida celestial. La manifestació de
l'aprop d'un milió de persones, va ser el resultat d'una Assemblea de
Catalunya orgànica, organitzada, plena de delegacions, plena d'Assemblees
inferiors: de veïns, municipals, comarcals i de regió o vegueria, per
exemple l'Assemblea de les terres de Lleida, per exemple la municipal de
Cambrils, que ha escrit la seva història a "l'Assemblea de Cambrils dins de
l'Assemblea de Catalunya". Etc. Aquesta era, doncs, una assemblea orgànica
en tot el país i cada organisme d'aquests va portar 10,15, 20, 30, 50
persones i d'aquí en va eixir el milió. Aquest milió no fou cap miracle, el
miracle fou l'Assemblea de Catalunya. Ella era tot allò que teníem; era la
nostra única força.

Aplaudiments

I, cosa mes tràgica encara, l'Assemblea de Catalunya fou assassinada
per catalans; l'Assemblea de Catalunya fou assassinada per tres grups
polítics que encara tenen moltes quotes de poder en el sistema actual. Ho
sento molt. I hagué, en canvi, partits, com Esquerra Republicana, que no van
votar la dissolució de l'Assemblea de Catalunya. Però hi va haver uns quants
que van consumar aquella compra-venda d'escons que un company ha esmentat
abans; que van preferir llur escó que tenir un poble organitzat.

Tenir un poble organitzat és la cosa mes forta socialment que
existeix. Bé, han sorgit moltes dificultats i jo haig de dir, en aquest
punt, que estic content perquè fa un any, dos anys, tres anys, que ha sorgit
meravellosament munió de gent jove, gent molt jove, independentista que
estima la terra i s'ha anat ajuntant en diferents grups, que, entre altres
actuacions, han obert una sèrie de bars, com "herrikotabernes", per tot el
país i que defensen inequívocament aquest dret i aquest deure de la
independència.

Saludo a la joventut de l'esquerra independentista, que actualment
està en alça, moltes vegades sense tenir ni pares ni avis de tradició
catalana, sinó que ells han començat un altra vegada de zero i els demano
que aquest braó que han tingut per començar de zero i d'entendre la justícia
des de la seva arrel, encara que no hi haguessin gaire bons exemples, els
recomano que estudiïn, molt, la història de Catalunya per no repetir els
errors dels seus avantpassats i que tirin endavant el país.

Aplaudiments

Ara vull entrar en un tema curtet, però important, que ningú me l'ha
dictat. L'organització d'aquest acte no té cap responsabilitat del que jo
digui. No m'han posat condicions de cap classe. Ho dic jo, sota la meva
responsabilitat. Es tracta del terrorisme. Jo em sento en aquest moment amb
els peus assentats damunt dels ossos de terroristes, d'aquella gent que va
defensar per les armes Catalunya i els Països Catalans. Perquè també van
caure, alguns abans i alguns després, la resta dels Països Catalans, sota el
Borbó francès o espanyol. Em refereixo a aquells que van defensar la nació
per les armes i que avui dia els homenatgem.

L'Ajuntament de Barcelona ha fet un pebeter aquí, unes coses molt
boniques. Són terroristes perquè van lluitar amb les armes per defensar el
seu país, com fa ETA.

Els alemanys deien terroristes als maquís que defensaven França, els
francesos desprès els van dir herois. Els francesos tractaven de terroristes
els algerians perquè lluitaven per Algèria i desprès els algerians els han
fet herois. Aquests que estan enterrats aquí son els nostres herois. Si els
enemics s'entesten en dir que són terroristes, doncs nosaltres també som
terroristes.

Macià, en la introducció de l'estatut d'autonomia de 1931 deia: tan de
bò que no faci falta exèrcit. Era no violent de cor, tot i ser militar. Però
si necessitem exèrcit que només sigui defensiu, qui sigui només per defensar
allò que ens han pres. És molt diferent un exèrcit ofensiu. que un exèrcit
defensiu. Aquestes paraules de Macià no tenien res a veure amb les
d'aquelles persones hipòcrites, de vegades fins i tot bisbes (fora de quan
guanyà en Franco) que diuen que s'ha de negar la violència vingui d'on
vingui. Són hipòcrites, són hipòcrites.

Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts
d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i
que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no
violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o
algun fiscal: em declaro enemic de l'Estat espanyol i amic de la ETA i de
Batasuna.

Penseu que la guerra tenia a l'Edat Mitjana unes nobles regles d'una
certa humanització, especialment a partir del moment en què l'abat Oliva, un
dels fundadors insignes de Catalunya, va establir les famoses Lleis de Pau i
Treva. Avui dia i ha la convenció de Ginebra per fer la guerra una mica mes
humana i menys salvatge, però poques vegades se segueix la convenció de
Ginebra. Ni en les guerres espanyoles ni en les americanes. Els americans
han tirat bombes sobre hospitals, els americans han tirat bombes sobre
escoles, els americans han matat els enemics amb bulldòzers tot ofegant-los
amb sorra, els americans han tirat napalm al Vietnam i a Corea, els
americans han tirat bombes sobre gent que s'anava a casar, que celebrava la
cerimònia d'un casament. Quan el terrorisme és d'Estat, d'aquestes
barbaritats se'n diuen efectes col·laterals i a continuació s'afegeix "ho
lamentem". Recordeu que Batasuna, al País Basc, quan ETA produïa un fet
d'aquests també deia "ho lamentem" al Parlament o als Plens municipals. Com
a mínim estan d'igual a igual.

Però torno a insistir que és radicalment diferent ocupar un país aliè
que defensar-se de l'ocupació del propi país. És essencialment diferent. I,
a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no
arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades.

ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no
tortura. En canvi, Lassa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un
lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb
els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat,
trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a
sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per
què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de
l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més
poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de
claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan
sols anar al cinema. No poden tenir res. En aquestes circumstàncies no poden
filar massa prim i si de vegades fereixen algun innocent no és la seva
voluntat.

La gent potser no sap que, en el cas de l'Hipercor de Barcelona, ells
van avisar i va ser la policia o els responsables de l'empresa qui van
callar. I si, encara, l'estat espanyol no tira bombes com ETA, si no posa
tancs al carrer com els anglesos a l'Ulster o els jueus a Palestina, és per
que és prou més fort i no ho necessita. I mireu els jueus com tot i posar
els tancs al carrer contra els palestins no han il·legalitzat al-Fatah
d'Arafat, i els anglesos no han ilegalizat el Sinn Fein. En canvi aquí
s'il·legalitza tot, s'ignoren les treves -unilaterals- es busquen -a l'estil
Sharon- la guerra i les víctimes i es mata l'emissari de la pau basada en la
independència. Per tant, estic totalment en contra d'aquesta il·legalització
i, si això provoca que em jutgin i em condemnin, estaré orgullós d'anar a la
presó, per què la presó serà el nostre lloc.

Aplaudiments.

Una paraula més, per acabar, adreçada a l'Esquerra Independentista que
està a l'alça. D'independentista suposo que aquí n'és tothom o la immensa
majoria. De l'esquerra potser no. Hi pot haver-hi també gent que sigui de
dretes i gent que sigui de centre. Demano que aquells que siguin d'esquerra
sàpiguen posar-se a l'altura del segle XXI. L'esquerra clàssica inventada
als segles 19 i 20 està molt decaiguda per què la força dels oprimits no és
avui només la força dels obrers. Avui dia hi ha poc treball i per tant pocs
obrers. La força dels oprimits és la "força del poble" sencer, que cabalment
això vol dir la paraula "democràcia". En tot el món hi ha una demanda de
participació democràtica. I jo demano a tota la gent independentista i
d'esquerres que es posi a favor del poble ni que siguin partits, ni que
siguin sindicats, ni que siguin entitats, tots a favor del poble.

L'única manera forta i no violenta per complir el deure de la
independència per via pacifica és organitzar-se en assemblees populars
territorials de barri, municipi, comarca, regió, país, nació. No dependrem
d'exercits, no dependrem de Rockefellers, nodependrem de Vaticans, no
dependrem d'instàncies foranes, com s'esdevé quan s'assoleix una
independència mal feta. La nostra independència vol aconseguir-se i vol
sostenir-se. I només se sosté si és fundada en ella matei,xa com els
castells dels Xiquets de Valls o de Terrassa, amb la gran pinya a sota i
l'anxaneta, el mes petit de tots, a sobre. Que la força estigui en el poble.
Quan s'apropi aquell dia en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a
punt per exigir la independència, us asseguro que els polítics més febles
s'afanyaran a corre-cuita a declarar la nostra independència des dels
Parlaments per tal que no ho faci el poble.

Aplaudiments.

Lluís M. Xirinacs. El Fossar de les Moreres. 11.9.2002.

Aquestes paraules costen dos anys de presó a Lluís M. Xirinacs !!!