[catalonia-europa] CONTRA EL FEDERALISME ESPANYOL

CONTRA EL FEDERALISME ESPANYOL
Andalucía Libre

Si alguna cosa crida l'atenció al referir-nos al federalisme espanyol com a proposta política és la gran distància que separa encara la seva imatge pública nominal, encara alternativa per a més gents de les previsibles, de la seva realitat conservadora en el seu fons com simple millora procedimental en el funcionament i gestió política i administrativa de l'actual Estat espanyol.

Aquesta assintonia té la seva importància i mereix la pena reflexionar sobre ella, atès que sota el paraigua federal formulen les seves estratègies i propostes davant el problema nacional a l'Estat espanyol tant el PSOE com el PCE-IU, particularment aquest últim. I bé; si dolent és que es doni suport conscientment a projectes insuficients o nefasts, pitjor encara és que això es faci des de la ignorància; veient preteses ruptures on només hi ha continuïtat.

La gestació d'aquesta contradicció entre continent i contingut té múltiples matrius.

Per una banda juga certa memòria històrica d'arrel decimonònica -paradoxalment alimentada tradicionalment des de la dreta- sobre el caràcter essencialment subversiu i dissolvent del federalisme, associat a la revolta cantonal produïda durant la curta vida de la I República espanyola (1873). Òbviament i sense si més no entrar en l'anàlisi històrica d'aquell complex episodi s'ha afirmar que pertany a un altre temps històric i que pràcticament gens li associa amb el federalisme contemporani.

També actua certa frustració més recent, unida al record de la Transició, quan en els seus primers giravolts la dreta postfranquista va vetar l'opció explícitament federal per a donar lloc al que es va conèixer com Estat de les Autonomies (EDAS). Aquest vet va enllustrar reactivament la definició federal.

En altres àmbits, no ha deixat de tenir les seves conseqüències la utilització conscient durant alguns anys de la polisèmica i per tant ambigua cobertura nominalment "federal" -recobrint propostes de fet confederals o independentistes- per part de corrents d'esquerra nacionalista o comunista conseqüent que feien treball polític en el sí d'IU, com a paraigua doctrinal instrumental per a impulsar a la seva empara la defensa del principi de Sobirania Nacional i del dret a l'autodeterminació nacional. Malgrat que, en el millor dels casos, aquests principis i objectius són només afegits previs -això si, democràticament conseqüents- a un projecte federal i que no només no formen part consubstancial d'un disseny federal sinó que més aviat tendeixen a confrontar-se amb ell com alternatives diferenciades, aquest fet no ha deixat de contribuir a aquesta confusió. Amb aquest assumpte del recurs a l'eufemisme polític ha passat alguna cosa semblat que amb el cridat "Estat confederal" dels textos annexos a la Declaració de Barcelona, subscrita en el seu moment per PNV, CiU i BNG (per cert, objecte polític no identificat, perquè el que pot existir de fet és la Confederació d'Estats, a la manera del que és, més o menys, la UE).

Molts factors doncs han convergit fins la data per a -per diferents i oposats motius- resistir-se a reconèixer l'evident i és que l'EDAS funciona i actua de fet com un Estat federal, encara que en el seu inici no estigués predeterminat que aquest anés la seva destinació.

Sol argumentar-se en contra d'aquest reconeixement que l'EDAS espanyol no es reconeix explícitament a si mateix com a federal o que té tals o quals singularitats o que el Govern espanyol té un pes i influència polítiques que pressumptament no deuria tenir en un Estat realment federal. De fet, a aquests arguments s'ha respondre que l'important, com sempre, segueix sent "la cosa i no el nom de la cosa"; que un precipitat estudi comparatiu en l'espai mundial descobreix ràpid que no hi ha dos estats federals iguals (només cal comparar entre si Canadà, Austràlia, Sud-àfrica, Mèxic, Brasil, Bèlgica, la RFA o els Estats Units, per no estendre la llista indefinidament). El que és propi del temps, desfà imatges idíl·liques d'un federalisme dual -de clara delimitació d'espais competencials entre estats i federació- que ja no existeix en gairebé cap part, substituït pel federalisme cooperatiu o el d'execució -on prevalen les competències compartides o concorrents- en el qual el Govern central federal disposa d'un poder determinant i omnipresent. Més aviat, el que crida l'atenció referent a això és que no s'hagi reflexionat suficientment sobre el fet que, per exemple, precisament contra un Estat federal com el canadenc és on s'ha gestat una qüestió nacional de l'entitat de la quebequesa.

Tornant a l'EDAS espanyol resulta un exercici interessant aplicar-li "el qüestionari del Bon Estat federal" per a veure a quina nota arriba referent a això. Els llibres especialitzats diuen que un Estat federal ha de complir els següents mínims:
a.. Reconeixement constitucional de l'estructura federal.
b.. Distribució de competències entre federació i estats, (recordant, per cert, que a aquests se'ls pot anomenar länder, com a Alemanya; Províncies, com a Canadà... o comunitats autònomes, com a l'Estat espanyol) garantida constitucionalment.
c.. Resolució dels conflictes per una instància neutral (tal com entén aquestes coses el Dret burgès o liberal, per a entendre'ns), generalment un Tribunal Constitucional o amb funcions de tal com el Tribunal Suprem federal a EEUU;
d.. Institucions representatives en els estats o CCAA que actuen políticament sense dependència de la federació en l'àmbit de les seves competències.
e.. Finançament objectiu i garantit (malgrat les bregues successives sobre el finançament, hi ha un repartiment tributari a la Constitució etc, i a més en gairebé "totes parts couen faves" en aquests assumptes).
f.. Sistema de relacions entre la federació i els estats/ccaa/ (el CPFF, les conferències sectorials, etc/; aquest és un punt dèbil de l'EDAS espanyol conseqüència de la seva història).
g.. Participació dels estats en la formació de la posició de la federació, perquè s'entengui, un Senat, Consell federal o similar on tinguin veu i vot determinant sobre determinats assumptes o àmbits de competències o sobre la modificació constitucional. Aquest és també un punt on la història deixa l'EDAS espanyol en mala posició.
Encara així, vam compartir amb Eliseo Aja(*) la consideració que l'Estat espanyol aprova l'examen i conté els elements essencials dels federalismes actuals: doble nivell de poders; institucions representatives de les CCAA que depenen dels electorats respectius (i que no requereixen del visat regular d'una autoritat exterior com passava a Itàlia o parcialment volen encara que passi a Còrsega, per exemple); competències regulades; finançament objectiu, a la manera que això s'entén; conflictes jurisdiccionals resolubles pel tribunal Constitucional i protecció constitucional federal de les Constitucions/estatuts dels Estats/Comunitats autònomes, de tal manera que les lleis ordinàries estatals no poden canviar o anular formalment els poders autònoms.

Per descomptat, sabem perfectament que sense necessitat de retroportar-nos a la LOAPA, per mitjà de la legislació bàsica (vegi's la LOGSE, per citar un cas), d'anomenada coordinació o per la doctrina del Tribunal Constitucional a través de les seves successives sentències es pot soscavar i restringir aquest marc competencial, com també ha passat destacadament, per altre banda, a causa de la integració de l'Estat espanyol en la Unió Europea (només cal recordar les qüestions agràries) però això no és un esquinç excepcional o únic de l'EDAS espanyol. Tampoc ens hem oblidat de l'art. 155 que permet el Govern espanyol, després d'uns tràmits, suspendre les institucions autonòmiques en cas de necessitat considerada vital o del paper constitucional de les Corts espanyoles en l'aprovació dels estatuts o les seves hipotètiques reformes perquè, de fet, per altres camins o a través d'altres instruments les institucions centrals o federals disposen en altres llocs de recursos similars de control i supervisió.

Com ja hem apuntat, el que és necessari assumir és que el federalisme no inclou per si cap reconeixement de la sobirania nacional de les nacions existents o si més no dels seus components estatals en el crucial àfer de la potestat de separació.

Als EUA una guerra civil va resoldre aquest debat.

A Canadà, per la seva banda, partint d'una història i una situació extremadament peculiar i amb una tradició jurídica anglosaxona i no llatina com la nostra, el seu Tribunal Suprem ha parit contra Québec una doctrina extremadament sofisticada, que cridarem "d'autodeterminanació bilateral pactada", encaminada a travar civilitzadament un exercici unilateral d'autodeterminació, per mitjà d'exigir un catàleg infernal de condicions prèvies. Experiència canadenca que, per cert, segueixen atentament per aquí qui pensa en la necessitat de disposar de recursos polítics i doctrinals alternatius contra l'autodeterminació, a part del "no per collons", de moment predominant i que no deixa de ser escassament subtil i poc presentable en els temps que vivim.

El parany de l'assumpte és simple: mentre no es té una majoria favorable a l'autodeterminació en les institucions representatives de la nació en qüestió, l'assumpte es desqualifica o simplement es nega però quan s'arriba a tenir, aleshores se li plantegen tal quantitat de condicions i exigències (majories qualificades extremes, per a respectar a les minories de dintre; negociacions per a realitzar un repartiment equilibrat de l'herència, amb els de fora, etc) que de fet fan pràcticament impossible exercir-la de sotmetre's en les seves clàusules i si s'ignoren ja està justificada la intervenció per a novament negar-la.

De moment, no obstant, el debat polític a l'Estat espanyol no es mou a aquests nivells de fines; ni en general ni en el federalisme espanyolista en particular.

En la versió del PSOE, l'esquerra espanyolista social-liberal, no hi ha dubtes. El federalisme és només la manera de millorar el funcionament regular de l'Estat espanyol i en tot cas les diferències o preferències on se situen és sobri si usar-lo com a mecanisme d'integració de Catalunya i Euskadi per mitjà del reconeixement de determinats privilegis (federalisme assimètric) justificat pel socorregut recurs als anomenats fets diferencials o bé s'utilitza com arma homogeneïtzadora en defensa del Govern central, per mitjà de la igualtat i amb la sustentació del "greuge comparatiu". Les propostes en què es concreta aquest federalisme vénen a intentar culminar la feina inconclosa durant l'elaboració constitucional, cobrint justament les mancances que hem citat perquè l'EDAS no només fos ja un Estat federal, com és, sinó que a més ho fos totalment i amb nota. Si les repassem amb deteniment (aclariment del marc de finançament, clarificació dels mecanismes de cooperació i reforma del Senat per a fer-lo una mica presentable i útil com marc de representació i negociació), observarem que el que busquen amb elles no és per descomptat donar més poder o competències a les CCAA sinó eliminar tots els elements que fins la data han estat susceptibles de generar conflictes o inestabilitat polítiques, instaurant instruments de control i canalització i desactivant el perillós bilateralisme, pel qual qualsevol dia pogués colar-se una confrontació més sèria Espanya/versus/Nació. A més no tenen cap cautela a reconèixer les seves motivacions espanyolistes quan reiteradament justifiquen el seu projecte fent referències denigrants cap als pressumptes nacionalismes excloents, és a dir, tots aquells que no són l'espanyol del qual participen vigorosament. De tot això podem trobar les corresponents dosis en el seu darrer Document Marc per a la seva propera Conferència Política.

La versió del PCE-IU reprodueix punt a punt les propostes, motivacions i sensibilitats que hem descrit al referir-nos a la del PSOE. Si a Euskadi, EB/-IU fa políticament recalcament de peu en el cognom "de lliure adhesió" que duu el seu federalisme (EUiA, que és, de moment almenys, la versió catalana oficial d'IU no s'ocupa d'aquestes coses nacionalistes), a Andalusia, Romero, Valderas i cia. ja ens tenen ben explicat que això de l'Estat federal és com el "tos por igual" dels passos confrares; una consigna per a anar parells i uniformes i que serveix bàsicament per a fastiguejar a bascos i catalans. Més encara, tenint aprovat un disseny de distribució competencial -veure Document sobre Model d'Estat d'IU- més perfilat, saturat de competències concorrents i compartides, cap dir que el seu model federal deixa en aquest assumpte a la seva esquerra fins l'EDAS actual quant a capacitat competencial per a les CCAA. A més es destaca per defensar vigorosament el caràcter benèfic de l'ambivalència d'identitats nacionals (és a dir, de l'alienació nacional) per a basar en ella doctrinalment el seu federalisme.

Encara així, IU recull i defensa formalment el dret a l'autodeterminació. Encara que hi ha sectors en el seu interior que no acaben d'assabentar-se'n (ultraespanyolistes de l'estil de Frutos) és molt clar que en els àmbits socials i polítics on IU aspira a créixer o consolidar-se, sobretot en determinats països de l'Estat, no es pot pretendre afermar-se políticament sense assumir el seu reconeixement literari. Així passa, per exemple a Euskadi o també al País Valencià. D'altra manera, com plantejar-se si més no relacions amb Esquerra Valenciana o amb el dispers nacionalisme del país?. La condició per a això -preneu nota els pressumptes nacionalistes que estan a IU- és que IU vegi en el seu exterior forces nacionalistes que puguin disputar-li espai. La línia Llamazares referent a això -que a més serveix de passada també per a justificar la represa de relacions fraternals amb Iniciativa per Catalunya-Verds o intentar-ho amb aquesta formació tan confosa que és la Chunta Aragonesa- és evitar a través d'aquestes vacunes, arribar a nivells de marginalitat de l'estil de la seva federació gallega. En tot cas, fins i tot en els països on menys virus espanyolista circula per les seves venes, que ningú esperi que IU/ estigui avançada en la lluita per l'autodeterminació o la sobirania. A tot estirar pot ser un acompanyant més o menys de fiar, a remolc del que facin uns altres. No és petita cosa tenint en compte per comparança la funció espanyolista que compleix a Andalusia. De qualsevol manera, reiterem que l'enfocament d'IU referent a això és decididament estèril, perquè fa dependre l'obtenció de la sobirania nacional i l'autodeterminació del compliment dels preceptes constitucionals per a la seva reforma, que estan expressament pensats per a impedir-la. N'hi ha prou amb comprovar-ho llegint-los. Així els recordàvem a l'ANDALUCÍA LIBRE núm. 50:

"Ja en el nostre missatge anterior citàvem al pertinent Art. 168 de la Constitució. Ara ho resumim. Exigeix els vots favorables d'un mínim de 231 diputats (de 350) i 151 senadors. La dissolució de les càmeres i noves eleccions i nova necessitat de comptar amb 231 diputats i 151 senadors i aleshores referèndum. Com es pot concloure de tot això, els quals van pactar l'actual constitució (el PCE entre ells) es van encarregar bé que, en els aspectes fonamentals i des del punt de vista de les formalitats procedimentals, tot quedés lligat i ben lligat. Traduint-lo a l'avui. Aquest esquema requereix que PP i PSOE assumeixin i defensin l'autodeterminació: 1r. en les cambres, 2n. en unes eleccions, 3r. en les noves cambres, 4t. en la campanya del referèndum i després, 5è. que ho apliquin".

A més altra funció -que no cal menysprear- del federalisme d'IU és que desvia del marc nacional de lluita de classes, construcció nacional i obtenció de la sobirania.

En resum, com a projecte d'organització estatal el federalisme espanyol potser pugui servir per a qui se senti espanyol, però és per descomptat de tot inacceptable per a qui no ho sigui. No ofereix més que millores cosmètiques i funcionals en l'Estat espanyol existent, sense aportar ampliació qualitativa de poder nacional propi -que implica sobirania nacional i bé independència, confederació o associació- i no serveix tampoc com a estratègia democràtica. És una alternativa buida.

Un altre debat, però sobre paràmetres ben diferents, és si Andalusia nacionalment alliberada, és a dir amb plena Sobirania Nacional i Estat nacional propi, hauria d'optar o no en la seva estructuració pel federalisme. Però aquest no seria un federalisme espanyol com el qual hem descrit sinó un federalisme andalús. Que és cosa políticament ben diferent.

(*) Eliseo Aja, El Estado autonómico. Federalismo y hechos diferenciales, Alianza Editorial, Madrid, 1999

----------------------------------

[BoletinAndaluciaLibre] nº 94 - ESPECIAL REFORMA ESTATUTARIA
miércoles, 11 de julio de 2001

Direcciones útiles del Boletín ANDALUCIA LIBRE:
* Alta: andalucialibre-alta@eListas.net
* Sitio: http://www.andalucialibre.tk/

[Non-text portions of this message have been removed]

€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€
ATENCIÓ!!!!: Per a evitar virus i atacs aquest grup NO ACCEPTA missatges
amb arxius adjunts. Si el contingut de l'adjunt que voleu enviar és un
escrit, podeu copiar-lo dins el cos del missatge en format de text.
Altres tipus de documents podeu carregar-los directament dins la web.
Aquest grup TAMPOC no accepta missatges amb format HTML. Per tant els que
useu hotmail cal que desactiveu l'Editor RTF del Desplegable "Herramientas".
---------------------------
1).Llegeix els missatges anteriors en aquesta web:
http://groups.yahoo.com/group/catalonia-europa/messages
2).Apuntar-se al grup => Directament des de la web:
http://groups.yahoo.com/group/catalonia-europa/
o enviant un missatge en blanc a l’adreça:
catalonia-europa-subscribe@yahoogroups.com
i respondre el missatge de confirmació.
3).No rebre missatges però poder enviar-los i llegirlos a la web =>
Enviar un missatge en blanc a l’adreça:
catalonia-europa-nomail@yahoogroups.com
4).Rebre solament un resum diari => Cal enviar un missatge en blanc a:
catalonia-europa-digest@yahoogroups.com
5).Rebre tots els missatges en comptes del resum diari => Enviar un
missatge en blanc a l’adreça:
catalonia-europa-normal@yahoogroups.com
6).No voler saber mai més res del grup i esborrar-se’n del tot => Es pot
fer des de la web o enviant un missatge en blanc a l’adreça:
catalonia-europa-unsubscribe@yahoogroups.com
i responent el missatge posterior de confirmació.
--------------------
Atenció: aquest és un grup sobiranista català i federalista europeu. Es una iniciativa espontània, espontaneïsta i deslligada de cap entitat organitzada. Aquest grup no admet continguts: 1-comercials, 2-que facin apologia de la religió, 3-que atemptin contra els principis ideològics de l'esquerra europea i catalana.
€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€

Yahoo! Groups Links

<*> To visit your group on the web, go to:
http://groups.yahoo.com/group/catalonia-europa/

<*> To unsubscribe from this group, send an email to:
catalonia-europa-unsubscribe@yahoogroups.com

<*> Your use of Yahoo! Groups is subject to:
http://docs.yahoo.com/info/terms/