divendres, de maig 29, 2009

[catalonia-europa] Ara en català: Conferència de Matthew Tree sobre Catalunya a Anglaterra





Conferència d'en Matthew Tree sobre Catalunya a la London School of Economics
 

LA VIDA A LA BANDA DEL REBRE
 

Per Matthew Tree[1]
 
Allà als anys seixanta –en temps del Franco, quan la llengua catalana era encara en bona part il·legal més enllà de la privacitat de la llar- hi va haver un incident a l'emissora de ràdio espanyola Cadena SER que encara avui es recorda a Catalunya. La veu més coneguda de l'època, un presentador anomenat Bobby Deglané –que, en paraules de l'escriptor Quim Monzó, solia escometre els seus convidats com un "cavaller almivarat"- va convidar la comediant catalana Mary Santpere, molt coneguda també arreu d'Espanya, al seu espai de cap de setmana. Només començar, el locutor va dir "Mary, no és cert que els catalans, més que no parlar, bordeu com els gossos?" Sorpresa, la Santpere va respondre després de pensar-s'ho un instant: "Jo no ho diria pas, això, però el que sí que et puc dir és que, a Catalunya, és molt típic posar el nom de Bobby a un gos..."
 
Els que hem vingut a viure a la Catalunya postfranquista trobàvem i encara trobem inexplicable que a la resta d'Espanya aquest tipus de befes bobbydeglanesques –o pitjors- siguin molt més habituals del que seria raonable esperar després de 30 anys de democràcia. Les anècdotes es succeeixen, any democràtic rere any democràtic: de l'altra banda dels límits de Catalunya ens van arribant testimonis de catalans que fan un volt per l'Espanya monolingüe, i que tan bon punt són identificats pel seu origen se'ls mira malament, se'ls tracta malament, se'ls insulta al carrer, i són distingits amb tot un reguitzell d'atencions similars. Per exemple, conec un càmera de TV que em va explicar que el 2004, ell i el seu equip van entaular-se en un restaurant de Burgos per ser rebuts per l'encarregat amb un –i són paraules exactes- "Si queréis hablar en catalán, mejor lo hacéis en otro sitio." Ara, que la meva anècdota preferida
és la que fa un parell d'anys va descriure per ràdio l'escriptora en llengua catalana Empar Moliner. Explicava que tan aviat com havia pujat a un taxi a l'aeroport de Madrid, li va sonar el mòbil. Un amic de Barcelona. Va respondre. Van començar a xerrar, en català. Al cap de pocs segons, el taxista ja es girava per etzibar-li: "Aquí a Espanya, parlem espanyol!" La Moliner es va apropar per mentir-li a cau d'orella: "Ei, que estic parlant italià, val?" Resposta: "Ah bé, aleshores d'acord. No pasa nada."
 
Personalment, trobo incomprensible que els catalans que han passat per experiències d'aquest estil mai semblen sortir-ne gaire afectats. Jo, si algú em digués que deixi de parlar anglès a un altre angloparlant, en qualsevol entorn, m'enfadaria molt. Tal vegada aquestes anècdotes, abundants com són, no deixen de ser això: anècdotes, episodis, casos aïllats de sparring regional prou habituals a molts països d'arreu del món. Potser, he pensat alguna vegada, els catalans fins i tot fan bé de descartar aquests incidents com simples tempestes en un got d'aigua.
 
Però el 2006 –quan el Parlament de Catalunya estava confegint el tercer Estatut d'Autonomia- vaig conèixer dos incidents que em va semblar que anaven molt més enllà d'una mera antipatia interregional. En tots dos casos, jo era al programa matinal de la cadena de ràdio RAC1. El músic Miqui Puig i jo teníem el que ben segur deu haver estat la feina més fàcil i ben pagada del món occidental: durant mitja hora no ens calia fer gaire res més que anar-nos explicant les coses que ens havien agradat i desagradat de la setmana anterior. De tant en tant, quan això ens resultava massa exigent, el presentador obria els micròfons i deixava que els oients hi diguessin la seva.
 
Un divendres, ens va trucar un taxista barceloní: el cap de setmana anterior s'havia comprat un Mercedes, i havia decidit celebrar-ho fent un viatget fins a la capital de l'Aragó, Saragossa, per lluir la seva nova eina de treball –ja llampant, és clar, amb els colors groc i negre que fan que els taxis de Barcelona es vegin d'una hora lluny- davant dels seus amics aragonesos. Tan aviat com es va aturar al primer semàfor de Saragossa, els conductors dels cotxes a banda i banda van començar a baixar les finestretes per dedicar-li tot tipus d'insults, amanits amb serioses recomanacions de marxar de la ciutat, clarament provocats per la naturalesa catalana del seu cotxe. Va aconseguir arribar a casa dels seus amics, que li van pregar que no aparqués l'automòbil al carrer, perquè no podien garantir que es mantingués d'una peça gaire estona. O sigui que el va portar a un pàrquing, però va ser aturat a l'entrada per un grup de joves
irats que van amenaçar de trencar-li els vidres, aparqués on aparqués. Després d'això, el nostre taxista es va rendir i va abandonar Saragossa a tota velocitat per buscar refugi rere la frontera catalana.
 
El divendres següent, vam rebre una trucada similar, aquest cop d'una ciutat propera a Barcelona –crec recordar que de Mataró. La trucada era de la mare d'una noia de setze anys que feia poc havia fet un viatge escolar a Madrid per veure el Museu del Prado. Al metro madrileny, la noia i les seves companyes anaven xerrant en català entre elles, quan un home gran assegut al davant els va comminar que parlessin espanyol. Ella s'hi va negar, dient que parlaria espanyol amb ell, però no a les seves amigues. El vell va respondre que si fos més jove -i cito- "Et trencaria la cara". En aquell moment, un noi assegut al costat que havia seguit la conversa es va aixecar tot oferint-se per fer-ho. La mare de la noia ens va explicar que ella i les mares de totes les noies de l'escola ja els havien donat instruccions ben explícites abans que sortissin cap a Madrid: sota cap concepte no havien de portar cap símbol català o del Futbol Club
Barcelona, i si els preguntaven la seva opinió sobre qualsevol tema polític havien de callar, canviar de tema o fer-se fonedisses. Totes aquelles mares consideraven aquestes precaucions absolutament essencials.
 
I bé, podria semblar que estem novament davant d'un parell més d'anècdotes, i que a base d'anar acumulant anècdotes aïllades una rere l'altra estaríem pretenent confegir-ne una categoria general. Però en aquests casos, penso que aquí el que compta és la lletra petita, diguem-ne, en el sentit que el que fa que totes dues històries siguin significatives és que tant els amics aragonesos del taxista barceloní com les mares de les noies que marxaven de viatge escolar donaven per fet que hi havia –a Saragossa i a Madrid, respectivament- una antipatia general (i no anecdòtica o residual) contra els catalans que podia tornar-se molt lletja, i amb possibilitat de tenir conseqüències violentes. Això em va sorprendre com a indicatiu d'un fenomen més ampli que era tan desagradable com –en certes circumstàncies- explosiu en potència. De fet, quan més endavant vaig fer una mica de recerca sobre els prejudicis anticatalans a Espanya,
em vaig trobar amb aquesta observació de l'historiador espanyol José Antonio Maravall: "Parlar d'alguna cosa catalana, o parlar en català, en un cafè a Madrid o alguna altra gran ciutat espanyola, exposa automàticament el parlant a una reacció hostil." No escrivia sobre l'Espanya de 2006, sinó la de 1931. I què passava el 1931? Els catalans negociaven el seu primer Estatut d'Autonomia amb el govern central. I què feien el 2006, quan el taxista i la mare de l'adolescent ens truquen per explicar aquestes històries d'anticatalanisme? Doncs com dèiem abans, negociaven el seu tercer Estatut d'Autonomia. O sigui que això, vaig pensar, és la clau de tot? Són justament els estatuts d'autonomia el que fomenta l'anticatalanisme a Espanya en moments concrets de la història? O ja existia abans? Es manifesta també quan no hi ha cap estatut d'autonomia a l'horitzó?
 
***
 
A Espanya, qualsevol controvèrsia relacionada amb Catalunya –o, sigui dit de passada, amb el País Basc- és camp adobat per a tot tipus de manipulacions periodístiques i polítiques de la terminologia clau. Es fa difícil abordar el tema sense trepitjar mines semàntiques ocultes. O sigui que abans de continuar, caldria clarificar tres termes clau. Primer, Catalunya[2]. "Catalunya", en aquesta xerrada, fa referència només al Principat de Catalunya, capital Barcelona, i no inclou les altres àrees catalanoparlants amb què encara manté connexions culturals, és a dir València, les Illes Balears, part de l'est d'Aragó, la Catalunya francesa, la ciutat de l'Alguer o Alghero, l'Estat d'Andorra i una petita llenca del nord de Múrcia. Avui no parlem de cap d'aquestes regions. Segon, els catalans. "Els catalans" fa referència aquí a tots els residents empadronats a Catalunya, sense tenir en compte d'on vénen, d'on vénen
els seus pares, el color de la seva pell o la llengua que s'estimen més parlar. I per acabar, l'Espanya monolingüe. "Espanya monolingüe" ho usarem aquí per identificar les àrees del territori espanyol on el castellà o espanyol és l'únic idioma oficial, que són habitades per uns 25 milions de persones d'un total de població espanyola de poc més de 40 milions. Els 15 milions restants viuen en àrees on el basc, el gallec o el català són cooficials amb l'espanyol... Molt bé, doncs ara que ja hem aclarit tot això, podem continuar.
 
***
 
Qualsevol persona que visqui a Catalunya difícilment pot evitar adonar-se, tard o d'hora, que la cosmogonia dels catalans –és a dir, la seva percepció de qui són i d'on vénen- és sensiblement diferent a la dels habitants de l'Espanya monolingüe. Mentre que els llibres d'història d'aquests posen Castella i l'hegemonia castellana al centre de la seva història, els dels catalans expliquen la lenta però continuada pèrdua de l'estat de gràcia històric. Atès que aquesta òptica catalana és poc coneguda, i atès que sense conèixer-la és impossible ni tan sols començar a entendre l'existència de l'anticatalanisme a Espanya, us faré ara una descripció, tan breu com pugui, de com la majoria de catalans mínimament ben informats veuen la seva pròpia història.
 
Pels catalans, la famosa reconquesta cristiana de la Península iniciada pels volts del segle X, va ser assolida no només pels galaicoportuguesos obrint-se pas cap al sud per la franja occidental i els castellans fent el mateix pel centre; també els comtes catalans, més tard comtes-reis, van anar arrencant el control de la llenca nord-oriental de la Península de les mans dels àrabs o berbers, fins que el 1245 havien conquerit Tarragona i Lleida, però també València i les Illes Balears, per al cristianisme i també naturalment per a ells mateixos.. Els successius comtes-reis van usar aquest territori eminentment costaner com una base per crear al segle XIV un imperi comercial, amb domini militar directe sobre Sardenya, Sicília, Nàpols, i un tros d'Anatòlia i de Grècia, Atenes inclosa... El comte-rei Pere III, commogut en ser el sobirà del Partenó, va manar el 1380 que una dotzena de ballesters el protegissin de forma permanent contra els
lladres.
 
Tota aquesta aventura militar va anar de la mà de l'aparició d'un dels corpus legislatius protodemocràtics més precoços d'Europa, sempre segons la perspectiva catalana. El codi civil conegut com els Usatges, que es va començar a crear al segle XII, va obrir el camí de les Corts catalanes, una espècie de precursor d'un Parlament en què els nobles, els eclesiàstics i fins i tot els menestrals, la protoburgesia en cert sentit, hi eren inclosos. (La famosa Magna Carta anglesa, successora històrica dels Usatges, no va aparèixer en l'escena europea fins un segle més tard[3]). Aquesta protodemocràcia catalana eventualment va esdevenir un dels punts principals de discòrdia entre castellans i catalans: el rei d'aquests havia de ser ratificat per les Corts abans de seure al tron; en canvi, al rei castellà, de tradició reial absolutista, no li calia això.
 
Si el nostre català imaginari fos una mica més cultivat del que és habitual, arribats en aquest punt es deliria per citar la famosa anàlisi de l'historiador francès Pierre Vilar: "Potser, entre 1250 i 1350, el Principat de Catalunya és el país d'Europa que seria menys inexacte, menys arriscat, descriure de forma aparentment anacrònica com un Estat-nació." I si el nostre català fos un punt abrandat, també afegiria com qui no vol la cosa que en l'època a què es refereix l'afirmació de Pierre Vilar, la bandera que representava Catalunya és la mateixa que encara avui la representa. Mentre que la bandera espanyola, subratllaria satisfet, va ser inventada per decret el 25 de maig de 1785.
 
Ara bé, després d'això fins i tot el català més gallet no tindrà més remei que admetre que, a partir d'aquí, tot és ensulsiada. Començant per la unió dinàstica entre la reina Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó, València i Barcelona. Però, advertirà, això no va significar la unió d'Espanya –com afirma el mite nacionalista espanyol- perquè el regne català-aragonés va mantenir el seu sistema legal, d'impostos, moneda, estructura parlamentària i també tarifes duaneres a les fronteres amb Castella...
 
Però no hi ha dubte que a partir d'aquest moment el poder es va anar traslladant a poc a poc de Barcelona cap al centre de la Península. El 1518, als mercaders catalans se'ls va prohibir comerciar amb l'Amèrica acabada de descobrir. El 1652, després d'una dècada de revolta popular contra la interferència castellana en els afers catalans –paral·lela als conflictes entre parlamentarisme i absolutisme que hi havia a tot Europa, i notablement a Anglaterra[4]-  Catalunya va aconseguir mantenir la seva independència política, però va perdre una part important del seu territori –Perpinyà inclosa- a mans dels seus suposats aliats, el francesos.
 
Ara bé, això no és res comparat amb el que va passar el 1714, data clau de la història moderna catalana, quan el país va perdre la guerra contra la dinastia borbònica i va ser incorporada per la força de les armes a un Estat espanyol embrionari. Que, recordem-ho, encara no tenia ni bandera pròpia, però sí un monarca absolutista emprenyat, Felip V, que va usar el seu Dret de Conquesta per justificar la subsegüent eliminació de la independència financera, la moneda i la legislació pròpies de Catalunya –però no d'entrada el Dret Civil català, qüestió sobre la qual tornarem després- i totes les institucions catalanes, incloses les vuit universitats i el dret històric a ratificar el rei, i la presència de la llengua catalana en alguns contextos. I no es va aturar aquí: un barri sencer de Barcelona va ser enderrocat per construir una enorme ciutadella, on avui hi ha el Parc de la Ciutadella, per allotjar una part dels 30.000 soldats
castellans que van ser desplegats a Catalunya per assegurar la seva submissió. Fins i tot els anglesos –aleshores aliats militars dels catalans, si més no sobre el paper- eren conscients que s'estava demolint un país independent. Precisament a Londres el 1714 apareix un opuscle que du per títol Considerant el cas dels catalans, en què l'autor afirma: "Caldria aclarir que el Principat de Catalunya, abans de caure sota el jou de la Corona espanyola, [...] sempre ha estat governat per les seves lleis, amb independència de cap altre regne. Fins avui, aquestes lleis han estat respectades i qualsevol intent de potinejar-les ha resultat en l'aixecament en armes del poble."
 
Més tard, al segle XIX, hi va haver un ressorgiment de la cultura catalana que, amb la conjunció d'altres circumstàncies, va propiciar l'aparició del catalanisme polític que eventualment va portar a la recuperació –després de 218 anys de supressió- de la principal institució de govern, la Generalitat, i de l'establiment d'un Estatut d'Autonomia (1932) pel qual es va recuperar una petita part de l'autogovern perdut el 1714. Però és clar, tant la Generalitat com l'Estatut van ser suprimits set anys després pel conegut dictador feixista Francisco Franco Bahamonde, que va manar de 1939 a 1975. Quatre anys després de la mort de Franco, el 1979, es va negociar un nou Estatut d'Autonomia sota l'atenta supervisió dels militars, i més tard un tercer, dissenyat per millorar les insuficiències que les circumstàncies havien imposat en el segon, va ser aprovat de forma gairebé unànime pel Parlament català el 2006, però va ser
impugnat pel conservador Partido Popular i el Defensor del Pueblo espanyol (socialista) i així ara el tenen guardat al congelador del Tribunal Constitucional espanyol.
 
Aquí tenim, doncs, en breu, la versió catalana de la història. Que agradi, o no, tant és. El fet és que aquesta és la manera de veure el passat col·lectiu que tenen la majoria dels catalans raonablement ben informats.
 
Des del punt de vista castellà, la conquesta militar del Principat de Catalunya el 1714, i les dotzenes de mesures que es van prendre després per posar Catalunya a ratlla amb les lleis i l'idioma de Castella, són simplement part del que es considera un procés de construcció nacional de l'època. Era i és, sempre des del punt de vista castellà, una cosa absolutament normal, que hom pren per descomptat. En canvi, el que els catalans de 1714 més ressentien era la pèrdua del seu sistema legal i de les institucions, ara desaparegudes d'una sola batzegada. Des del seu punt de vista, això constituïa una pèrdua total de la independència política que no era legítima i mai no seria legítima. Van aparèixer pintades als carrers de Barcelona que deien: "Tot Catalunya és habitacle de presó". Encara avui per a molts catalans, el que ells entenen com una forçada pertinença al projecte nacional castellà-espanyol, no és legítima.
 
És durant aquest període posterior a 1714, i especialment durant el segle XIX, que comencen a aparèixer els prejudicis anticatalans moderns que avui vivim. Fixem-nos en l'idioma, per exemple. Tot i que l'informe preliminar d'un funcionari castellà anomenat Batio afirmava poc després de 1714 que els catalans -i cito- "parlen i escriuen només en català, sense usar gaire el castellà", les noves lleis imposades pel règim castellà insistien que l'espanyol o el llatí eren els únics idiomes a usar als jutjats, en lloc del català com havia estat costum fins aleshores. També es van establir guies per prohibir el català a l'ensenyament escolar, en l'edició de llibres i en la prèdica, activitat molt estesa aleshores quan gairebé tothom creia en Déu.
 
Caldria assenyalar que aquests decrets van resultar de molt difícil aplicació al principi. I potser per això van caldre mesures vuitcentistes per limitar l'ús del català, que es van anar multiplicant fins arribar a una a un extrem gairebé frenètic a finals de segle. El 1881, qualsevol tipus de document en català –des d'un testament a un bitllet de tramvia- va ser declarat nul de ple dret. La prohibició del català als jutjats es va fer més estricta, sovint amb conseqüències desastroses per als demandants monolingües: el 1905 el diputat per Tarragona Julià Nogués va explicar al Parlament espanyol el cas d'un català que havia estat engarjolat 14 anys sencers per respondre "sí" en lloc de "no" a la pregunta d'un jutge castellà que no havia entès bé. El 1896 es va prohibir parlar català en tot tipus de trobades, tant al carrer com portes endins. El mateix any es va proscriure l'ús del català en converses
telefòniques i en telegrames. El 1900, va ser prohibit als teatres. Més tard, la dictadura de Primo de Rivera, que va durar set anys a partir de 1923, va enviar inspectors per acomiadar de forma fulminant qualsevol professor d'escola a qui enxampessin parlant català als alumnes. Tots els cartells i rètols de tot tipus havien d'estar només en castellà. Es va obligar els serenos a cantar les hores en castellà en lloc de català. A aquestes altures, 1929, ja hi havia unes 150 lleis dissenyades per augmentar o imposar l'ús del castellà a Catalunya. I al general Franco encara no li hem vist ni les orelles...
 
La tossuderia dels catalans a seguir usant la seva llengua malgrat tot això –conegut és l'episodi protagonitzat per l'arquitecte Antoni Gaudí el 1924 amb un policia irat que el va acabar arrestant perquè, com que el venerable prohom se li adreçava en català, l'agent va etzibar-li si és que no sabia parlar castellà: "I és clar que en sé! Però no em ve de gust parlar-lo!" va ser la resposta de l'arquitecte- doncs aquesta tossuderia, deia, ha portat els espanyols monolingües a creure, encara avui, que els catalans usen la seva llengua no només com a senyal de manca de respecte envers els castellanoparlants i per extensió envers la nació espanyola tota, sinó també com a estratègia per eliminar l'ús del castellà a Catalunya. Ja el 1916, un diputat castellà de les Corts espanyoles, Eduardo Ortega y Gasset –germà del famós José- va declarar: "No es tracta tant de perseguir el català a Catalunya; es tracta més aviat
d'evitar-hi la persecució de l'espanyol." Aleshores, la immensa majoria dels catalans o bé eren monolingües catalanoparlants o bé tenien un coneixement molt imperfecte del castellà. Avui en dia, i ja és ben curiós, malgrat que tots els catalans saben castellà, de tant en tant sorgeixen grupuscles de polítics i intel·lectuals espanyols que encara insisteixen a proclamar que a Catalunya es persegueix el castellà. Un Manifiesto por la lengua común difós aquest mateix mes de juny, repetia la mateixa acusació. I encara que els seus redactors pretenien un coneixement íntim, quasi sexual, de l'estat de la qüestió a Catalunya, només tres dels disset signants hi viuen de fet, mentre que la majoria s'estan a l'Espanya monolingüe, un altre al País Basc, i encara un altre, a Londres. O sigui que aquí tenim un dels orígens dels prejudicis anticatalans: no tant l'idioma en si, com la tossuderia d'un gran nombre de catalans a
usar-lo com a llengua per defecte a Catalunya. Malgrat haver estat renyats durant tant de temps amb severes admonicions que això està molt mal fet.
 
***
 
La darrera cosa de la qual volia parlar al London School of Economics és d'economia –un tema que entenc encara menys que, posem, la teoria de cordes bosònica- però per tal de poder entendre el crucial segon origen de l'antipatia envers Catalunya  a Espanya, hem d'abordar el delicat tema dels diners. Al capdavall, el català estereotípic –a ulls dels espanyols monolingües, no tots és clar- no només borda com un gos, sinó que a més és garrepa, del puny estret, avar, lladregot i fins i tot –i aquesta acusació ve del 1907, d'un article de Pío Baroja al diari El Mundo- un jueu ("Tot a Catalunya," va escriure, "té un marcat caràcter semític."). L'estiu passat, cent i un anys més tard, un català amic meu resident a Londres va sentir en una xerrada a l'Instituto Cervantes que uns espanyols d'entre el públic descrivien els catalans com "una colla de jueus". La suposada gasiveria dels catalans ha estat reflectida
en un seguit d'acudits populars, els més elaborats dels quals –com també passa amb l'humor jueu- són explicats pels mateixos al·ludits. Els de l'Espanya monolingüe tendeixen a ser més curts i alhora més obtusos. El més curt que conec, i que vaig sentir personalment, fa: [acudit sobre el català mort, explicat amb polze i dit índex].
 
Com ja s'ha dit abans la llei civil catalana va poder seguir vigent unes quantes dècades després de la derrota militar de 1714. El Dret Civil català afavoria i fomentava la tendència existent a Catalunya cap al minifundi, el comerç i el principi de la inversió del capital. Quan, el 1778, es va permetre als catalans comerciar amb les amèriques, aquests s'hi van posar de valent, comerciant principalment amb licors –l'aiguardent català era un dels productes principals del país- i amb sucre, cafè i, en bona mesura, també esclaus. La riquesa que els comerciants reinjectaven a l'economia catalana va obrir el camí de la primera revolució industrial de la costa mediterrània. A principis del segle XIX, aquest desenvolupament ja començava a causar friccions entre Catalunya, amb una economia capitalista basada sobretot en la producció tèxtil, i l'Espanya central i del sud, amb una economia principalment agrària, els beneficis de la
qual anaven a parar a un grup reduït de terratinents amb força influència a Madrid, tant a la cort com al Parlament. El lobby dels empresaris catalans va pressionar el Govern central per la instauració de lleis proteccionistes que afavorissin la creació d'un mercat intern espanyol. Els terratinents, els productes agrícoles dels quals ja tenien de fet un mercat protegit, es van oposar a aquestes iniciatives proteccionistes, tot i que haurien afavorit els industrials d'arreu d'Espanya, no només els catalans.
 
Aquest conflicte econòmic –entre les classes propietàries de Catalunya i les de l'Espanya monolingüe respectivament- va propiciar una tergiversació sorprenent dels fets: els catalans van començar a ser acusats de ser els escanyapobres de Castella i Andalusia. Tot i que estudis econòmics de principis del segle XX mostraven clarament que Catalunya, amb si fa no fa el 10% de la població, contribuïa fins al 25% del pressupost total espanyol, i en rebia tan sols el 6% de retorn en inversió pública. Avui –amb un dèficit anual mitjà del 9%- Catalunya és una de les regions més taxades i amb menys inversió pública d'Europa. I malgrat tot, la sospita que els catalans no només lliguen els gossos amb llonganisses sinó que a més neguen el suport financer a altres regions s'ha anat estenent més i més. El 1915, quan els catalans van demanar diners per a infraestructures locals, el diari El Imparcial, molt llegit a Madrid, va descriure les
autoritats catalanes com "paràsits financers que s'alimenten a expenses de l'Estat". I 86 anys després, quan el Govern català pressionava per aconseguir el traspàs del 15% de l'impost sobre la renda, l'aleshores president d'Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, va fer-se amb els titulars amb el comentari: "Només perquè els catalans tinguin dues llengües, no vol dir que hagin de menjar el doble que els altres!" Encara avui, persisteix el mite que Catalunya rep més diners de Madrid dels que li pertocarien, i qualsevol intent d'aconseguir-ne més és vist com un senyal d'avarícia.
 
***
 
Amb aquesta combinació d'atacs legals contra la llengua catalana i un règim impositiu tan dolós, als catalans tard o d'hora se'ls havien d'inflar els nassos. Ara bé, les primeres reaccions polítiques van ser de fet ben moderades. Qualsevol que avui excavi dins els textos fundacionals del catalanisme, la majoria de les darreries del segle XIX, es podria sorprendre en comprovar que no mostren cap interès per la independència. El teòric republicà Valentí Almirall, per exemple, optava en el seu escrit de 1886 per un estatus federal en una Espanya liberal. El bisbe Torras i Bages, en el seu monumental, estabornidor i altament selectiu compendi d'història i cultura catalana, La tradició catalana –infligit als lectors el 1892- propugna una regió catalana conservadora, amb una certa flaire rància de sotanes arnades. Per altra banda, l'assaig més popular d'Enric Prat de la Riba, La nacionalitat catalana (1906), defensava el que avui
en dia té Catalunya: un govern parcialment autònom supervisat per l'Estat espanyol.
 
Però de bon començament, els mitjans i polítics espanyols van tractar tots els catalanistes de separatistes. El 1901, el diputat liberal Luis de Armiñan va plantejar al Parlament una qüestió: "Podria Polònia ser el model dels catalanistes?", en un moment en què la lluita dels polonesos per la independència era ben coneguda. I encara avui, l'insult més habitual per a un català és polaco, i si algú en té cap dubte, pot consultar la primera o segona edició del diccionari Collins Master Spanish-English, en què trobarà que la segona definició de polaco és Catalan, i entre parèntesis s'aclareix: "pejoratiu".
 
Aquest separatisme percebut va fer saltar les alarmes, més que en cap altre estament de l'Espanya monolingüe, en l'exèrcit espanyol, la paranoia catalanofòbica del qual havia comportat, com assenyala l'historiador Jaume Vicens Vives, que "la llei marcial va ser imposada a Catalunya durant 60 dels 86 anys que van de 1814 a 1900". Però el pitjor encara havia d'arribar. El 1909, una banda d'oficials descontrolats va assaltar i destruir les redaccions de dues publicacions en llengua catalana de Barcelona, poc després que un diari militar declarés: "Cal castellanitzar Catalunya... cal que allà la gent parli espanyol, pensi en espanyol i es comporti com a espanyols, tant si ho vol com si no."
 
I parlar de militars ens porta a les dues dictadures feixistes espanyoles del segle XX. Ja hem comentat els abusos lingüístics del règim de set anys de Primo de Rivera, que també va prohibir la bandera catalana i una dansa nacional, la sardana. Ara bé, amb Franco –que va entrar a Barcelona el 1939- es va arribar a límits absoluts. Fins i tot els catalans que es van passar al seu bàndol durant la Guerra no ho van tenir fàcil: un feixista català va ser multat el 1938 per parlar català per telèfon en un hotel de Sevilla.
 
Un cop Franco i els seus camarades van haver entrat a sang i foc a Catalunya, hi van instal·lar el que es podria anomenar un règim de terror cultural i lingüístic –així com de terror del tipus més comú- dissenyat per eliminar fins el darrer vestigi de l'univers cultural català. Totes les institucions catalanes van ser abolides –novament- seguint el patró borbònic de 1714. Lluís Companys, el president català elegit democràticament i a l'exili a París, va ser lliurat a Franco per les forces d'ocupació nazis el 1940, i afusellat. La casa del més famós filòleg català, Pompeu Fabra, va ser saquejada i la seva biblioteca cremada al carrer. Totes i cadascuna dels milers d'organitzacions cíviques de tota mena que havien prosperat durant la República, des de clubs de bàsquet veïnals a l'Associació Catalana de Cecs, van ser obligades a castellanitzar el nom, els estatuts, els carnets de soci i les reunions. El català va ser
prohibit en totes les publicacions, tots els mitjans i en tot àmbit públic. El 1955, l'ambaixada espanyola a Londres fins i tot va aconseguir convèncer la BBC, amb el suport entusiasta del prestigiós exiliat republicà antifranquista Salvador de Madariaga, que suprimís les seves emissions quinzenals d'ona curta en català.
 
I no va ser aquesta, com alguna vegada s'ha adduït, una situació que durés tan sols durant una primera i més violenta mitja dècada del règim de Franco, sinó que va es va perllongar fins la darrera esbufegada del general. El 1960, quan un grup de catòlics catalanistes moderats va interrompre un concert al Palau de la Música de Barcelona amb una cançó patriòtica, van haver de sentir dels policies que més tard els estomacaven a les cel·les de comissaria els següents comentaris documentats: "El que Hitler va fer als jueus no va ser res comparat amb el que nosaltres farem amb els catalans!"; "D'aquí a un any sereu els nostres esclaus, ens estareu llepant les botes!"; "Vosaltres els catalans sou menys que la merda!". I ei, que consti que aquests a qui estaven atonyinant eren cristians catalanistes moderats! Els detinguts que insistien a parlar català davant dels jutges, com ara el filòleg Jordi Carbonell, eren reclosos en
institucions psiquiàtriques. Les dones de la clandestina Esquerra Republicana de Catalunya, els membres de la qual negaven ser espanyols, sovint eren violades durant l'arrest, com van explicar dues víctimes a un amic comú.
 
De tot aquest període, però, res em va fer entendre personalment com de salvatge en va arribar a ser el clima anticatalà del franquisme com la història verídica que em va explicar un home a qui vaig comprar una taula, ara farà deu anys al barri de Sant Antoni de Barcelona. El 1966, quan tenia vuit anys i encara vivia al poble, els pares el van enviar a l'Ajuntament a recollir un imprès. En entrar al vestíbul, va dir "Bon dia" sense pensar-s'ho, en lloc del "Buenos días" espanyol. L'home rere el taulell es va aixecar i va sortir, i sense dir ni paraula li va clavar un plantofada que el va fer caure de cul a terra. Qualsevol anglès que pugui imaginar un nen de 8 anys bufetejat per un funcionari públic per dir "Bon dia" a Bristol o Birmingham, posem per cas, podrà fer-se una idea del que significava ser catalanoparlant a Catalunya durant bona part de la segona meitat del segle vint...
 
Amb l'arribada de la democràcia, lluny de guanyar-se la simpatia de l'opinió pública espanyola per haver patit gairebé una extirpació quirúrgica de la seva cultura, una enquesta encarregada el 1977 per l'aleshores president espanyol Adolfo Suárez, indicava que Catalunya era la regió d'Espanya menys apreciada a Madrid i les dues castelles, a Andalusia, Galícia, Extremadura, Astúries, Múrcia, Aragó i les Illes Canàries. Només a València, les Illes Balears, Navarra i el País Basc, els catalans aconseguien escapar del darrer lloc de la llista. D'aleshores ençà, l'antipatia envers els catalans ha demostrat estar tan profundament arrelada a l'Espanya monolingüe que l'historiador català Josep Maria Solé i Sabaté va dir en una entrevista recent, i cito les seves paraules exactes: "De la mateixa manera que a Àustria, abans de la Segona Guerra Mundial, hom no podia ser plenament austríac sense ser una mica antisemita,
també avui a Espanya no es pot ser cent per cent espanyol sense ser almenys una mica anticatalà."
 
***
 
Hem vist al principi com el prejudici anticatalà, fomentat obertament en alguns mitjans espanyols i per alguns polítics espanyols, comporta assetjaments, abusos verbals, i coses per l'estil. Però de tant en tant pren una forma més seriosa, i no hi ha millor exemple d'això que l'extraordinari i inversemblant cas de l'Èric Bertran. El 2004, l'Èric Bertran era un noi de 14 anys que vivia a Lloret de Mar, un poble turístic de la Costa Brava. Entusiasta de Harry Potter, l'Èric tenia una pàgina web anomenada "L'Exèrcit del Fènix", nom inspirat en l'Ordre del Fènix de J.K. Rowling. El 24 de setembre, l'Èric va enviar un correu electrònic a dues cadenes de supermercats i a un productor de làctics, exigint que incloguessin el català en l'etiquetatge dels seus productes i suggerint que la seva organització del Fènix els faria la vida més difícil si no ho feien. El que volia dir amb això, com va explicar en un correu
posterior, era que ell i tres altres adolescents que formaven l'Exèrcit del Fènix col·lapsarien el servei d'atenció al client d'aquestes companyies amb una allau de correus electrònics.
 
El 30 de setembre, just abans de les 11 de la nit, vint guàrdies civils en uniforme de combat i amb armes automàtiques van irrompre a la casa de l'Èric, van escorcollar la seva cambra i es van endur el seu ordinador i el del seu germà. Es van identificar com a membres d'una brigada antiterrorista que havia estat enviada des de Madrid aquell mateix dia. Va resultar que una de les cadenes de supermercats a les quals l'Èric havia enviat correus l'havia denunciat a la policia pensant-se que l'Exèrcit del Fènix era una organització de guerrilla urbana, una sospita que aparentment compartia la divisió d'intel·ligència de la Guàrdia Civil. Quinze dies més tard, durant els quals l'Èric va patir diversos atacs de pànic i va haver de rebre tractament, va ser citat a declarar a Madrid davant la fiscalia. El 15 de desembre, en un episodi gairebé delirant, la fiscal –que en una relliscada va admetre que no havia llegit el correu
original que havia causat tot l'enrenou- va declarar l'Èric mentalment inestable perquè tenia fotografies de crema de banderes espanyoles al seu lloc web (l'endemà va ser obligat a veure un psicòleg forense), i després de discutir amb ell sobre la seva identitat nacional, va amenaçar-lo tot cridant "Digues que ets espanyol, o t'engarjolo!"
 
Un any més tard, el març de 2005, la cadena de supermercats va retirar la denúncia, després de mesos amb el servidor col·lapsat per ciberactivistes catalans enfurismats. El fons de tota aquesta qüestió és que un episodi com aquest hauria estat inimaginable a qualsevol altra banda d'Espanya que no fos Catalunya, amb la molt probable excepció del País Basc. Un noi de 14 anys de Cantàbria o les Canàries, posem per cas, que enviés un correu electrònic rondinaire a una companyia per convence'ls d'etiquetar tots els seus productes en castellà no hauria rebut, podem comptar-hi, una visita d'una unitat antiterrorista de Madrid.
 
***
 
Així doncs, quina situació estem vivint ara, nosaltres els residents a Catalunya? Bé: el boicot a tots els productes catalans que es va iniciar el 2006 –l'època en què es negociava l'Estatut d'Autonomia-  encara és seguit per una important minoria de l'Espanya monolingüe (a Madrid, un 21% de ciutadans van confirmar fa poc que seguien sense comprar català). El dèficit públic de 20.000 milions d'euros anuals, combinat amb l'arribada d'un milió dos-cents mil nous ciutadans els darrers deu anys, afegits a una població original de 6 milions, ha incrementat de forma notable la pressió sobre escoles i hospitals. Campanyes mediàtiques generades fora de Catalunya, titllant els catalans d'abusadors lingüístics i destructors de l'idioma espanyol a Catalunya, continuen fent-nos la mateixa murga de sempre, malgrat que el setembre d'aquest any un estudi oficial de la Unió Europea no només va dictaminar que no es persegueix el
castellà a Catalunya, sinó que també va recomanar que el sistema d'immersió lingüística empleat a les escoles públiques catalanes fos adoptat per altres comunitats bilingües d'Europa.
 
Ras i curt, els catalans s'estan cansant d'una situació cansosa que ja ha durat massa, massa temps. Dels aproximadament sis milions de ciutadans que tenen dret a vot, més de dos milions ja volen la independència sense embuts, i uns altres dos milions es declaren indecisos. Fins i tot nosaltres, els estrangers sense vot, hem estat enquestats.. Una majoria de llatinoamericans, sembla, preferirien quedar-se a Espanya, mentre que el europeus de l'est, per exemple, estan majoritàriament a favor de la secessió. Com ho està també almenys un anglès resident de fa temps... Més encara quan menys d'un 40% de la població espanyola dóna suport a una intervenció armada en cas que Catalunya i el País Basc alcessin la mà per dir adéu.
 
I abans que algú pugui dir, "Ei, i tu què n'has de fer? Amb el teu passaport britànic i la teva llengua anglesa universal, per què t'hauries d'amoïnar per aquesta trifulga en un raconet costaner del continent?", m'agradaria acabar dient que el meu interès en aquest afer és més personal que no pas polític, ja que una de les àrees en què l'anticatalanisme és més virulent és el món literari. Mirem aquest llibre, per exemple. L'últim patriarca, de Najat El Hachmi. Najat El Hachmi va venir del Marroc a viure a Catalunya als vuit anys. Vint anys més tard, el gener d'enguany, amb aquesta novel·la va guanyar el premi literari més prestigiós i més ben remunerat en llengua catalana, el Ramon Llull. Malgrat aquest assoliment únic, quan s'estava preparant la traducció espanyola, Najat va rebre una enorme pressió perquè la frase "traducido del catalán" fos eliminada de la portadella, ja que això perjudicaria de
valent les vendes a l'Espanya monolingüe. Efectivament, el món literari en va ple, del suposat secret que els lectors de l'Espanya monolingüe tendeixen a menysprear el producte dels escriptors en llengua catalana. A un dels més exitosos, el valencià Ferran Torrent, li van oferir un contracte ben sucós per la versió castellana d'un dels seus llibres, però l'editor només va posar-hi una condició, tan sols una: que el nom de pila de Torrent fos canviat a Fernando per tal que així la gent es pensés que era un espanyol monolingüe.
 
Jo mai havia estat conscient de fins a quin punt les coses són així, fins que jo mateix em vaig trobar en una situació semblant. Vet aquí l'original en català d'una novel·la publicada el 2001, Privilegiat. La ressenya biogràfica de la solapa és ben normal: Va aprendre català pel seu compte el 1979, ha publicat això i allò (títols en català mencionats), ha participat en aquestes antologies, que si patatim, que si patatam, i col·labora en aquest i l'altre diari i en aquesta i l'altra ràdio (noms de mitjans catalans mencionats). D'acord. Ara vegem-ne la versió castellana: Nascut a Londres, escriptor, col·labora en diaris i emissores de ràdio. Viu a Barcelona des de 1984. Punt. Ni una sola al·lusió al fet que aleshores ja havia publicat tres llibres en català, contes en unes altres cinc publicacions, i treballat en els mitjans catalans. Res. Ni una sola menció de la temuda paraula gruixuda que comença amb "C".
 
I vet aquí precisament el fons del problema. Tan sols el fet de viure i formar part de l'univers català, ni que sigui de forma modesta, ja és vist per si sol com quelcom intranscendent, o indesitjable, o políticament incorrecte, o de molt mal gust, o fins i tot refotudament horrible, a l'Espanya monolingüe. I tanmateix, a Catalunya no deixen de bombardejar-nos amb el recordatori, sovint reforçat amb algun comentari foteta, que formem part d'Espanya i que per tant ens hauríem de comportar d'una forma més espanyola.
 
I jo us dic que és aquesta una situació insostenible, que tard o d'hora tindrà per conseqüència el tipus de notícia que dóna la volta al món –si més no per un dia- perquè implica fer un nou lloc a la taula de les Nacions Unides. El que estic segur que tothom desitja –i hi incloc la immensa majoria dels habitants de l'Espanya monolingüe- és que a les fotografies de portada no hi hagi escenes violentes, ni tancs retrunyint -ni cadàvers- pels carrers de Barcelona.
 
Ara us toca a vosaltres.

[1] Conferència de Matthew Tree al London School of Economics, novembre de 2008. Traduït de l'anglès per L. Bosch i S. Xicola. Les cites de textos catalans i castellans fetes en anglès per l'autor s'han traduït d'aquesta darrera versió sense anar a buscar-ne l'original. S'han deixat en castellà només aquelles cites que estaven també en castellà al text de la conferència. Totes les notes a peu de pàgina són dels traductors, i s'han inclòs per contextualitzar aspectes de la cultura britànica que, tot essent obvis per a un públic culte anglès, poden no ser-ho per a un de català.

[2] "Catalonia" en anglès (i en altres idiomes com l'Alemany) té tradicionalment un sentit més ampli del que habitualment donem aquí a "Catalunya", i tendeix a incloure totes les terres de parla catalana, és a dir equival al que nosaltres en diem "Països Catalans".

[3] Magna Carta: document de 1215 pel qual el rei Joan d'Anglaterra atorgava privilegis i llibertats als nobles anglesos, que s'havien rebel·lat. És considerat l'origen embrionari del sistema constitucional anglès.

[4] A les dècades de 1640-50 s'esdevenen la Guerra Civil i la Revolució angleses, en què el Parlament es revolta contra el rei Carles I, el derrota, deposa i executa, i estableix una autoritària república capitanejada per Cromwell, de curta vida però amb efectes permanents en l'estructura constitucional del país.

 

 

 
 
 
El format d'aquesta Lletra, tal com podreu apreciar, és  diferent del que utilitzem habitualment.  Ens expliquem: el novembre del 2008 l'escriptor i periodista Matthew Tree va pronunciar una conferència a la London School of Economics en la qual donava una encertada informació sobre la situació que es viu a Catalunya.  Va posar-li per títol  "Life on the Receiving End" (La vida a la banda del rebre).
    Coneixedors de la importància d'aquesta conferencia,  uns membres del nostre col·lectiu  van creure oportú publicar-la en una de les nostres Lletres,  prèvia la corresponent traducció al català. Estem segurs que estareu d'acord amb nosaltres, un cop llegida la conferència, que  mereixia ser publicada.
    Dit això, volem  agrair a Lluís Bosch, Sílvia Xicola i Jesús Mestre les seves gestions per fer possible aquesta edició, i especialment al Lluís i la Sílvia, que s'han ocupat de fer-ne la traducció al català.  En donar-nos la seva autorització, Matthew Tree va afegir: [...] la traducció és boníssima (sobretot tenint en compte que l'original és força difícil o, si més no, conté força girs poc usuals). A veure què li sembla a la gent de CS...
    Pel fet de ser pronunciada davant d'un públic no gaire coneixedor de la nostra realitat, la conferència de Matthew Tree conté moltes coses que per nosaltres no són cap novetat.  Tanmateix, el que valorem és la forma clara i encertada en què les exposa i, sobretot, el fet que sigui ell, una persona no nascuda a Catalunya, qui faci conèixer la nostra història i el nostre present.
    Enviem la conferència en dos formats , pdf i rtf, de manera que pugueu triar la millor forma de lectura i, eventualment, de còpia o impressió.  Reiterem doncs el nostre agraïment als que han fet possible que Català Sempre pugui oferir aquesta primícia i, sobre tot, a Matthew Tree que ens ha autoritzat a publicar-la, acceptant a la vegada  la seva difusió a través d'internet sense restriccions.
    Una última nota.  Matthew Tree descriu la situació en què es troba el poble català, pren partit i acaba interpel·lant-nos  amb aquestes paraules:  I jo us dic que és aquesta una situació insostenible [...]  Ara us toca a vosaltres...
 

 
ÍNDEX DE FITXERS
 
La vida a la banda del rebre (pdf) i (rtf)
Mattthew Tree 
 


Cordialment, Català Sempre
http://www.veupropia.info/

http://www.cataloniaacord.org/cds.html
http://www.lobbyperlaindependencia.org/
http://promocat.cecili.cat/
Catalans amb criteri, autocentrats, contra la colonització mental:
http://www.e-criteri.cat/
 D'on prové el dret d'Espanya per governar Catalunya? En què es basa? No pas en el desig del poble. Es tracta d'una vella conquesta, usurpació. Generalment no és pas acceptat que cap saltaparets que hagi furtat una propietat durant llarg temps sia el més indicat per continuar posseint-la. Segons la Convenció de Ginebra, el primer deure d'un presoner de guerra és fugir cap a la llibertat. I exactament això volem els catalanoparlants: complir amb la Convenció internacional de Ginebra.
 Un violador no té dret a retenir la dona que ha segrestat ni a negociar un Estatut de mitges tintes.
http://www.novacatalunya.tk/
Catalanofòbia en castellà: blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/74062
Universitat Catalana d'Estiu: http://www.uce.cat/

__________________________________________________________
Be smarter than spam. See how smart SpamGuard is at giving junk email the boot with the All-new Yahoo! Mail. Click on Options in Mail and switch to New Mail today or register for free at http://mail.yahoo.ca

[Non-text portions of this message have been removed]

__._,_.___
��������������������
http://groups.yahoo.com/group/catalonia-europa/
1-Aquest �s un grup sobiranista catal� i federalista europeu, d'esquerres, antipatriarcal i antireligi�s. Es una iniciativa espont�nia, espontane�sta i deslligada de cap entitat organitzada. Aquest grup no admet continguts: 1-comercials, 2-que facin apologia de la religi� o que justifiquin postures diferents de l'ateisme, 3-que atemptin contra els principis ideol�gics de l'esquerra europea i catalana.
2-ATENCI�!!!!: Per a evitar virus i atacs aquest grup NO ACCEPTA missatges
amb arxius adjunts. Si el contingut de l'adjunt que voleu enviar �s un
escrit, podeu copiar-lo dins el cos del missatge en format de text.
Altres tipus de documents podeu carregar-los directament dins la web.
Aquest grup TAMPOC no accepta missatges amb format HTML.
3-Si no vols rebre els missatges d'alg� en particular, no cal donar-se de baixa del grup, �s m�s f�cil filtrar aquest alg�.
4-El terme "Catalunya" s'hi usa seguint el criteri de Josep Guia al seu llibre "Es molt senzill digueu-li Catalunya": http://www.psan.net/llibres/digueu-li/digueu-li.pdf
5-Els missatges d'aquest grup s�n reenviats autom�ticament i es pobliquen al blog:
http://catalunya-lliure-free-europa.blogspot.com
��������������������
Recent Activity
Visit Your Group
Give Back

Yahoo! for Good

Get inspired

by a good cause.

Y! Toolbar

Get it Free!

easy 1-click access

to your groups.

Yahoo! Groups

Start a group

in 3 easy steps.

Connect with others.

.

__,_._,___

dijous, de maig 28, 2009

[catalonia-europa] Voteu a les Europees -- Des del In-Mundo, contra els catalans -- Independentistes guanyen a PJ -- Mayor Oreja, ofèn els evangèlics





  Voteu ja (si voleu) a les Europees: http://es.noticias.yahoo.com/12/20090528/tts-otros-6-detenidos-por-la-presunta-tr-a53f2e2.html
 
-----------------------
 

Des del In-Mundo, contra els catalans:
http://www.racocatala.cat/forum/llegir.php?idf=9&fil=8011
 
------------------------------
 
De: http://blocs.mesvilaweb.cat/mrocar/

 
Èxits del Lobby per la Independència en lluita contra Pedrito Piscines
mrocar | dilluns, 25 de maig de 2009 | 19:33h

L'organització patriòtica d'agitació i propaganda Lobby per la Independència ha assolit dos èxits jurídicopolítics en l'assetjament al que sotmet de fa temps  la força mediàtica d'ocupació espanyola 'El Mundo-El Dia de Baleares' singularitzada en la figura del seu editor Pedro J. Ramírez conegut popularment a Mallorca com a Pedrito Piscines.
En Pedrito va haver de retirar la demanda per injúries contra el Lobby quan s'assabentà que l'estratègia jurídica del grup mallorquí era la de contrastar el pressumptes insults dirigits a l'editor per part del Lobby amb les ofenses de tot tipus que el diari fatxa foraster dedica als qui a Mallorca  no combreguen amb la ideologia ultraespanyolista d'El Mundo. Entre les persones objecte d'aquesta persecució maccarthista hi figuren dirigents polítics i socials d'amplis sectors de la societat mallorquina.
El segon èxit, més important, és la sentència del Tribunal Suprem espanyol que declara d' ús públic la piscina de Son Servera annexa a la casa de l'editor, que aquest utilitzava en exclusiva, violant també el dret de pas dels vianants. Ara els mallorquins haurien de poder fer valer els seus drets seculars, tot i que hauran de comptar amb la possible oposició de les forçes d'ocupació militar espanyoles que solen establir dispositius de seguretat al voltant de la casa d'en Pedrito, legitimant-los en les amenaces de mort que ha patit l'editor per part d'ETA.  
Tot i així el Lobby i les organitzacions que li donen suport estudien fer una roda de premsa en la piscina a la que no hi han convidat, però, ni a Pedrito Piscines ni a la seva dona, la dissenyadora Agatha Ruiz que posava així de relaxada al lloc centre del conflicte. A partir d'ara, de segur que no ho podrà fer.
 
-----------------------------
 
 Jaime Mayor Oreja, cabeza de lista del Partido Popular en la próximas elecciones al Parlamento Europeo, insulta a los evangélicos.
 
  Miembro del ala más extremista e integrista de la secta "Opus Dei" (mano derecha del Vaticano), ha mostrado públicamente su desprecio por el pueblo evangélico. La Inquisición sigue muy viva en España.

Ignacio Simal, España

¿Falta de respeto? ¿insulto? ¿descalificación? Mi impresión, y la de muchos protestantes españoles, es que Mayor Oreja nos ha faltado al respeto, nos ha insultado y nos ha descalificado al tildar a López Aguilar, cabeza de lista del PSOE a las elecciones europeas, de "pastor protestante" en una maniobra mitinera para restar votos al candidato socialista. Solamente por esas declaraciones, el candidato del Partido Popular al Parlamento Europeo no merece el voto de ningún protestante español, ni de su entorno de influencia.
Recomiendo a mis lectores y lectoras que lean la noticia donde aparecen las declaraciones de Jaime Mayor Oreja.
También recomiendo escribir en el blog de Mayor Oreja expresando nuestras quejas como protestantes españoles. Para escribir en el blog debéis pulsar aquí.
Reacciones ante las declaraciones de Mayor Oreja:
1) La cabeza de lista del PSC a las elecciones europeas, Maria Badia, ha pedido "respeto al señor Mayor-Oreja por todas las creencias religiosas"
2) Alianza Evangélica Española: Carta a Mayor Oreja
Pinchar para ir a los link
http://www.lupaprotestante.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1705&Itemid=1
 
-----------
 
  No me extrañaría nada que Mayor Oreja se expresara así para definir a un rival político, ya que la derecha española es heredera (en lo más esencial de su filosofía política, ética, social y, por supuesto religiosa)  de aquella derecha que cohabitó con lo más recalcitrante del nacional catolicismo español en la época franquista, y, más lejos, de la tremebunda España Negra de la Inquisicíón y Trento, "espada de infieles, martillo de herejes y forja de Imperios".
   De todas formas si es un error de Europa Press, no se entiende.. ¿A cuento de qué salieron los protestantes en la nota informativa? Uno se siente tentado a pensar aquello de que "cuando el río suena: agua lleva".
 
---------------------
 
  Mayor Oreja, fue ministro del Interior (de la policia, vamos) del gobierno Aznar, pues su familia posee las 3/4 del negocio de la seguridad privada. Durante el gobierno del PP la policía pública, como la sanidad o la enseñanza, fue declinando en inversiones y efectivos. Claro: era la zorra (Mayor Oreja) cuidando del gallinero (policía pública). Con el aumento de la delincuencia (extranjera) y con la no-paz en el País Vasco (sólo en escoltas allí hay 11.000 policias nacionales destinados) el negocio es redondo para la seguridad privada de la que es directa beneficiaria la familia del Sr. Oreja (o de "Orejón Mayor", como le dicen de broma). Así se entiende aun más el discurso del PP.
  Busca quién sale beneficiado y descubrirás el autor. 
  Cada uno que saque sus propias conclusiones.
 
------------------------

Pel Canvi de xip: http://wave.prohosting.com/Fortesa/
http://blocs.mesvilaweb.cat/mrocar/

__________________________________________________________
Looking for the perfect gift? Give the gift of Flickr!

http://www.flickr.com/gift/

[Non-text portions of this message have been removed]

__._,_.___
��������������������
http://groups.yahoo.com/group/catalonia-europa/
1-Aquest �s un grup sobiranista catal� i federalista europeu, d'esquerres, antipatriarcal i antireligi�s. Es una iniciativa espont�nia, espontane�sta i deslligada de cap entitat organitzada. Aquest grup no admet continguts: 1-comercials, 2-que facin apologia de la religi� o que justifiquin postures diferents de l'ateisme, 3-que atemptin contra els principis ideol�gics de l'esquerra europea i catalana.
2-ATENCI�!!!!: Per a evitar virus i atacs aquest grup NO ACCEPTA missatges
amb arxius adjunts. Si el contingut de l'adjunt que voleu enviar �s un
escrit, podeu copiar-lo dins el cos del missatge en format de text.
Altres tipus de documents podeu carregar-los directament dins la web.
Aquest grup TAMPOC no accepta missatges amb format HTML.
3-Si no vols rebre els missatges d'alg� en particular, no cal donar-se de baixa del grup, �s m�s f�cil filtrar aquest alg�.
4-El terme "Catalunya" s'hi usa seguint el criteri de Josep Guia al seu llibre "Es molt senzill digueu-li Catalunya": http://www.psan.net/llibres/digueu-li/digueu-li.pdf
5-Els missatges d'aquest grup s�n reenviats autom�ticament i es pobliquen al blog:
http://catalunya-lliure-free-europa.blogspot.com
��������������������
Recent Activity
Visit Your Group
Yahoo! News

Odd News

You won't believe

it, but it's true

Find helpful tips

for Moderators

on the Yahoo!

Groups team blog.

Weight Loss Group

on Yahoo! Groups

Get support and

make friends online.

.

__,_._,___

[catalonia-europa] Conferència del Matthew Tree sobre Catalunya a Anglaterra





  Conferència d'en Matthew Tree en una entitat anglesa sobre els prejudicis anticatalans, amb un resum molt bo d'història de Cat. Tant en català (fitxers adjunts en pdf o doc) com en anglès (aquí a sota mateix i en fitxer adjunt en pdf).

LIFE ON THE RECEIVING END
By: Matthew Tree
    Back in the Sixties – Franco's time, when use of the Catalan language was still largely illegal outside the privacy of home - there was an incident on the Spanish Cadena SER radio station that's still remembered in Catalonia today. The best-known voice of the period, a presenter called Bobby Deglané – who usually came on to his guests, according to author Quim Monzó, like a 'knight in shining syrup' - invited a Catalan comedienne, Mary Santpere, also well-known throughout Spain, onto his weekend show. Straight out, he came out with: 'Mary, is it true that you Catalans, rather than talk, simply bark, just like dogs?'. To which Santpere, after a moment of being taken aback, replied, 'I wouldn't say that, but in Catalonia,
as it happens, Bobby is a very typical dog's name'.
      Those of us who came to live in post-Franco Catalonia found and still find it inexplicable that in the rest of Spain anti-Catalan jibes of the bobbydeglanesque type, or worse, are a lot more common than anyone might reasonably expect after 30 years of democracy. The stories come trickling in year after democratic year from over the
Catalan border, stories of Catalans going out into monolingual Spain, being identified as such, and then being looked at askance, or short-changed, or insulted on the street, and so on and so forth. For example, one television cameraman I knew told me how in 2004 he and his crew had sat down in a restaurant in Burgos only to be
told by the manager, and I quote: ''Si quereis hablar en catalán, mejor que lo haceis en otro sitio'. My favourite story of this type, however, is the one told on public radio a couple of years ago, by the Catalan-language writer Empar Moliner. No sooner was she speeding out of Madrid airport in a taxi to the city centre, than her mobile rang. A friend from Barcelona. She answered. Started
chatting. In Catalan. Within seconds, the driver had turned to remonstrate: 'Here in Spain, we speak Spanish!'. Moliner leaned forward and lied: 'Hey, I'm speaking Italian, eh?, not Catalan'. The reply: 'Oh, that's OK then. No pasa nada.'
      Personally, I find it incomprehensible that the Catalans who've had such experiences never seem to be especially affected by them. If someone were to tell me to stop speaking English to another English speaker, in any context whatsoever, I would get very cross.
      It's true that all these anecdotes, plentiful though they may be, are just that: anecdotes, mere episodes, isolated cases of regional sparring of a kind in many places around the world. Perhaps, it did on occasion occur to me, the Catalans were right, even, to treat such
incidents as teacup-sized storms.
      Then, in the year 2006 – when the Catalan parliament was putting together the third Statute of Catalan Autonomy - I came across two incidents which seemed to me to be indicative of a great deal more than mere inter-regional bitching. On both occasions I was on the
breakfast show of the private Catalan-language radio station RAC 1; musician Miqui Puig and I had what must have been one of the easiest paid jobs in the western hemisphere: for half an hour all we had to do was talk about things we'd liked and disliked over the past week. Occasionally, if the pressure of this got too much for us,
the presenter would open the lines and let the hoi-polloi mention a few likes and dislikes of their own. One Friday, we got a call from a Barcelona taxi driver; the previous weekend he had upgraded his taxi to a Mercedes, and decided to celebrate by going for a long spin to the capital of Aragon, Saragossa, where he could show off this brand new tool of his trade – freshly painted, of course, in the
instantly recognisable black and yellow of all Barcelonan cabs - to some Aragonese friends of his.
      No sooner had he stopped at the first set of Saragossan traffic lights than the drivers to right and left of him began to wind down their windows and treat him to a mixture of forthright verbal abuse and earnest recommendations to leave town which were clearly
provoked by the Catalan nature of his car. He made it to his friends' place, only for them to ask him please not to leave his taxi parked in the street, where they could not guarantee it remaining in one piece for long. So he drove it to a car park, on entering which he was accosted by a group of angry young men who threatened to do his
windows in, no matter where he parked. At this point he gave up, and, abandoning Saragossa, headed post-haste for the safety of the Catalan border.
      The following Friday, in the same radio studio, we got another similar call, this time from a town near Barcelona – Mataró, if I remember rightly - from the mother of a sixteen year old girl who had just been on a school trip to Madrid to see the Prado gallery. When this girl had been chatting to her school friends in Catalan on
the Madrid metro, an elderly man sitting opposite had told her to speak in Spanish. She refused, saying she would speak Spanish to him but not to her friends. The old gent's reply was to the effect that if he were a younger man he would and I quote 'Smash her face in'. Upon which a younger man who happened to have followed all
this stood up and offered to do just that. The mother of this girl went on to tell us how she and the mothers of all the other girls going on the trip had given their daughters highly specific instructions before leaving for Madrid: they were not to wear any Catalan or Barcelona Football Club insignia, and if asked about what they thought about
any political issue related to Catalonia, were to keep mum or change the subject or make themselves scarce. All these mothers     considered     these   precautions    absolutely necessary.
     Now, it might look as if, once again, we're simply piling isolated anecdote upon isolated anecdote and trying to draw some overall conclusion from them. But in these cases, I think it's the small print that counts, so to speak, in the sense that what makes these two stories significant is that both the Aragonese friends of the Barcelona taxi driver and the mothers of the teenagers off to their school trip took for granted that there was – in Saragossa and Madrid respectively – a general (not an anecdotal or residual) antipathy towards Catalan people that might turn ugly, possibly with violent consequences. That struck me as being indicative of a more widespread phenomenon that was both unpleasant and – given certain circumstances – potentially explosive.
     As it happened, when reading about anti-Catalan prejudice in Spain later on, I came across this observation by the Spanish historian José Antonio Maravall: 'to speak of something Catalan or to speak in Catalan, in a café in Madrid or any other major Spanish city, exposes one automatically to a hostile reaction'. He was writing not
about Spain in 2006, but about Spain in 1931. What was happening in 1931? The Catalans were negotiating their first Statute of Autonomy with central government. What were they doing in 2006, when the taxi-driver and the teenage girl's mother phone in their stories of Catalan-baiting? As mentioned, they were negotiating their third
Statute of Autonomy. So, I thought, is this the key to it all? Is it just the Catalan Statues of Autonomy that foment anti-Catalan prejudice in Spain at given moments in time? Or did it exist before? Is it manifested even when there is no Statute of Autonomy on the horizon?
                           *
    In Spain, any controversy of any type involving Catalonia – or the Basque Country, for that matter – is an open invitation to all kinds of media and political manipulation of the key terminology. You can barely touch the subject without setting off carefully placed semantic booby traps. So before moving on, we'd like to clarify the three key
terms. Firstly, Catalonia. 'Catalonia', in this talk, refers only to the Principality of Catalonia, capital Barcelona, and doesn't include the other Catalan-speaking areas with which it still maintains cultural connections, namely Valencia, the Balearic Islands, part of southern Aragon, French Catalonia, the town of Alguer or Alguero in Sardinia, the state of Andorra and a toenail sized sliver of northern Murcia. We're not going to talk about any of these areas. Secondly, the Catalans. 'The Catalans' refers here to all registered residents of Catalonia, irrespective of where they come from, where they parents come from, what colour their skin is and what language they prefer to speak. Finally, monolingual Spain. 'Monolingual Spain' is used
here to indicate those areas of Spanish territory in which Castilian aka Spanish is the only official language, and which are home to about 25 million people, out of a total Spanish population of just over 40 million. The remaining 15 million live in areas where Basque, Galician and Catalan are co-official languages together with Spanish. Ok, now we've got all that cleared up, we can go on.
                           *
    Anyone living in Catalonia today can hardly fail to notice after a while either long or short, that the Catalans' worldview – that is to say, their perception of where they stand and how they came to stand there - is remarkably different from that of the inhabitants of monolingual Spain. Whereas the latter's history books, for example, put Castile and Castilian hegemony at the centre of their story, those of the Catalans relate Catalonia's slow but consistent fall from historical grace.
       Because this Catalan worldview tends to be little-known and because it's impossible to even begin to understand the existence of anti-Catalan prejudice in Spain without it, there follows a description, as brief as I can make it, of how most reasonably well-informed Catalans view their historical record.
       For them, the famous reconquest of the peninsula from the Moors starting around the 10th century, was achieved not only by the Galaico-Portuguese fighting their way down the western edge and the Castilians doing the same down the centre swathe; but also by the Catalan counts and later the Catalan count-kings who gradually removed the north-eastern strip of the peninsula from
Arab and Berber control until by 1245 they had claimed not only Tarragona and Lleida but also Valencia and the Balearic Islands for Christendom and themselves.
       Successive Catalan count-kings used this mainly coastal territory as a springboard to create a fourteenth century commercial empire, with direct military control over Sardinia, Sicily, Naples, a chunk of Anatolia, much of Greece, including Athens: the Catalan Count-King Peter III, thrilled to have the Parthenon in his power, ordered a dozen crossbowmen to protect it from thieves in 1380.
       All this swashbuckling went hand in hand with the emergence        of  some     of  the    most     precocious protodemocratic legislation in Europe, always according to the Catalan view of things. The body of civil law known as the Usatges, which began to emerge in the 12th century, paved the way for the Corts Catalanes, a kind of precocious parliament in which nobles, clergy and even the artisan class, the proto-bourgeoisie, so to speak, were included. (Its historical successor, the English Magna Carta, did not appear on the European scene until a century later). This Catalan protodemocracy eventually led to one of the main points of discord between the Castilians and the Catalans: the king of the latter had to be approved by parliament before he could take the throne. The king of the Castilians, their royal tradition being absolutist, did not.
       If our imaginary Catalan is a little better-informed than usual, he would at this point delight in quoting us the French historian Pierre Vilar's famous analysis of Catalonia at this point in her history: 'perhaps, between 1250 and 1350, the Catalan Principality is the one country in Europe about which it would less inaccurate, less risky,
to describe in apparently anachronistic terms as a nation-state.'.
      If, to drive the point home, the Catalans wanted to be a bit bolshie, they would casually point out now that at the time referred to by Pierre Vilar, the flag that represented Catalonia is the very same one that represents it still. Whereas the Spanish flag, they would enjoy adding, was invented by decree on May the 28th of 1785.
      After this, even our cocky Catalans would have to admit, it's downhill all the way. To begin with, a dynastic alliance in 1469 between Isabel, Queen of Castile, and Ferdinand II of Aragon, Valencia and Barcelona did not unite Spain – as the old Spanish nationalistic myth has it –given that the Catalan-Aragonese Kingdom retained its legal    system,    tax  system,   parliamentary   structure,
currency, customs tariffs on the Castilian border, and so on. But there is no doubt that from this moment on, power begins slowly to shift from Barcelona to the centre of the peninsula. In 1518, Catalan merchants were forbidden to trade with the recently-discovered Americas. In 1652, after a    decade-long      popular   uprising  against   Castilian interference       in    its    affairs   –     similar    to
parliamentarian/absolutist conflicts happening all over Europe, not least in England - Catalonia still managed to conserve most of its legal independence, but lost an important chunk of territory – Perpignan included – to their erstwhile allies, the French.
      This is as nothing, however, to what happened in 1714, the key date in modern Catalan history, when the country lost its war against the Bourbon dynasty and was incorporated by force of arms into a still fledgling Spanish state (remember, which didn't yet have its own flag). What it did have was one irritated absolutist monarch,
Phillip V, who used his Right of Conquest to justify his subsequent elimination of Catalan financial independence, of most Catalan law – but NOT Catalan civil law, something worth bearing in mind for later - of Catalan currency, all Catalan institutions, its eight universities included,    the   long-cherished  right   of   the   Catalan
parliament to approve its King, and the use of the Catalan language in certain contexts.
      Not only this, but an entire neighbourhood of Barcelona was razed to the ground to make room for a huge barracks to be installed in what is now the Parc de la Ciutadella, partly to house some of the 30,000 Castilian troops billeted in Catalonia to keep the place in its place.
      Even the English – at that time, on paper at least, military allies of the Catalans – were aware that an independent country was being juggernauted. In 1714, precisely, a little book appeared in London called 'The Case Of The Catalans Considered', whose author stated :
'It should be pointed out that the Principality of Catalonia, before being yoked to the Spanish crown,...has always been governed by its own laws, independent from any other kingdom. Until now, those laws have remained intact and the slightest attempt to tamper with them has resulted in the people rising up in arms'.
      Later, in the 19th century there was a resurgence of Catalan culture which in its turn, together with other circumstances,    led   to  the   appearance   of   political Catalanism which eventually led to the recovery – after its suppression 218 years earlier, of the main Catalan institution of government, the Generalitat – together with
a Statute of Autonomy (1932) which restored a small amount of the home rule lost in 1714. Both Generalitat and Statute were suppressed yet again seven years later by the well-known fascist dictator, Francisco Franco Bahamonde, who ruled from 1939 to 1975.
      Four years after Franco's demise, in 1979, a new Statute of Autonomy was negotiated under the watchful eyes of the military and then a third one, designed to improve on the circumstantial shortcomings of the second, was approved almost unanimously by the Catalan Parliament in 2006 but was impugned by the conservative Partido Popular and Spain's (socialist) ombudsman and so is currently being held on ice in the Spanish Constitutional Court.
      There, in an outsize nutshell, we have the Catalan version of history. Whether people find it to their taste or not, is not really here nor there. The fact is, as we said, that is how most reasonably well-informed Catalans see their collective past.
                             *
From the Castilian point of view, the military seizure of the Principality of Catalonia in 1714, and the dozens of measures that were later taken to bring Catalonia into line with the laws and language of Castile, simply form part of what was then thought of as a typical nation-building process. It was and is, always from a Castilian point of view, absolutely normal, absolutely taken for granted.
       What the Catalans of the time, 1714, regretted most was the loss of their legal system and institutions, now abolished at one stroke. From their point of view, this constituted a complete loss of political independence ,was not legitimate and never would be legitimate. Graffiti that appeared on the streets of Barcelona soon after the 1714
defeat read: 'All Catalonia is now nothing but a jailhouse'. For many Catalans today, what they regard as their forced membership of the Castilian-Spanish national project is still not legitimate.
       It is during this post-1714 period, and especially over the 19th century that modern anti-Catalan prejudice as we live it today begins to emerge.

                            *
    Take the language, for example. Although a preliminary report by a Castilian functionary called Patiño affirmed soon after 1714 that the Catalans, and I quote: 'spoke and wrote only in Catalan, without making much use of Spanish', the new laws imposed by the Castilian regime insisted that Spanish or Latin were to be used in the courts, instead of Catalan, as had been the custom up until then. At the same time guidelines were laid out for the prohibition of Catalan in school teaching, book-publishing and preaching, the latter being an extremely widespread activity back then, when most people believed in God. It should be said that these decrees proved extremely difficult to implement at first.
      Which is probably why in the 1800s, measures designed to limit the use of Catalan multiplied, reaching a fever pitch towards the end of that century. In 1881, any legal or commercial document written in Catalan – from a testament to a tram ticket - was decreed null and void. The ban on Catalan in the courts was made stricter, often with disastrous consequences for monolingual plaintiffs: in the Spanish parliament in 1905, the MP for Tarragona Julià Nougués brought up the case of a Catalan who had been wrongfully jailed for 14 years for answering 'yes' instead of 'no' to a Castilian judge's question that he hadn't understood correctly. In 1896, it was forbidden to speak in
Catalan at any forms of public meeting, indoors or outdoors. In the same year, the use of Catalan was banned on the telephone and in telegrams. In 1900, it was banned in theatres. Later, under the dictatorship of Miguel Primo de Rivera, which lasted seven years starting in 1923, inspectors   were    sent    into    Catalonia   to  sack   any schoolteacher on the spot who was found speaking to his pupils in Catalan. All posters and signs in public buildings of any kind had to be in Spanish only. The night watchmen were obliged to call out the time in Spanish instead of Catalan. By this time, 1929, there were already some 150 laws designed to increase or enforce the use of
Castilian in Catalonia. And we haven't even got within spitting distance of General Franco yet. The Catalans' insistence on using their own language despite all of this – in 1924, the architect Antoni Gaudí once famously said to a policeman who, infuriated by being addressed in Catalan by this venerable old gentleman, asked him if could speak Spanish: 'Of course I can! I just don't feel like it!' he replied, before being taken in for questioning) – this insistence, as I say, gave rise in monolingual Spain to the idea – still widely prevalent - that the Catalans not only use their language as a sign of
disrespect to Spanish-speakers and by extension to the Spanish nation as a whole, but also to eliminate the use of Castilian inside Catalonia itself. As early as 1916, a Castilian deputy in the Spanish parliament, Eduardo Ortega y Gasset – brother of the better-known José - declared: 'It is not a question of persecuting Catalan in Catalonia, but of avoiding the persecution of Spanish there.' At the time, the immense majority of the Catalan population were either monolingual Catalan speakers or had a highly imperfect knowledge of Spanish.
     Today, curiously enough, although now all Catalans can speak Spanish, from time to time, grouplets of Spanish politicians and intellectuals still insist on insisting that the Spanish language is being persecuted in Catalonia. A 'Manifiesto por la lengua común' drawn up as recently as June of this year, repeated the accusation. Although it claimed an almost sexually intimate knowledge of the
linguistic status quo in Catalonia, only three of the seventeen signatories actually live there, the majority being based in monolingual Spain, with one other living in the Basque Country and yet another, in London.
                           *
    So, here we have one root cause of anti-Catalan prejudice: not the language in itself, but the insistence of large numbers of Catalans on using it as the default language in Catalonia. Despite having been told for such a long time that they really should not do this.
      In the London School of Economics the last thing I wanted to talk about was economics – a subject I understand even less than, say, bosonic string theory – but in order to understand the crucial second source of antipathy towards Catalonia in Spain, the delicate subject
of money has to be broached. After all, the stereotypical Catalan – as seen by prejudiced monolingual Spaniards, not all, of course - not only barks like a dog, but is mean, tight-fisted, selfish, miserly, money-grabbing and even - and this accusation dates from a 1907 article in El Mundo newspaper by the novelist Pío Baroja – a Jew. ('Everything in Catalonia' – he wrote – 'has a markedly Semitic
character'). This last summer, a hundred and one years later, a Catalan friend of mine resident in London overheard some Spanish people in the audience at a lecture in the local Cervantes Institute describing the Catalans as 'a bunch of Jews'.
      The supposed stinginess of the Catalans has been reflected in a host of popular jokes, the more elaborate of which – as is also the case with Jewish humour – are told by the butts of the jokes themselves. The ones of monolingual Spanish origin tend to be both shorter and blunter. The shortest one I know, overheard personally, goes: [joke about the dead Catalan, shown with thumb and finger].
     As mentioned, Catalan civil law was allowed to remain in force for several decades after the military defeat of 1714. Catalan civil law both favoured and fomented the existing tendency in Catalonia towards smallholdings, commerce and the beginnings of capitalist
investment. When, in 1778, the Catalans were finally allowed to trade with the Americas, they did so with a vengeance, dealing primarily in hard liquor – Catalan 'aiguardent' was a major local product – sugar, coffee and, last but by no means least, slaves. The wealth that returning Catalans injected into their economy paved the
way for the first full-scale industrial revolution on the Mediterranean coastline. By the early 19th century, this was already causing friction between Catalonia, with its capitalist economy based mainly on textile products, and central and southern Spain, with a mainly agrarian economy, the profits of which accrued to a small number
of landowners with considerable influence in Madrid, in both court and parliament. The Catalan business lobbies pressured the central government for protectionist laws on the British model, designed to create an internal Spanish market. The landowners, whose agricultural products already had what amounted to a protected
market, were opposed to this protectionism, even though it would have favoured manufacturers anywhere in Spain, not just in Catalonia.
     This economic conflict – between the property- owning classes of Catalonia and monolingual Spain respectively – gave rise to a surprising twist of fact: the Catalans started to be blamed for living off the fat of Castile and Andalusia. Even though economic surveys
made in the early 20th century showed clearly that Catalonia, with some 10% of the population, was contributing 25% of the overall Spanish budget while getting just 6% back in public investment.
      Even now – with an average yearly deficit of 9% - Catalonia is one of the most highly taxed and under- funded regions in Europe.
      Despite all this, the suspicion that the Catalans are not only rolling in it, but also withholding financial support from other regions started to become more and more widespread. In 1915, when the Catalans asked for money for local infrastructures, the then much-read Madrid newspaper, El Imparcial, described the Catalan
authorities as 'financial parasites who feed themselves at the expenses of the state'. 86 years later, in 2001, when the Catalan government was pushing for a transfer of 15% of income tax to Catalan public funds, the then president of Extremadura, Juan Carlos  Rodríguez Ibarra, made headlines with his comment: 'Just because the Catalans speak two tongues, doesn't mean they need to eat twice as much as everyone else'. To this day, the myth persists that Catalonia is getting more money than it should from Madrid and that any attempt to actually get more money than it does is a sign of greed.
                            *
    So: sooner or later, this combination of legalised attacks against the Catalan language together with such heavy taxation, was going to get the Catalans' goat. Their first political reactions, however, were nothing if not moderate. Anyone today who ploughs his way through the foundational texts of Catalanism, most of which date from the late 19th century, might be surprised to find that none
of them show any interest in independence. The republican theorist Valentí Almirall, for example, writing in 1886, opted for a federal status within a liberal Spain. The bishop Torras i Bages, in his monumentally mind- numbing and highly selective compendium of Catalan history and culture, 'La tradició catalana' – inflicted on
readers in 1892 – defends a mustily conservative Catalan region smelling of old cassocks. On the other hand, Enric Prat de la Riba's more popular treatise 'La nacionalitat catalana' (1906) defended what Catalonia currently has: a partially autonomous government overseen by the Spanish state. And yet right from the word go, Spanish media and politicians treated all Catalanists as separatists. In 1901, the liberal deputy Luis de Armiñan bought up the
question in parliament: 'Could Poland possibly be the Catalanists' role model?', the Poles being famous at the time for their struggle for independence. To this day, the main insult word for a Catalan is 'polaco' – Pole – and should anyone be in doubt, they can consult the first or second edition of the Collins Master Spanish-English dictionary, where the second definition of 'polaco' is given as 'Catalan' brackets 'perjorative'.
      Nowhere in monolingual Spain did this perceived separatism ring alarm bells more violently than in the Spanish military whose paranoia about Catalonia meant that, as historian Jaume Vicens i Vives pointed out, 'martial law was imposed in Catalonia for 60 of the 86 years running from 1814 to 1900'. Far worse was yet to
come. In 1909, a gang of rogue army officers launched arson attacks on the offices of two Catalan language publications in Barcelona, not long after an article in an army newspaper declared: 'Catalonia must be Castilianised....people there must talk Spanish, think in Spanish and behave like Spaniards, whether they wish to or not.'
      Talk of the military brings us to Spain's two 20th century fascist dictatorships. We have already mentioned the linguistic bullying of Primo de Rivera's seven year regime, in which he also banned the Catalan flag and the sardana national dance. Franco, however – whose troops entered Barcelona in 1939 - turned out to be the absolute limit. Even the Catalans who went over to his side while
the war was on had a rough time of it: a Catalan fascist was fined in 1938, for speaking in Catalan on a hotel phone in Seville.
      Once Franco and his comrades had hacked their way into Catalonia they installed what might be called a regime of linguistic and cultural terror – as well as terror of the more usual kind – designed to eliminate every last trace of the Catalan cultural universe. All Catalan institutions were abolished – again - along the Bourbon dynasty's 1714 pattern. The democratically elected Catalan
president, Lluís Companys, exiled in Paris, was handed over by the Nazi occupation forces to Franco in 1940, and shot. The home of the most famous Catalan philologist, Pompeu Fabra, was ransacked and his library bonfired in the street. Every single one of the thousands of civil organisations of all kinds that had flourished under the
Republic, from neighbourhood basketball teams to the Catalan Blind People's Association, was obliged to Castilianise its name, its statutes, its membership cards and its meetings. Catalan was forbidden in all publishing, all media and all public places. In 1955, the Spanish embassy in London even managed to convince the BBC,
with strong support from the prestigious anti-Franco republican exile Salvador de Madariaga, to suppress its fortnightly short wave broadcasts in Catalan.
      This was not, as has sometimes been claimed, a situation that lasted merely during the first, most violent half-decade of Franco's regime, but went on right up until he was gasping his last. In 1960, when a group of moderate Catholic Catalanists interrupted a concert by singing a patriotic song in Barcelona's Palau de la Música, the following documented comments were made to them by the police when they were beating them up in the station cells: 'what Hitler did to the Jews was nothing compared to what we'll do with the Catalans'; 'within a year you'll be our slaves, you'll be licking our boots'; 'you Catalans are lower than shit'. Hey, and these were
moderate, Christian Catalanists they were slagging off. Detainees who insisted on speaking in Catalan before the judges, such as the philologist Jordi Carbonell, were placed in psychiatric institutions. Women belonging to the clandestine    Catalan  Republican      Left  party,  whose members denied they were Spanish, were frequently
raped in custody, as two of the victims once explained to a mutual friend.
      From that whole period, however, nothing drove home to me personally just how savage the anti-Catalan climate under Franco was until I heard a true story told me by a man I was buying a table from, some ten years ago, in the Sant Antoni neighbourhood of Barcelona. In 1966, when he was eight years old and still living in his
village, his parents sent him to the local Council offices to pick up a form they needed. When he stepped into the lobby he said, without thinking, 'bon dia' in Catalan instead of 'buenos días' in Spanish. The man behind the desk stood up, came out, and without a word of warning slapped this child so hard he fell on his arse. Anyone
English who can imagine being slapped about by a public functionary for saying 'good morning' in, say, Bootle or Beccles, will have an idea of what it was like to be a Catalan speaker in Catalonia for a fair chunk of the late twentieth century.
      With the advent of democracy, far from winning widespread sympathy from Spanish public opinion for having nearly had their culture surgically removed, a survey commissioned by the then Spanish president Adolfo Suárez in 1977, showed that Catalonia was the least liked region of Spain in Madrid, the two Castiles, Andalusia,    Galicia,  Extremadura, Asturias,  Murcia, Aragon and the Canary Islands. Only in Valencia, the Balearic Islands, Navarre and the Basque Country were the Catalans not pushed to the bottom of the list.
      Since then, antipathy towards Catalonia has proven so deep-rooted in monolingual Spain that Catalan historian Josep Maria Solé i Sabaté was moved to say in a recent interview, and I quote his exact words: 'In the same way that in Austria, before the Second World War, you could not be fully Austrian without being a little bit anti-Semitic, so in Spain today, you cannot be one hundred Spanish unless you are at least a little bit anti-Catalan'.
      We have seen at the beginning how anti-Catalan prejudice, fomented openly in certain Spanish media and by certain Spanish politicians, has resulted in harassment, verbal abuse, and so forth. On occasion, it takes a far more serious for,, no better example of which can be given than extraordinary and mind-boggling case of Èric Bertran.
      In 2004, Èric Bertran was a 14 year old schoolboy who lived in the Costa Brava resort town of Lloret de Mar. Èric, a Harry Potter fan, had a web page called 'L'Exèrcit del Fènix', - the 'Army of the Phoenix' - named after the J.K. Rowlings's Order of the Phoenix. On the 24th September, Èric sent an email to two supermarket chains
and a dairy products manufacturer, requesting them to include Catalan on the labels of their products and suggesting that his Phoenix organisation would make things difficult for them in the future if they didn't. What he meant by this, as he explained in a later email to an enquirer, was that he and the three other teenagers who
made up the Exèrcit del Fènix would bombard the Customer Service addresses of these companies with repeated emails.
      On September 30th, just before 11pm, twenty Civil Guards in full combat uniform, automatic weapons at the ready, broke into Èric's home, searched his room and removed his and his brother's computers. They identified themselves as members of the anti-terrorist unit who had been sent from Madrid that same day. It turned out that one of the supermarket chains Èric had emailed, had
reported him to the police in the belief that the Army of the Phoenix was an organisation of urban guerrillas, a suspicion apparently shared by the Civil Guard's intelligence division. A fortnight later, during which time Èric went through several panic attacks and had to be put on medication, he was summoned to Madrid to declare
before a public prosecutor. On December 15th, in an almost incredible scene, the public prosecutor – who let slip during the hearing that she hadn't read the original email that had caused all the trouble – declared Èric mentally unstable for having photographs of burning Spanish flags on his website (the next day he was obliged to see a court psychologist) and then, after arguing with him about his
national identity for some time, screamed at him: 'Say that you're Spanish or I'll lock you up!'.
      One year later, in March of 2005, the supermarket chain dropped its accusations against Èric Bertran, after having had its server blocked for months by furious Catalan e-protestors.
      The point of all this is that such an episode would have been inconceivable in any other part of Spain except Catalonia, with the very possible exception of the Basque Country. A 14 year old boy from Cantabria or the Canaries, for example, who sent a grousy email to a company to persuade it to label its products in Castilian
would not, in all probability, have received a visit from an antiterrorist unit based in Madrid.
                           *
      So where do we stand now, we residents of Catalonia today? Well, a boycott on all Catalan products which began in 2006 - around the time of the Statute of Autonomy negotiations - is still being adhered to by an important minority in monolingual Spain (in Madrid, 21% of citizens recently confirmed they were still not buying Catalan). The public deficit of 20,000 million Euros a year,
combined with the influx of one million two hundred thousand new citizens in the last ten years, on top of an original population of 6 million, has put an increasingly noticeable pressure on hospitals and schools. Media campaigns generated from outside Catalonia calling the Catalans linguistic bullies and destroyers of the Spanish
language in Catalonia continue to be shouted into our tired old ears, despite an official European Union investigation in September of this year, which ruled that not only was Castilian not persecuted in Catalonia, but recommended that the Catalan language immersion
system used in its public – meaning state - schools be adopted by other bilingual communities in Europe.
     Put bluntly, the Catalans are tiring of a tiring situation that has gone on for far, far too long. Of the six million odd citizens who have the vote, over two million now want outright independence, with a further two million remaining undecided. Even us foreigners, voteless though we are, have been canvassed. A majority of Latin
Americans, it turns out, would prefer to stay in Spain, whereas the Eastern Europeans, for example, are largely in favour of secession. As is at least one long-term English resident. Especially since less than 40% of the Spanish population would favour an armed intervention should Catalonia and the Basque Country raise their hands to wave goodbye.
                          *
    Before anyone can say, hey, what's it to you, with your British passport and your universal English language, why you should you care about this kerfuffle in a little coastal corner of the continent?, I would like to finish by saying that my own interest in the issue is more personal than political, given that one of the areas in which anti-Catalan prejudice is most virulent is in the world of writing. Take this book, for example. 'L'últim patriarca' by Najat El Hachmi. Najat El Hachmi came to live in Catalonia from her native Morocco at the age of eight. Twenty years later, with this novel, she won the most prestigious and also best-remunerated Catalan-language
literary award, the Ramon Llull, in January of this year. Despite this unique achievement, when the Spanish translation was being prepared, Najat received tremendous pressure, even from her own agent, to eliminate the words 'traducido del catalán' from the title
page, as this would seriously prejudice sales in monolingual Spain.
      It is, indeed, an open secret in the literary world, that monolingual Spanish readers tend to shun the products of Catalan language writers. One of the most commercially successful of these, Ferran Torrent, from Valencia, was once offered a juicy contract for the Castilian version of one of his books, but the publisher put just one condition, just one. That Ferran Torrent's forename should be
changed to Fernando so that people would assume that he was a monolingual Spaniard.
      I never realised just how much this was the case, until something similar happened to me. Here we have the Catalan original of a novel published in 2001, 'Privilegiat'. The biographical blurb is standard: Taught himself Catalan in 1979, published this, that and the other (Catalan titles given), contributed stories to these anthologies, bla bla bla, contributes to this and that newspaper and this and that radio station (their names given, identifying them as Catalan language media). OK. This is the Castilian version: born in London, writer, contributor to newspapers and radios. He has lived in Barcelona since 1984. Not a single mention of the fact that I had at the time published three books in Catalan, contributed stories to five others, and worked for the Catalan media. Nothing. No mention of the dreaded C- word.
      And that is precisely where the problem lies at heart. Just to live in and form no matter how modest a part of the Catalan cultural universe, is in itself seen as indifferent or undesirable or politically incorrect or downright distasteful or even bloody horrible in monolingual Spain. Yet at the same time, in Catalonia we are bombarded with reminders, some of them laced with slights, that we form part of Spain and should therefore behave in a more Spanish way than we do. I put it to you that this is an untenable situation, which sooner or later will have the kind of consequences that will make headlines around the world – at least for a day – given that they will involve a new place being laid at the table of the United Nations. What I'm sure everybody wants – and I include the vast
majority of the inhabitants of monolingual Spain – is that in the photographs accompanying the banner print, there will be no violent scenes, no rumbling tanks, no cadavers on the streets of Barcelona.
     Your turn.

 

 

 
 
 
El format d'aquesta Lletra, tal com podreu apreciar, és  diferent del que utilitzem habitualment.  Ens expliquem: el novembre del 2008 l'escriptor i periodista Matthew Tree va pronunciar una conferència a la London School of Economics en la qual donava una encertada informació sobre la situació que es viu a Catalunya.  Va posar-li per títol  "Life on the Receiving End" (La vida a la banda del rebre).
    Coneixedors de la importància d'aquesta conferencia,  uns membres del nostre col·lectiu  van creure oportú publicar-la en una de les nostres Lletres,  prèvia la corresponent traducció al català. Estem segurs que estareu d'acord amb nosaltres, un cop llegida la conferència, que  mereixia ser publicada.
    Dit això, volem  agrair a Lluís Bosch, Sílvia Xicola i Jesús Mestre les seves gestions per fer possible aquesta edició, i especialment al Lluís i la Sílvia, que s'han ocupat de fer-ne la traducció al català.  En donar-nos la seva autorització, Matthew Tree va afegir: [...] la traducció és boníssima (sobretot tenint en compte que l'original és força difícil o, si més no, conté força girs poc usuals). A veure què li sembla a la gent de CS...
    Pel fet de ser pronunciada davant d'un públic no gaire coneixedor de la nostra realitat, la conferència de Matthew Tree conté moltes coses que per nosaltres no són cap novetat.  Tanmateix, el que valorem és la forma clara i encertada en què les exposa i, sobretot, el fet que sigui ell, una persona no nascuda a Catalunya, qui faci conèixer la nostra història i el nostre present.
    Enviem la conferència en dos formats , pdf i rtf, de manera que pugueu triar la millor forma de lectura i, eventualment, de còpia o impressió.  Reiterem doncs el nostre agraïment als que han fet possible que Català Sempre pugui oferir aquesta primícia i, sobre tot, a Matthew Tree que ens ha autoritzat a publicar-la, acceptant a la vegada  la seva difusió a través d'internet sense restriccions.
    Una última nota.  Matthew Tree descriu la situació en què es troba el poble català, pren partit i acaba interpel·lant-nos  amb aquestes paraules:  I jo us dic que és aquesta una situació insostenible [...]  Ara us toca a vosaltres...
 

 
ÍNDEX DE FITXERS
 
La vida a la banda del rebre (pdf) i (rtf)
Mattthew Tree 
 


Cordialment, Català Sempre

http://www.veupropia.info/

__________________________________________________________
The new Internet Explorer® 8 - Faster, safer, easier. Optimized for Yahoo! Get it Now for Free! at http://downloads.yahoo.com/ca/internetexplorer/

[Non-text portions of this message have been removed]

__._,_.___
��������������������
http://groups.yahoo.com/group/catalonia-europa/
1-Aquest �s un grup sobiranista catal� i federalista europeu, d'esquerres, antipatriarcal i antireligi�s. Es una iniciativa espont�nia, espontane�sta i deslligada de cap entitat organitzada. Aquest grup no admet continguts: 1-comercials, 2-que facin apologia de la religi� o que justifiquin postures diferents de l'ateisme, 3-que atemptin contra els principis ideol�gics de l'esquerra europea i catalana.
2-ATENCI�!!!!: Per a evitar virus i atacs aquest grup NO ACCEPTA missatges
amb arxius adjunts. Si el contingut de l'adjunt que voleu enviar �s un
escrit, podeu copiar-lo dins el cos del missatge en format de text.
Altres tipus de documents podeu carregar-los directament dins la web.
Aquest grup TAMPOC no accepta missatges amb format HTML.
3-Si no vols rebre els missatges d'alg� en particular, no cal donar-se de baixa del grup, �s m�s f�cil filtrar aquest alg�.
4-El terme "Catalunya" s'hi usa seguint el criteri de Josep Guia al seu llibre "Es molt senzill digueu-li Catalunya": http://www.psan.net/llibres/digueu-li/digueu-li.pdf
5-Els missatges d'aquest grup s�n reenviats autom�ticament i es pobliquen al blog:
http://catalunya-lliure-free-europa.blogspot.com
��������������������
Recent Activity
Visit Your Group
Yahoo! News

Get it all here

Breaking news to

entertainment news

Yahoo! Groups

Join people over 40

who are finding ways

to stay in shape.

Yahoo! Green

Make It Green

Submit ideas that

better our planet

.

__,_._,___